L'actitud de Bush és clara. Vol una guerra, possiblement considera que necessita una guerra, i la farà. En aquesta crisi és qui enganya menys els seus i els altres. Diu sense ambigüitat que la primera potència mundial no necessita arguments o legitimitats per fer el que consideri oportú. Tampoc li són imprescindibles els aliats. "El rumb que prengui aquest país no depèn de les decisions d'altres" és un solemne crit subratllant que administra la llei del més fort.

FISSURES A L'ONU I A EUROPA.
Però aquesta crisi no només danyarà l'Iraq. A més d'allunyar encara més la majoria de la població àrab de tot el que lideren els EUA, debilita els principals elements estructuradors de la vida internacional. El menyspreu de l'ONU, arrodonit pel fet que els EUA ja han introduït soldats a l'Iraq sense esperar que el Consell de Seguretat es pronunciï, és una altra càrrega de profunditat contra ella. Bush presumeix davant de tot el món que l'ONU ha de regir per a tothom --començant per l'Iraq-- menys per als EUA. Això és letal, i el que pot venir en els pròxims dies potser acabarà de dinamitar les Nacions Unides per uns quants anys.

Però, més a prop, les esquerdes també són espectaculars. Aquest conflicte demostra sense pal.liatius que no hi ha una Europa unida amb una política exterior i de defensa comuna. I l'article periodístic d'acatament a Bush que li han dedicat Aznar i altres líders certifica que la consciència europea és només una entelèquia.

Perquè els que la firmen sacrifiquen la unitat d'acció de la UE als hipotètics dividends polítics i materials que pugui deparar als seus països la submissió davant del repartidor nord-americà. Aquests líders que ara actuen en contra de la cohesió jurada i ignoren els desitjos majoritaris de les seves opinions públiques assesten a la Unió Europea una punyalada semblant a la que pateix l'ONU.

AZNAR, NOSALTRES.
Tot l'entusiasme europeista desplegat per Aznar al llarg del semestre de la presidència espanyola de la Unió Europea queda aixafat i neutralitzat per aquesta carta, pel que sembla promoguda en bona part per ell. Per això, els ciutadans espanyols assistim decebuts a aquests gestos polítics que ens tornen a allunyar des de tots els punts de vista de França i Alemanya, que són el centre de gravetat del nostre continent, i ens deixen, com passava en el franquisme, dependents de la benevolència nord-americana respecte al que ens vulguin manar i el que ens vulguin donar des d'aquell continent que no és el nostre.

Editorial
'El Periódico' 31 de gener 2003