Els darrers mesos a Sant Andreu, com a la resta de Catalunya, ha augmentat el nombre de persones que et trobes pel carrer i que tenen colors diversos de pell o bé que sents que parlen llengües a les que fins ara no estavem acostumats a sentir. Això ens provoca diversos sentiments i reaccions. Tot alló que és nou i desconegut sorpren i fins i tot, a vegades, espanta. Cal, alesores, poder conèixer-ho millor. Yambé és important tractar de posar-se a la pell de l'altre.

Qualsevol persona que emigra, a més de viure una situació de dol per la pèrdua dels seu país d'origen , dels familiars, veïns, amics, del paisatge, de la llengua i la cultura pròpies i de tot el que ha suposat la seva vida fins aquells moments, es troba en una situació d'haver de començar de nou en un marc desconegut i en circumstàncies que d'entrada acostumen a no ésser gaire favorables, especialment pels que no tenen papers, la qual cosa significa dificultats per trobar feina i que quan la troben, es tracta d'una feina amb males condicions que no els permet de trobar habitatge que reuneixi els mínims requisits d'habitabilitat. Sovint han de compartir dormitori i dormir amuntegats i sense poder gaudir d'intimitat.

La situació de qualsevol immigrant, doncs, resulta molt més difícil quan estan en situació d'il.legalitat, quan parlen una llengua diferent i la seva cultura és molt diferent de la del país acollidor.

Tot canvi comporta un dol per la pèrdua que suposa de les coses que es tenien, fins i tot quan el canvi permet guanyar coses i, per tant, emigrar comporta una situació de dol que, fins i tot, en les circumstàncies més favorables i de gaudir d'una bona salut mental, caldrà anar elaborant, la qual cosa a vegades pot comportar força temps.

El dol es por definir com un procés de reorganització de la personalitat davant la pèrdua d'alguna cosa o d'alguna persona significativa per a l'individu. De totes maneres al llarg de la nostra vida tothom ens anem trobant amb situacions de dol que cal anar elaborant. Quan es pot fer una bona elaboració dels dols això comportarà una maduració i un creixement personal. A vegades, però, hi ha dols patològics que donen lloc a símptomatologia que pot ser de més o menys gravetat, i en aquests casos resulta necessària una ajuda picològica i a vegades també psicosocial.

En el cas dels nens, els processos de dol presenten una intensitat particular degut a les limitades capacitats cognitives dels menors i a les dificultats que tenen per tolerar les frustracions. No obstant els nens també tenen bones capacitats per contactar de nou i per establir interrelacions amb tot allò que és nou.

Els adults, si gaudeixen d'una salut mental dintre de la normalitat, es troben en millors condicions que elsnens per poder encarar les dificultats i els sacrificis que cal fer, però, contràriament tenen menys capacitat per establir noves relacions i això augmenta en el cas de les dones que romanen a casa i no s'incorporen al món laboral.

Però, quan les condicions en les que es troben els immigrants són molt dures i es troben sotmesos a situacions difícils de forma continuada poden fins i tot erosionar la integritat emocional de persones que en situacions menys dures podrien haver-se mantingut compensades. Llavors pot donar lloc a l'aparició de trastorns psicològics importants que també comportaran un cost social a la societat acollidora.

Quan només emigra la família nuclear, els nens pateixen la manca de la família extensa: avis, oncles, cosins, que són persones molt importants per al desenvolupament cognitiu i afectiu d'una criatura, car li ofereixen models d'identificació diferents dels pares, que complementen, enriqueixen i compensen el model dels pares. La família extensa, també proporciona refugi, comprensió i suport en els conflictes i tensions que tenen lloc en les relacions entre pares i fills i dóna suport i caliu als pares.

Cal tenir en compte que les famílies immigrades viuen situacions de gran estrés com a resultat de les dificultats laborals i socials amb que es troben i tot i això repercuteix en l'estat emocional dels pares i de retruc en l'estat emocional dels fills. A vegades aquestes situacions porten a la separació dels pares amb la qual cosa augmenten els problemes, donant lloc a més dificultats materials que augmenten la situació de risc psicosocial inicial.

Quan només emigra una part de la família nuclear, per exemple el pare sol o el pare amb el fill gran adolescent, la situació encara resulta més difícil. Hi ha adolescents que encara no tenen edat laboral i que han de ser escolaritzats en instituts i estar en una classe on no entenen el que expliquen i en la que ensenyen coses per a les quals els manca la base necessària. A vegades aquests menors, en sentir-se malament a l'escola poden començar a faltar i a anar pel carrer, on s'ajunten amb companyies que els menen cap a la droga o la delinqüència.

Els casos dels adolescents que emigren sols, si no poden anar a parar a circuits on rebin acollida, els hi donin menjar, un lloc on dormir i tenir cura personal, els ensenyin la llengua o llengues del país receptor, els preparin laboralment i els tramitin la documentació per poder-se legalitzar, aviat poden anar a ampliar el nombre de delinqüents dels carrers. Aquest és el col.lectiu més vulnerable per trobar-se en uns moments evolutius que ja de per si, resulten difícils.

A diferència dels dols per la mort d'una persona estimada, en persones que funcionen mentalment dintre de la normalitat, el dol de l'immigrant no és tan gran, car té la possibilitat de parlar la seva llengua amb altres immigrants i de practicar els seus costums dintre de la llar i amb els altres compatriotes, així com de retornar per vacances al seu país, quan ja es troba en una situació estable i això els ajuda a sentir-se emocionalment compensats.

Generalment la primera generació d'immigrants acostuma a tenir dificultats per a integrar-se o no acaben mai d'adaptar-se a la nova cultura. La segona generació, si tot va bé, serà de transició però no serà fins a la tercera generació, que, si s'han donat circumstàncies favorables, hi podrà haver una total integració i la presa de la consciència que la seva identitat és la del país on han nascut.

La forma com viu la immigració la primera generació repercutirà en les possibilitats que la segona i la tercera generació avencin favorablement cap a la seva integració. Això dependrà de factors interns de l'immigrant però també de l'acolliment i el tracte que rebin per part del país acollidor.

Hi ha immigrants que tendeixen a idealitzar el paisatge, la cultura i l'entorn del país d'origen. En aquests casos no poden sentir reconeixement ni agraïment pels guanys que han pogut aconseguir en el país acollidor i això els fa viure enyorant la seva terra d'origen i sentir una certa enveja vers la població autòctona. Això tanmateix que dificultarà la integració dels fills; que aquests assoleixin com a pròpies la llengua, la cultura i els costums del país on s'han criat i/o nascut. Conseqüentment tendiran a viure en una actitud poc oberta que impedirà la integració al país acollidor.

Això no resultarà beneficiós ni per a ells ni per a la població autòctona, ja que afavorirà l'existència de calls i de col.lectius que poden arribar a esdevenir antagònics tal com s'ha pogut comprovar a través de conflictes que han esclatat els darrers anys en alguns països europeus.

Com més ben acollits, més facilitats trobin i més bon tracte rebin per part del país receptor, més possibilitats hi haurà que comencin a estimar el seu nou país i puguin seguir un procés d'integració tant ells com els seus descendents.

Tot el que precedeix planteja la necessitat de bones polítiques psicosocials que facilitin la integració. Si no es pot aturar la immigració i fins i tot resulta necessària per realitzar determinades tasques laborals, el millor que es pot fer és oferir-los unes condicions dignes, que a més de complir amb els drets humans vers aquestes persones, facilitarà la convivència entre els immigrants i la població autòctona.

Sant Andreu de Palomar,
gener 2001

Josefina López i Moreno
webstap@sant-andreu.com