Un sol exemplar de Let it be... naked, el disc que elimina tots els vestuaris orquestrals de Phil Spector i mostra la nua realitat dels Beatles en les sessions del 1968, va arribar a Barcelona fa uns dies. Res de missatgers. La va portar en mà un empleat d'EMI, amb ordres expresses de custodiar-la fins que la nova versió del clàssic, publicat originalment el 1970, arribi a les botigues el 17 de novembre. Avui, l'escolta només és possible a porta tancada a les oficines de la multinacional. Ni tan sols a internet s'han produït filtracions.

Quan fa més d'un any es va anunciar el llançament, els fans van donar per fet que es tractava de la versió original del disc Get back, produït per Glynn Jones i descartat el seu dia pels mateixos Beatles, llavors en plena fase d'autodestrucció. Però no. Let it be... naked no rescata la història, sinó que la reescriu. No només corregeix Spector i elimina el seu avui desfasat mur de so, fet de cordes, vents i cors celestials. També esmena el repertori elegit per Jones i fins i tot mescla diverses preses d'una mateixa cançó fins a aconseguir, segons els enginyers de so, "el millor Let it be possible".

OBSESSIÓ DE McCARTNEY
Des d'aquest punt de vista, és més un treball d'enginyeria sonora que d'arqueologia musical, amb tots els dubtes morals del món, ja que el que ara veu la llum és fruit de l'obsessió de McCartney i el seu "monstruós ego", com diu la revista Q. Davant de la desídia general, ell era l'únic interessat el 1969 que els Beatles tornessin a la seva cruesa original, volia gravar en directe sense afegits, com van fer el 1962 amb Please, please me. Volia reivindicar el rock bàsic del grup davant la sofisticació de Revolver (1966) o Sgt. Pepper's (1967). Tan gran era la seva fermesa que ha trigat gairebé 34 anys a aconseguir-ho, quan ja només li queda Ringo per convèncer i John ja fa 24 anys que no té la possibilitat de replicar.

Però des del punt de vista estrictament sonor, Let it be... naked és una experiència emocionant. Sense l'empremta de Spector, The long and winding road, Across the universe, I me mine i la mateixa Let it be adquireixen una calidesa embolcallant. La guitarra acústica resplendeix per fi a Two of us i For you blue. I quan la banda rockanroleja --Get back, Dig a pony, I've' got a feeling, One after 909-- el so és clar i contundent. És com estar amb ells a la mateixa habitació.

Beneït per Paul i Ringo, aprovat per George abans de morir i amb el beneplàcit de Yoko Ono, que amb la seva presència en les sessions d'aquell disc va irradiar tota la zitzània del món, Let it be... naked acosta l'oient al directe dels Beatles, permet escoltar Lennon com a baixista ocasional i realça l'orgue i piano elèctric de l'incommensurable Billy Preston. Com a disc artificial que és, té encerts --la inclusió de Don't let me down, que el seu dia va quedar fora de l'elapé en lloc de les intranscendents Maggie mae i Dig it-- i grans errors: l'obsessió per eliminar els sorolls força un barroer fade out en una presa de Get back treta del famós concert del terrat.

UN CATÀLEG PER EXPLOTAR
La publicació de Let it be... naked obre pas a una de les poques possibilitats comercials encara no explotades per la companyia i els hereus del grup: la remasterització de tot el seu catàleg, cosa que ja han fet estrelles de la seva generació com Bob Dylan i els Rolling Stones. En els discos dels Beatles, gravats a l'edat de pedra del rock'n'roll, hi ha instruments que no se senten. ¿És lícit recuperar-los? Tant com restaurar la Capella Sixtina.

anar a Let it be... naked (1)