Al preparar-se per atacar l'Iraq i enderrocar el règim de Saddam Hussein, l'Administració de Bush es basa en dos arguments crítics. Primer, insisteix que la pròxima guerra a l'Iraq és una extensió de la campanya militar contra el terrorisme. Evitaria als Estats Units, en paraules del subsecretari de Defensa Paul Wolfowitz, "el perill que les armes iraquianes de destrucció massiva caiguin en mans de terroristes". Segon, han promès portar la democràcia a l'Iraq, cosa que, s'espera, impulsarà la creació de democràcies a tota la regió. Afirmen que d'aquí a poc un nou ordre pacífic i democràtic arribarà també a altres estats autoritaris àrabs. Al transformar el paisatge polític del Pròxim Orient, els funcionaris nord-americans esperen atacar les arrels de l'extremisme islàmic.

A Bush, Rumsfeld, Cheney i Wolfowitz els agrada presentar-se com a realistes, però ¿quin realisme té aquest pensament? ¿Està basat en una apreciació sòbria de les complexes realitats de l'Iraq i de la regió? ¿O potser està impulsat per la ideologia i el que es vol creure? ¿Ajudarà la guerra a l'Iraq els EUA en la seva lluita contra els terroristes, o farà més vulnerables els nord-americans?

La desesperança i la confusió s'han apoderat de la generació dels àrabs més joves, que representen més del 50% de la població de la regió. La repressió política i el silenci de l'opinió pública àrab, unides a l'absència de canals polítics que permetin al poble canalitzar la seva frustració, haurien de preocupar els EUA i els seus aliats àrabs, en lloc de tranquil.litzar-los. Una invasió de l'Iraq, amb un nombre elevat de pèrdues civils, augmentaria el sentiment de ser víctimes i de derrota dels àrabs joves i faria que estiguessin disposats a unir-se a grups que proclamen la guerra santa, a l'estil d'Al-Qaida.

Els missatges d'Al-Qaida tenen una audiència receptiva. Les narracions arabomusulmanes dominants subratllen que la guerra no té res a veure amb la lluita contra el terrorisme. Més aviat té com a objectius saldar velles qüestions pendents i convertir Washington en àrbitre dels destins i recursos àrabs, principalment el petroli. A l'atacar l'Iraq, els EUA podrien guanyar l'enfrontament armat amb Saddam, però probablement perdrien la lluita política més àmplia i vital pel futur del país.

Pel que fa a les perspectives de democratitzar l'Iraq, s'han de tenir en compte diversos punts. Per començar, els funcionaris nord-americans sembla que no s'adonin de fins a quin punt serà difícil, costosa i prolongada la tasca de crear un ordre pacífic i una democràcia viable al país. No hi ha un sentiment d'humilitat i d'escepticisme; no s'aprecia el gran arrelament que tenen les lleialtats sectàries, tribals i ètniques de l'Iraq.

Des de l'adveniment dels governs militars el 1958, els règims que s'han succeït han portat els iraquians a la submissió mitjançant el terror i han dessagnat el país amb les seves aventures militars fallides. En el moment en què Saddam va agafar el control el 1979, els serveis de seguretat estaven a punt d'engolir la societat civil. L'Iraq va passar de ser un Estat semiconstitucional a ser un Estat totalitari. Els iraquians, espiats i oprimits des de l'any 1958, han perdut la fe en el sistema polític i s'han bolcat cap al refugi segur de l'organització tribal i de la facció etnicoreligiosa.

Els elements i les institucions necessàries per construir un ens polític funcional, ja no diguem una democràcia, no existeixen. La societat civil ha estat aixafada i la classe mitjana delmada, gràcies en bona mesura a les sancions econòmiques encapçalades per l'ONU des del 1991.

No és impossible reformar i democratitzar el sistema polític iraquià. Al contrari, els iraquians han patit molt i han après per la força els perills de l'autoritarisme i la repressió. Reconeixen que els convé superar les seves divisions i reconstruir la seva comunitat política. L'Iraq també compta amb recursos humans i materials que podrien treballar en favor de la democràcia a llarg termini. Però un poder estranger no pot entregar-li la democràcia a l'Iraq. Només els iraquians, amb col.laboració internacional, poden transformar el seu país. Aquesta tasca exigeix temps, paciència, dedicació i sort. El més probable és que es necessitin una o dues dècades, no un o dos anys, que és el temps que es pretén que duri la presència militar nord-americana a l'Iraq després de la caiguda de Saddam.

Si no és que els EUA estan disposats a supervisar el nou ordre durant molts anys i a invertir enormes recursos polítics i econòmics no per imposar, sinó per contribuir a la reconstrucció de l'Estat i la societat, l'Iraq es fracturarà i caurà en el caos, cosa que desestabilitzarà els seus veïns i originarà nous grups jihad que atacaran els nord-americans. No només no hi haurà pau i democràcia a l'Iraq, sinó que a més els interessos de seguretat d'Occident estaran més amenaçats. Per desgràcia, els funcionaris dels Estats Units, que ara són presoners de la seva pròpia retòrica, difícilment es plantegen en cap sentit aquest pitjor dels casos.

Fawaz A. Gerges
© Project Syndicate
'El Periódico' 27 de febrer 2003