Els Beatles i
els Rolling Stones

El diari La Vanguardia està publicant una sèrie d'articles sobre els 50 anys de la formació dels Rolling Stones. -

Directe.cat 08/05/12

El darrer article d'Andy Robinson repassa les trajectòries paral·leles dels Stones i els Beatles sota el títol de Rolling Stones i/o Beatles. L'articulista ha visitat la ciutat de Liverpool per demuntar el mite dels Beatles com a nois bons i els Stones com a nois malvats.

L'article inclou una entrevista amb Andrew Loog Oldham, manager dels Rolling Stones i declaracions de Gerry Marsden de Gerry and The Pacemakers.




En Liverpool ningú es creu el mite dels Beatles bons i els Stones malvats -

La Vanguardia 05/05/12

No és fàcil parlar dels Rolling Stones en Liverpool. No perquè no agradés la seva música, sinó perquè sent un de Liverpool, costa creure's aquell poderós mite que els Beatles eren quatre nois bons i els Stones cinc nois dolents. El mite ha recorregut el món durant 50 anys creant role models per a adolescents des de Delhi a Dallas, des de Tòquio a Tarragona.

En Espanya, ésser de Jagger i Richards venia a ser un senyal d'identitat revolucionària enfront dels conformistes ié-ié de la beatelmania. "Els Beatles cantaven I wanna hold your hand, (vull subjectar la teva mà) a nosaltres, ens agradaven més els Stones perquè volien subjectar altres parts del cos", va afirmar Dick Waterman, manager de bluesmen diversos que va viatjar amb els Rolling Stones en el seu gira europea de 1970.

Però aquí, en Liverpool, la idea no quadra. Ni tan solament en la nova col·lecció del merseybeat de l'avantguardista Museu de Liverpool obert aquest any. Els nois bons brillen per la seva absència quan recorres el vell dockland, darrere de l'icònic Liver Building i els clubs nocturns, on John Lennon comprava els seus discos de rhythm and blues i rock and roll a mariners nord-americans abans que aquests es perdessin en Llimi Street entri prostitutes. Dones com Maggie May, la protagonista de la cançó skiffle que John Lennon i els Quarrymen van cantar als stze anys, quan van conèixer a Paul McCartney.

Tampoc hi ha molts nois bons quan recorres la història fosca de violència urbana que sempre conviu amb la cultura bohèmia de poetes com Adrian Henri, del teatre alternatiu i de la música destrossadora de Liverpool, una foscor ambiental que no era aliena a la complexa psicologia de Lennon. Nois graciosos, irònics, això si; però bons...

Aquest no és el record de qui anaven al Cavern Club en Matthew Street a veure a aquells que, amb pentinat rockabilly i pantalons de cuir, tocaven d'esquena al públic. "Liverpool era una barreja de rock i violència entre 1959 i 1963", explica Gerry Marsden, de Gerry and the Pacemakers en una de les entrevistes concedides en ocasió de la inauguració aquest any del nou museu. "Va haver 400 grups de merseybeat i podies tocar en un club distint cada nit durant un any sencer". El circuit del rhythm and blues londinenc que recorrien els Rolling Stones semblava, en comparança, provincià.

Només Hamburg podia competir amb Liverpool en aquells anys. Era just quan Keith Richards, amb uns tendres 19 anys, iniciava una relació "afectuosament innocent" (segons confessa en la seva autobiografia Vida) amb la seva primera núvia, Llegix Mohamed. Els Beatles estaven en altra ona: "Has vist el Satyricon de Fellini? Doncs Hamburg era així", li va dir Lennon a Jay Wenner, de la revista Rolling Stone, en la famosa entrevista de 1971.

En realitat, la dicotomia noi bo-noi dolent, Beatles contra Rolling Stones, és una fabricació de màrqueting de dos brillants relacions públiques.

El primer d'ells va ser Brian Epstein, el venedor de discos de vinil de Merseyside, va assolir convertir als Beatles en el grup que enamorava fins a l'àvia, salvant així la bretxa generacional que el propi quartet havia obert (She's leaving home). "Epstein ens va enfundar dintre de vestits i la nostra música en directe va morir", va arribar a dir Lennon.

I després va arribar Andrew Loog Oldham -més maquiavèlic que Epstein-, que buscava, en 1962 i 1963, un grup que complís amb els seus plans de crear un alter ego nihilista i missàntrop (potser també missògin) que contrarestés els encaramel·lats somriures dels fab four. És a dir, un conjunt ideat a partir de la novel·la La taronja mecànica, de Anthony Burgess, tal com Oldham admet en una entrevista telefònica concedida aquesta setmana a La Vanguardia des de la seva residència de Bogotà: "La taronja mecànica va ser un dels culpables, per descomptat", explica. "Per a aquell canvi d'imatge, em vaig deixar influir per diverses coses, com la novel·la Per què corre Sammy?, de Budd Schulberg, que conta la història d'un jove que arriba a l'èxit apunyalant a uns altres per l'esquena".

Oldham àdhuc defensa el que Epstein i ell van crear: "El dels nois bons i els nois dolents és tan vell com el meu avi. Per a cada Elvis hi ha un Pat Boone. Per a cada Cliff Richard hi ha un Billy Fury... Això explica la teva identitat als teus pares, i als teus amics. Si t'agradaven els Beatles, això explicava qui eres", diu, encara avui donant per bé el seu propi mite. "I si t'agradaven els Rolling Stones, estaves llançant un advertiment al món...

" El problema para Oldham i els Stones era que -a diferència d'ells- els Beatles mai complien amb el seu estereotip de màrqueting. Cada vegada més influït per l'LSD, Lennon componia cançons que duien als fab four a llocs foscs que els Stones mai arribarien a. "Let em take you down where I'm going to...", cantava en Strawberry fields, en 1967. Tot un descens psicodèlic al desconegut.

I quan els Beatles van crear l'extraordinari Sergeant Peppers en 1967, els Stones van respondre amb el seu Satanic Majesties, una imitació tan dolenta que el propi Richards qualifica ara de "un munt de merda". No era l'únic plagi mal fet: "Tot el que fèiem nosaltres llavors, ho feien ells (els Stones) dos mesos després", va dir Lennon en la mateixa entrevista.

Richards es vana en el seu llibre d'haver tingut més aguant amb la droga que Lennon. Però els Stones mai van assolir traslladar els seus viatges de consciència a les seves cançons, com si van fer els Beatles en Sergeant Peppers. En ocasió de For the benefit of Mr. Kite, Lennon va prendre LSD i va escriure una lletra surrealista que recorda al Adrian Henri de Liverpool. Va Intentar explicar l'experiència al productor George Martin, descrivint imatges d'infància en parcs d'atraccions. Els dos van introduir l'enregistrament d'un òrgan de fira, i, després, van trossejar la cinta, recomponent-la a l'atzar dadaísta per a donar el so oníric al tema. En comparació d'això, els Stones semblaven un grup del munt amb un rock cada vegada més previsible...

 
Web Beatles Oficial


tornar