Durant la Guerra Freda l'enfrontament entre els Estats Units i la Unió Soviètica va portar el món a un pas del suïcidi col·lectiu. Però després de molts esforços els polítics van entendre que hi poden haver guerres on tots els contendents resulten vençuts. Aquell esforç sembla inútil quan contemplem les imatges de la massacre de Moscou. Tenim al capdavant una generació de polítics (Putin, Bush, Aznar...) que tornen a creure que la victòria, per la força i al preu que siga, és possible. Tant que ens va costar tenir polítics i ara, vint anys després, tornem a estar governats per pistolers!

Pocs minuts abans de les nou del matí del 9 de novembre de 1979 els militars que dirigien els quatre centres d'alerta nuclear de l'exèrcit dels Estats Units, tots quatre, van veure de manera simultània a les pantalles dels ordinadors allò que durant anys havien estat vigilant: un atac nuclear massiu desencadenat per la Unió Soviètica contra els Estats Units. Tots els ordinadors dels quatre centres eren contundents en les gràfiques i les dades. Des de tots els destacaments soviètics coneguts s'envolaven míssils que en impactar en territori americà esborrarien el país i probablement el món. Van passar sis minuts durant els quals es va activar tot el procés de resposta previst en els manuals: van sortir bombarders carregats amb caps nuclears en direcció a la URSS, es van activar les claus de les sitges que contenien (i contenen encara) els míssils, l'Air Force One va envolar-se per convertir-se en comandament central (però, curiosament, sense el president a bord perquè no hi va haver temps que arribés...). Passats aquells sis minuts, quan el món es disposava a viure la major catàstrofe de la història, una telefonada urgent va aturar la crisi. Des dels radars de primera alerta algú, estranyat pels moviments, va preguntar què passava. En el seus radars, i en els dels satèl·lits, no hi havia cap indici que els soviètics haguessen disparat. I, per cert, no ho havien fet. Simplement s'havia equivocat l'ordinador central executant una rutina d'entrenament com si fos la guerra real. El senador Charles Percy estava casualment en el lloc de comandament del NORAD i ens ha deixat un relat esfereïdor dels fets: crits, nervis, desmais i alguns alts comandaments militars plorant de pànic o enfonsats en les seves cadires davant la perspectiva que el món estava a punt de desaparèixer.
Aquest incident va ser clau per a provocar un canvi de mentalitat en els governs americà i soviètic respecte a la guerra nuclear: els militars, però també els polítics, varen entendre que aquella guerra no era possible guanyar-la. De fet varen entendre que el problema no era qui guanyava o qui perdia la guerra, sinó la guerra mateix.
Fets com aquells i el treball constant i abnegat de centenars de científics i de milers d'activistes arreu del món varen canviar, semblava que per sempre, la concepció política de la guerra per a les grans potències. Deu anys després de l'incident que descriu el senador Charles, dia rere dia, va caure el mur de Berlín.
En la dècada posterior va semblar, lentament, que els polítics oblidaven la lliçó. Ara sabem que l'han oblidat del tot. Els atacs terroristes contra Nova York i Washington, l'11 de setembre de 2001, varen ser moltes coses, però també l'excusa perfecta.

Una nova generació de polítics educats en la creència que ells sí que saben el que cal fer i convençuts de la victòria en una guerra impossible han pres el poder i estan desfent el camí recorregut al llarg dels anys de la Guerra Freda. Vladímir Putin, ex-agent del KGB, ens ho va recordar el cap de setmana evitant qualsevol intent de diàleg per a resoldre la crisi causada pel segrest de centenars d'innocents en un teatre de Moscou. Per Putin sols hi havia un camí: disparar i matar. Als txetxens i als ostatges, si calia. L'important no era si desapareixien vides humanes, sinó evitar la humiliació d'un teatre assolat per aquells caucasians rebels que no es deixen sotmetre malgrat la repressió més brutal imaginable.
No vull justificar de cap manera l'actuació dels escamots txetxens a Moscou. No tenien dret a fer el que van fer. Però és una trampa mirar l'escenari moscovita i alhora apartar els ulls del Caucas. Un recent informe del govern alemany, que ha causat un notable enrenou, calculava en 80.000 els txetxens morts en accions de guerra els darrers tres anys: 80.000 txetxens i 10.000 militars russos. Rússia té ara mateix 65.000 soldats desplegats a Txetxènia, per a controlar una població que no deu superar les 800.000 persones. Entre la primera i la segona guerra txetxenes gairebé es pot dir que fa una dècada que dura aquesta guerra sense sentit. La xifra de morts, els anys passats i la ferocitat de les activitats dels uns i dels altres ens haurien de fer pensar que en aquesta guerra, com en la nuclear, no hi haurà vencedors. I que allò que és realment terrible és la mateixa guerra.
Però Putin no ho entèn, això. Ni Aznar, que es va afanyar a aplaudir l'assalt al teatre. Ni Bush. Blair tampoc no ho veu si li parlen de l'Irac, però en canvi (i resulta curiós) ho veu perfectament si li parlen d'Irlanda. En tot cas fa por, molta por, saber que aquesta gent ens governa. I fa ràbia veure de quina manera tan ràpida han oblidat les lliçons de la Guerra Freda.
A Txetxènia, com al País Basc i a tot arreu on el conflicte supera el nivell d'un incident aïllat, no hi ha més solució que el diàleg i la cultura que comporta. Especialment, amb el món musulmà només aconseguirem coses positives a través del diàleg, dificilíssim i complex a més no poder. Diàleg que, de vegades, haurem d'acompanyar d'intransigència en aquells aspectes que ens són intolerables, naturalment. Però un diàleg que ha de partir de la idea de que ni "nosaltres" els vencerem a "ells", ni "ells" ens venceran a "nosaltres". Un diàleg que ha de buscar punts d'encontre i de confiança per a aturar la bogeria que va començar l'11 de setembre de 2001 poc abans de les nou del matí a Nova York i que Putin, ara, ha tornat a alimentar de manera irresponsable.
Crec que he de dir obertament que la "guerra contra el terrorisme" que proclama Bush no la guanyarem. I això no significa que la perdrem, que no la perdrem. Només significa que no es pot guanyar. I que la guerra és, en ella mateixa, el gran perill.

Però si dic això, després he de dir també que per a fer front a aquest gran repte necessitem polítics i no pistolers.

Vicent Partal
'Vila Web' novembre 2002