En contra de les previsions optimistes després de la cimera de Copenhaguen el desembre passat, el 2003 ja no serà l'any de la Unió Europea (UE) i de la seva ampliació històrica cap a l'Est, fins a les fronteres de Rússia, avançament i promesa de la reunificació continental després d'un segle cruel de guerres, tiranies i 50 anys de teló d'acer. El conflicte de l'Iraq, al desencadenar una crisi transatlàntica, va convertir els somnis i els càlculs europeistes en un malson. El projecte europeu pateix la doble escomesa de l'imperi.

La fractura va ser tan aparatosa que el sociòleg Alain Touraine es va preguntar retòricament: "¿Existeix Europa?" L'única resposta creïble deixava a l'aire una amarga incertesa, a pesar de les manifestacions en contra de la guerra a totes les capitals europees. ¿Quantes divisions té la Unió Europea?, inquireixen altres analistes parafrasejant el sarcasme de Stalin sobre el poder del Papat, ara també en primera línia de l'onada pacifista. Europa segueix sense oferir el número de telèfon comú que sol.licitava Henry Kissinger.

Entre les tempestes que arriben de l'Atlàntic, l'empresa europea sembla predestinada a la geometria variable, no tant per les diferències econòmiques com per les diplomàtiques entre els governs que estan a favor de l'estratègia dels Estats Units i els que la recusen. Entre els primers s'alineen els vuit líders de la proclama en favor de George Bush, el 30 de gener, i els 10 de la declaració de Vílnius, que va aglutinar els nous socis. Entre els segons, França, Alemanya i Bèlgica, encara que la conjunció francogermànica no va més enllà del no a la guerra i el repartiment del poder a la Unió Europea. Enmig dels dos bàndols, en els confortables llimbs diplo- màtics, els governs neutrals o silenciosos, que no volen ensenyar les seves cartes. L'ambigüitat culmina a Atenes, on ningú fa enquestes per no recordar que els nord-americans utilitzen l'illa de Creta com un portaavions.

Els nous socis són proamericans
¿Per què els països d'Europa central i oriental (PECOS) són tan proclius als cants de sirena nord-americans? El passat soviètic i l'endarreriment econòmic no ho expliquen tot. La història anterior al 1939 ajuda a comprendre la desconfiança arrelada davant el record ombrívol de les promeses francobritàniques, arrasades per Hitler després del pacte de Munic. El poder militar dels Estats Units, que es manifesta a l'OTAN, vencedora de la guerra freda, ofereix més garanties que els balbucejos militars d'una Unió Europea mancada de cohesió i d'una genuïna política comuna de seguretat. El desmantellament del socialisme real, en fi, va aconseguir receptes neoliberals d'encuny anglosaxó i la majoria dels països estan en deute amb les institucions monetàries dominades per Washington.

Els francesos van cometre un error al recriminar a aquests països el seu comportament i pretendre alliçonar-los. El president Jacques Chirac es va enfurismar per advertir-los que "havien perdut una magnífica ocasió per callar", com si fossin mals alumnes de la classe europea. Els al.ludits van replicar irats que no havien sortit de la fèrula soviètica per caure en un altre tipus de tutela. "Un comportament digne de Bréjnev", va disparar un diari eslovac, recordant la doctrina de la sobirania limitada imposada pels tancs a Praga l'any 1968.

La impotència militar del Vell Continent
La crisi, encara que d'orígens remots, està acarnissada en el pitjor moment, enmig de l'elaboració del tractat constitucional per la Convenció Europea i dels últims retocs per al tractat d'ampliació que s'ha de firmar a Atenes el mes que ve. Els Estats Units van aprofundir en la divisió d'Europa, a través de la carta dels vuit, però en l'eco de l'ofensiva antieuropea van pesar més les suspicàcies i els recels pel renaixement de l'eix francoalemany que els desacords concernents a l'Iraq. Els predicadors de la dreta nord-americana més agressiva insistien en el fet que el pacifisme i el legalisme dels europeus són el reflex de la seva impotència militar.

Amb gairebé 500 milions d'habitants, el doble que els Estats Units, la UE no té una força militar convincent i depèn de l'OTAN, braç armat del poder nord-americà, per a qualsevol operació d'envergadura, com es va verificar als Balcans.

Amb només el 4,5% de la població mundial, els Estats Units produeixen el 30% dels béns i serveis, tenen una indiscutible superioritat tecnològica i assumeixen el 40% de la despesa militar global. Un poder sense comparació i un desequilibri aclaparador. Comparats amb el nord-americà, els pressupostos militars de tots els països de la Unió Europea són ridículs. Tota la planificació militar atlàntica depèn del Pentàgon.

Cap a una OTAN a la carta
La relació transatlàntica té ferides de consideració. El consens sobre l'ampliació de la Unió Europea es va produir dos mesos després que l'Aliança Atlàntica, en una conferència a Praga, decidís l'ingrés de Bulgària, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània i Romania. A través de la nova OTAN, que trasllada les seves fronteres fins a Rússia, Washington reforça el seu control polític i militar sobre el Vell Continent, un protectorat sobre l'empresa europea, com ja va passar l'any 1947 amb el Pla Marshall, base de la reconstrucció de la postguerra. Com més OTAN, menys Europa.

Encara que no es consumi el divorci i mantingui el seu aparell burocràtic, serà difícil que l'OTAN superi la sacsejada de l'oposició franco-alemanya-belga als plans de Washington. El més probable és que prevalgui la tesi del secretari de Defensa, Donald Rumsfeld, denigrador de "la vella Europa", segons la qual "la missió és la que determina la coalició" i no a la inversa. Així es va fer a l'Afganistan. Els nord- americans faran tot el possible per eludir una situació com la de Kosovo el 1999, quan diàriament discutien i també polemitzaven amb els seus aliats i l'opinió europea sobre els bombardejos. Sense enemic soviètic, ¿per què acceptar les restriccions polítiques d'una aliança si només els Estats Units disposen de la dissuasió militar?

¿Debilitament de la idea francoalemanya?
He llegit a Le Monde que la crisi actual és inseparable del progressiu debilitament de la idea que França es fa de la Unió Europea, ancorada en l'eix francoalemany, la protecció agrícola, el capitalisme social i la desaparició dels aranzels. Les celebracions del 40 aniversari del tractat de l'Elisi, que el 1963 va segellar la reconciliació entre França i Alemanya, juntament amb la proposta de Chirac i del canceller alemany, Gerhard Schröder, per a una presidència bicèfala d'Europa, van suscitar reticències als petits països, van aixecar sospites en els nous socis de l'Est i van incomodar les capitals més sensibles als vincles amb els Estats Units (Londres, Madrid i Roma). L'Europa dels 25 té poques semblances amb la dels pares fundadors.

Charles de Gaulle somiava amb una Europa de l'Atlàntic als Urals, militarment i políticament autònoma, dirigida o inspirada per França, que no estigués subordinada als interessos estratègics dels Estats Units. "Desitjo una Europa europea --va proclamar el general--; és a dir, que no sigui americana". Però el seu successor immediat, el president Georges Pompidou, va trigar poc a cedir davant les pressions de dins i fora de la Comunitat per consentir l'adhesió de la Gran Bretanya i els seus aliats més directes de l'EFTA (Irlanda i Dinamarca), sense modificar l'estructura i el funcionament, l'1 de gener de 1973, coneixent l'euroescepticisme dels britànics i la seva propensió a convertir-se en el cavall de Troia dels interessos nord-americans.

Chirac o la visió d'un món multipolar
Aquestes tensions segueixen actuant en el si de la Unió Europea i estableixen divergències entre partits de la mateixa ideologia.

Chirac voldria fer ressorgir les il.lusions gaullistes, amb l'objectiu de convertir la UE en un poder autònom dominat per l'eix francoalemany, capaç de contrarestar "l'ambició desmesurada i irrealista dels americans", però l'Administració de Bush no està disposada a donar facilitats per a la construcció d'aquesta Europa estratègicament autònoma, en què París posa les idees i Berlín aporta la intendència. Si hem de creure les revelacions del Financial Times, el que realment inquieta Washington, més que la guerra de l'Iraq, és el naixement d'un nou ordre a Europa.

Segons un diputat de la majoria presidencial francesa, Pierre Lellouche, Chirac "té la visió d'un món multipolar en què Europa seria un contrapès per a la potència militar i política dels EUA". Una quimera que deixaria de ser-ho si la Unió Europea reunís els mitjans necessaris per a una aspiració tan encomiable. La gran qüestió consisteix a saber si l'empresa europea desitja o pot alliberar-se de la tutela dels Estats Units. Perquè l'anèmia crònica de les despeses militars reflecteix una precària voluntat emancipadora davant l'imperi i alimenta el nanisme geopolític. L'últim lament s'ha escapat de la boca de Romano Prodi, president de la Comissió Europea, davant el Parlament d'Estrasburg. Tots sabem que qualsevol líder europeu que batallés per augmentar les despeses militars perdria totes les eleccions.