Els teòlegs musulmans expliquen que la guerra de l'Iraq serà una guerra antiislàmica. Sembla que és el que es dedueix de la notícia de premsa de fa uns dies: "El centre teològic Al-Azhar fa una crida a la jihad si hi ha guerra contra l'Iraq". La notícia és bastant exacta. Però comprendre els antecedents religiosos d'aquesta declaració permet entendre millor el seu abast.

La mesquita-universitat d'Al-Azhar, a la capital egípcia, és efectivament un centre teològic, tot i que també s'hi fan molts altres estudis universitaris. És la universitat musulmana més prestigiosa i més antiga del món, amb més de mil anys d'història (és del 972 de la nostra era, fundada en ple Califat de Còrdova a Al-Andalus). La seva missió no és exactament la de declarar la guerra, sinó exposar que es dóna una situació de guerra religiosa, segons la fe i la doctrina islàmiques, si l'Iraq o qualsevol país musulmà és ocupat per un país no creient (en l'islam), en aquest cas la coalició liderada pels Estats Units.

Aquesta declaració religiosa és molt important per als creients de l'islam. Significa que si un mor lluitant contra aquest enemic, obtindrà els premis del paradís promesos per l'Alcorà i per Mahoma. Significa que tots els creients musulmans han d'estar preparats per anar a la guerra contra aquest enemic de la comunitat musulmana. Significa que les autoritats musulmanes competents han de fer el més convient per organitzar els creients amb l'objectiu de vèncer en aquesta guerra. També, per lògica politicoteològica, és un avís per no col.laborar amb l'enemic invasor que ataca aquest país musulmà.

El problema d'aquesta declaració és saber qui és l'autoritat competent per organitzar la guerra, què ha de fer i què pot fer. Aquest ha estat sempre el problema principal, molt pràctic, en la història de les guerres dels musulmans: qui és l'autoritat competent i què ha de fer.

Perquè la guerra dels musulmans no és, per principi, competència de cada musulmà. L'únic que han de fer aquests és estar preparats, disposats si finalment són cridats. Ni Bin Laden, que no té autoritat doctrinal ni política per organitzar una guerra d'aquestes, ni qualsevol grup politicomilitar, ho poden fer. En principi, només competeix al califa, el cap suprem de tots els musulmans, i per extensió actual als caps d'estat de països musulmans, que assumeixen l'autoritat politicoreligiosa suprema a nivell territorial.

Només una interpretació molt minoritària de la religió musulmana defensa que, si els estats no compleixen amb aquesta obligació d'organitzar la guerra, els grups paraestatals sí que ho poden fer. Però s'ha de reconèixer també que la pressió de l'opinió pública dels pobles musulmans exigeix a les seves autoritats la defensa contra un atac o una ocupació estrangera. I aquesta opinió pública està molt sensibilitzada actualment amb tantes dècades d'invasions agressives a països musulmans com han patit Palestina, l'Afganistan, Bòsnia, Kosovo, Txetxènia, etcètera.

Els estats musulmans tenen tres tipus de raons per no fer la guerra. La primera, perquè no tenen mitjans per guanyar-la, i l'islam té una àmplia doctrina per dispensar de complir amb obligacions quan aquestes són impossibles o molt difícils de realitzar. La segona és que la invasió s'hagi realitzat, no només que sigui una amenaça. I la tercera és la de considerar que és una guerra entre musulmans, com va passar en les guerres precedents a la zona del golf Pèrsic, entre l'Iraq i l'Iran i entre l'Iraq i Kuwait. En aquest cas, la guerra no és santa, no és islàmica, i per tant no té les recompenses inherents a la jihad, que és fonamental per a la pietat individual dels combatents.

Per això, a la guerra entre l'Iraq i l'Iran, cada contendent reunia teòlegs per declarar l'altre "infidel, no musulmà": que si l'Iran xiïta adorava homes, els "imams ocults"; que si el règim "laïcista" de l'Iraq era fonamentalment ateu i que el de les monarquies àrabs, uns aliats de l'invasor nord-americà i la seva coalició occidental. Amb tot, els teòlegs reunits a l'Índia --que és un país no islàmic, però amb més de 120 milions de musulmans-- van declarar que no era més que una guerra entre musulmans, mentre no fos que un país no creient ocupés territori musulmà.

I les monarquies àrabs pagaven --i pagaran-- les despeses de guerra dels EUA, per justificar que són tropes mercenàries, reclutades per defensar els seus estats contra els invasors musulmans, cosa lícita segons l'islam (recorda la política d'Almansor i la dels reis de taifes, a Al-andalus, amb els seus exèrcits de cristians del nord). Aquesta fonamental justificació dels acords militars per tenir bases i exèrcits nord-americans en territori musulmà d'Aràbia no se sol expressar així en mitjans occidentals, però és fonamental perquè la guerra d'ara pugui ser considerada islàmica per a totes les parts musulmanes, segons la doctrina teològica expressada per Al-Azhar.

Per tot això --i per altres elements més complexos-- la doctrina musulmana aplicada pels teòlegs d'Al-Azhar és molt tradicional, però també té la seva importància, per exemple, per frenar la política antiiraniana de Kuwait i de les monarquies àrabs, o la política proamericana del règim pakistanès. La més alta autoritat religiosa --no decisiva, però sí científica en ciència teològica musulmana-- ha explicat que es donen les circumstàncies requerides per considerar l'atac i ocupació de l'Iraq com una guerra que, evidentment, ha d'unir en contra seu tots els estats musulmans. Aquesta és la transcendència d'aquesta declaració teològica, que la política internacional hauria de tenir en compte. De fet, sembla que la té en compte.