Per què se li demana al petit comerç que practiqui l’esforç que la resta no volem practicar? Els organismes públics obren poc i malament. Els col·legis fan els horaris que convé als mestres i no pas als alumnes. Les empreses privades d’estètica marbellí (que acostumen a estar ubicades a la Barcelona postolímpica) practiquen la famosa “jornada intensiva” de què abans fèiem befa quan parlàvem de Madrid, etc. Valdria més que reviséssim els nostres hàbits horaris, que s’acosten cada cop més als dels països subdesenvolupats, aquells que confien més en el sol que en el propi esforç.

Fa un temps, estant a Salt Lake City, vaig tenir accés a una revista local, d’aquelles que et trobes a l’habitació de l’hotel. Parlava d’indrets d’interès local, llocs interessants per anar a sopar, etc. Com que als Estats Units no estalvien l’autocrítica, hi havia un article que, més o menys, es titulava “Què ens ha passat?”. Hi havia unes fotografies dels carrers dels centre de Salt Lake City cap els anys 50, al costat d’unes altres dels mateixos carrers a l’actualitat. Aquelles mostraven uns carrers plens a vessar de gent, aquestes mostraven els d’avui, buits, desolats. L’autor de l’article donava la culpa de la desolació a la desaparició del petit comerç local.

D’ençà que vaig llegir aquell article, m’he fixat que als Estats Units han començat a sorgir moviments que defensen el comerç local al detall -encara que el fet encareixi una mica els productes-. “És com la neteja pública. És car haver de pagar per tal que algú faci tasques de neteja, però és lògic que ens agradin els carrers nets. No sempre allò que és més barat és el millor” em deia un americà per posar-me un exemple de per què ell estava disposat a pagar una mica més al comprar un producte amb l’objectiu de poder gaudir de comerç als carrers cèntrics de la seva ciutat.

I és que els carrers de les ciutats dels Estats Units s’han quedat sense activitat a causa, principalment, dels millors preus que ofereixen les grans superfícies (els famosos malls). El fet s’ha agreujat quan aquests centres han començat a practicar horaris insostenibles (massa hores oberts) per part del petit comerç.

Al nostre país torna a aparèixer un tema que és recurrent i que preocupa: els horaris comercials. Sobre aquest fet, i sobre els horaris en general, m’agradaria fer algunes consideracions d’interès. D’entrada caldria remarcar que la llibertat absoluta d’horaris comercials porta al problema que denunciava aquella revista del meu hotel de Salt Lake City. Està comprovat que aquesta llibertat només afavoreix les grans superfícies i comporta la desertització dels centres urbans. Ha passat als Estats Units, i està succeint al Regne Unit (i parcialment a França, també). Em sap greu denunciar-ho, però aquesta és una llibertat que, sota un aparent servei a la comunitat, li acaba produint greus perjudicis.

Ningú no sembla interessat a resoldre el problema del consumidor, que no es tant el nombre d’hores que romanen oberts els comerços com a quines hores ho fan. Per exemple, no sembla que serveixi de gaire que els mercats municipals obrin avui seguint les pautes de fa anys. Som pocs els que ens beneficiem del fet que obrin a les set o a les vuit del matí. En canvi, perjudica a molts el fet que no estiguin oberts a les set o a les vuit del vespre. Tot sembla indicar que els mercats municipals, sovint guiats per una tossuderia inconsistent, estan preparant-se ells mateixos l’enterrament (cosa que ens perjudicarà, a molts consumidors). Per contra, el petit comerç ha anat adaptant-se a les exigències del comprador (obrir tard i plegar tard, també).

Però el que més indigna de tota aquesta comèdia és que els que regulen tot això ho fan sota la perspectiva de predicar allò que no practiquen. M’explico: puc jo anar a fer-me una partida de naixement un dissabte a la tarda? Per tant, que un ministre digui al petit comerç que cal tenir obert a qualsevol hora de qualsevol dia, és un insult a la intel·ligència. Abans de dir què han de fer els comerciants, val més que l'administració comenci a plantejar-se per què jo he de perdre un matí per fer un tràmit determinat. Per què els funcionaris poden practicar aquesta mena de bogeria tercermundista madrilenya que coneixem com a “jornada intensiva”. Una pràctica que amaga, en el fons, escasses ganes de treballar.

Per què tot això ho poden fer determinats individus i d'altres, en canvi no? La resposta a aquesta pregunta ha estat fatal per a la nostra economia, ja que s’ha tendit a igualar (només faltaria!) per baix. Moltes empreses intenten donar-li resposta, i és per això que, d’horaris ganduls, comença a haver-n’hi massa. La Barcelona postolímpica de xancleta de què ens han dotat els estrategues municipals, comença a ser famosa per la seva indolència. La revista de British Airways recomanava fa unes setmanes visitar Barcelona, i aconsellava que ningú no provés de trucar als despatxos entre les 14 i les 17 hores, ja que aquesta era l’hora preferida dels barcelonins per fer la migdiada. Però dels horaris d’algunes empreses privades que inclouen paradeta per esmorzar ja en parlarem un altre dia. No sé per què em fa la sensació que no som conscients de determinades coses. A mi em sembla que hi ha ocasions en què algunes d’aquestes empreses que se’n van ens estan passant un missatge. A vostès no?

Xavier Roig
Publicat a e-notícies
del dia 06/06/2004

I no són només els horaris els que estan desmantellant el Petit i Mitjà Comerç. Si més no a Sant Andreu de Palomar, on aquest invent, sorgit per a tapar consciències i mitigar la proliferació abussiva de 'Grans Superfícies', segons dius els famosos 'malls', que anomenen "Eix Comercial" està concentrant el pas de 'consumidors' en sis-cents metres del Carrer Gran i precarietzant fins al tancament molt (tot?) Comerç que està en els carrers i carrerons d'aquesta Vila Mil·lenària.

I, clar, carrers sense comerç equival a degradació de la qualitat de vida, i no només, perquè tal i com estan les coses, si el comerç integrat tanca i el comerç precari dels nouvinguts, immigrants maltractats per les Lleis, es va obrint al seu lloc, ens trobarem aviat amb un desequilibri perniciós motivat per la precària situació no ja dels titulars però sí dels col·laboradors que hi tenen. Com podran estar amatents al que passa prop de la seva botiga, com ha fet sempre el comerç integrat, i avisar a la policia quan xoriços de diferent pelatge degradi la convivència de l'entorn, si a qui primer demanarà papers aquesta policia és a ells mateixos i als compatriotes que tinguin a l'establiment?

L'Eix, però segueix rebent vist-i-plau de l'Ajuntament de Barcelona i, també, subvencions que curiosament no reben les Associacions de Comerciants organitzades pels propis botiguers.

Centralisme i centralització. I qui no estigui al Carrer Gran, que tanqui, com em va dir ja fa temps un dels promotors de l'invent.



Xavier Gómez Ribera