.. La Clara, la Paquita, la Marta i la Núria surten quasi de matinada del Locomotion, agarrades pels braços i molt esgotades:
- Ha estat una nit fantàstica, no creieu? -diu la Clara.
- Sobretot per la teva filla -diu la Paquita -. Té en el pot al cambrer "wenorro". Si les mirades mengessin, Núria, de tu no quedaven ni els ossos!
- No siguis exagerada, dona! Però per si us interessa, ens hem donat els mòbils per quedar algun altre dia!!! -diu cridant tota emocionada.
- Tu tampoc et podràs queixar, mama, eh?
- Jo?? Què dius ara, Marta!
- Que sí, que sí... Que hi havia un tio a la barra que no et treia l'ull de sobre! I no tindria més de trenta... Moreno, ulls foscos, pel torrada pel sol... i uns braços... uummmm -diu la Marta mossegant-se els llavis.
- Va, això son imaginacions teves. Tu et penses que no m'hagués adonat?
- Paquita, ho has de reconèixer: tu ja has perdut el costum d'adonar-te d'això! -diu la Clara rient.
- D'acord, d'acord. Suposem que algú s'ha fixat en mi. Però jo no em trobo amb disposició d'estar amb ningú. No sé si seria capaç d'embolicar-me amb algú. I molt menys d'enamorar-me. Després del Manel i l'Ernest se m'han tret les ganes.
- Ja et dic jo que el noi de la barra te les tornaria, les ganes... -diu la Marta rient.
- Va, deixem-ho córrer, al cap i a la fi estàvem parlant de la Núria, no?
- Sí, Paquita, però el teu assumpte és més interessant que el meu...
- Em sembla que heu begut una miqueta massa..
- Pot ser! -diuen les altres tres rient.

Quan surten del recinte i trepitgen carrer, les quatre veuen assegut a la vorera recolzat en una farola mig dormit al Sergi. De sobte, perden el riure tonto que portaven.
- Ei, nena, mira'l... T'ha estat esperant tota la nit -diu la Paquita.
- Això sembla. Vaig a parlar amb ell. Si voleu, aneu passant.
- No vols que t'esperem? -pregunta la Núria.
- No..., ja que s'ha quedat esperant-me, em quedaré una estona amb ell.
- Un noi tan maco, i mosso... ai, Clara, no sé per què el tractes així -diu la Marta.
- Adéu noies... M'ho he passat molt bé. Fins demà.
La Clara travessa el carrer mentre les altres marxen.
- Agafem un taxi? -diu la Marta.
- Ja l'hora que és millor el metro -aconsella la Núria.

Clara sacseja al Sergi que obre un ull. Quan se n'adona que és la Clara, es posa dret i es fan dos petons:
- Què fas encara aquí?
- Com vas dir que sortiries d'hora? Però ja veig que heu aprofitat molt la nit -diu el Sergi somrient mentre consulta el rellotge.
- Vols que anem a prendre un cafè?
- Amb molt de gust, Clara.
Sergi l'ofereix la seva mà i ella li acaba agafant, i així marxen tots dos.

Mentrestant, a la discoteca, l'ambient sembla no disminuir. A la barra on treballa el Dídac, s'acosta un noi moreno, ben vestit, de complexió atlètica. Tots dos es fan una salutació:
- Molta feina, no?, per ser el primer dia!
- Sí, i que sigui així cada nit!
- Ja m'he fixat que estaves molt pendent d'una joveneta de cabell llarg molt maca...
- Sí, tio, una noia encantadora. La setmana vinent la trucaré per quedar. I tu què? Quantes han caigut?
- De moment cap ni una, encara que he llençat l'ham a unes quantes. Ara passaré a veure qui ha picat -diu somrient -. Una que no ho ha fet estava entre el grup de ties de la teva amigueta.
- Sí? Qui? La rossa jove?
- No, la gran. No sé, però m'estava posant... -diu rient.
- A tu tant se te'n fot que tinguin vint que quaranta, no Pol? -diu el Dídac mentre retira uns gots.
- La vida s'ha de viure, s'ha d'aprofitar cada instant... I per sort disposem del sexe per gaudir-ne més encara! Si aquesta dona torna, no se m'escaparà, ja t'ho dic jo! Bé, noi..., vaig a fer l'última ronda... Déu maco!
- Déu...

Divendres pel matí, la taula en la casa de la Montse està disposada per començar a esmorzar. Només falta que ella segui i deixi el sucre al costat del cafè. Al voltant de la taula seuen el Sàhara, la Neus, i els dos germans.
- Què contenta se't veu, mama...
- Sí, ja portes un parell de dies que se't veu molt contenta -diu la Neus.
- Ara que tot ha passat és normal que estigui així -diu l'Ivan -. Jo vull aprofitar que m'heu demanat que vingui per disculpar-me amb tu, Sàhara... He estat molt dur amb tu, no t'havia donat la més mínima oportunitat perquè et defenguessis, ni tan sols vaig pensar en què podries ser innocent... Ho sento molt, de debò.
- No calia que et disculpessis Ivan, entenc la teva incredulitat.
- Jo penso que està bé reconèixer els errors i demanar perdó. Això et fa ser més persona, fill... I ara que no travesses pel teu millor moment, és important que pensis molt en tot el que has fet...
- Ho sé, mama. Necessito una mica de calma.
- Però no estic feliç només per tot això que heu dit.
El mòbil del Sàhara sona i s'aixeca per parlar dret.

- Ha passat alguna cosa, mama? -pregunta el Narcís.
- Sí..., fa un parell de dies... -diu la Montse molt somrient -. Però vull esperar a que segui el Sàhara.
- Sí que deu ser important... -diu la Neus.
El Sàhara s'acosta a la taula:
- Ho sento, he de marxar a Lleida ara mateix. L'Abú estava per allí i sembla que té problemes. No saps quin greu em sap, Montse. Però li pots dir tu sense mi...
- Sàhara, no serà el mateix!
- No puc fer una altra cosa. Me'n vaig ara mateix. Procuraré tornar aquest vespre.
Ell li fa un petó i s'acomiada de tots.
- Ara ja no ens diràs el que ens anaves a dir...? -pregunta la Neus.

Núria està dormida al sofà de casa seva quan el soroll de la porta la desperta. Entra la Carme. Núria s'incorpora molt lentament:
- Bon dia mare...
- Núria? Què fas al sofà? Dormies?
- Sí, he arribat fa unes hores, he assegut aquí un moment i dec haver-me quedat dormida. Tu arribes ara de la guàrdia?
- Síiii... i estic baldada. El Roger suposo que encara dorm.
- Imagino que sí, no ho sé.
- Bé, marxo a descansar unes quantes hores. Fins després filla.
Carme es dirigeix cap a la seva habitació just quan la Núria rep un missatge de mòbil. L'agafa per llegir-lo:
Abans de dormir, el meu darrer pensament d'aquesta jornada vull que sigui per tu. Dídac.
La Núria somriu i la Carme torna a aparèixer:
- El llit de la Clara ja està fet. Ha sortit ja?
- No, no ho crec... De fet em sembla més probable que no hagi vingut encara a dormir.
- Ah, no? I on està?
Núria mira a la Carme molt somrient.

Sergi i Clara es col·loquen cadascú en una banda del llit, exhausts, mirant cap al sostre:
- Aquest ha estat millor que el d'abans -diu ella.
- A mi m'han agradat tots dos. I si vols, d'aquí a una estona més...
- Em sembla que ja en tinc prou. Ara només vull dormir que estic esgotada.
- Vols que et porti un cafè o alguna cosa?
- No, no, gràcies...
- M'agrada que acceptessis pujar a casa meva...
- Ens ho hem passat de conya, veritat? -diu la Clara.
- I tant...! M'agrada estar amb tu, ets fantàstica. Sens dubte, ha merescut la pena dormir-me recolzat a la farola. La recompensa ha estat magnífica. Llàstima que només vulguis que siguem amics perquè estic convençut que formaríem molt bona parella. Voldria que sabessis tot el que sento per tu, Clara...
Però se n'adona que porta molt de temps parlant sense que ella digui res. En Sergi la mira i veu que s'ha quedat dormida. Sergi li fa un petó a la galta, i es gira agafant-la posant-se a dormir ell també.

Montse està a la perruqueria amb la Mar i l'Àngels que s'està tallant una mica:
- M'hagués agradat dir-li als nens la notícia amb ell, però com sempre, ha hagut de marxar així, de sobte.
- És el que té tenir un novio aventurer, Montse -diu l'Àngels.
- Tot us anirà bé.
- Això espero... I també espero que no li doni per marxar-se així de cop massa sovint. Sé que torna aquest vespre, però el trobo tant a faltar...
- Truca'l i li dius... Segur que li agrada -diu la dissenyadora.
- Ja ho he fet abans però té el mòbil apagat o sense cobertura.
- Doncs relaxat dona, i explica'ns amb detalls com t'ho va demanar -diu la Mar.
Montse somriu i seu posant-se més còmoda.

La Clara apareix al pis després de dinar, quan la Carme i la Núria desparen taula.
- Ja era hora!! La desapareguda!! Haurem de sortir més sovint de marxa, eh??
- Has estat amb el Sergi? -diu la Carme.
- Sí, em venia de gust i a ell també. S'ha portat molt bé amb mi.
- Però continues amb la idea de...?
- No, Carme. Només he passat la nit amb ell per plaer, d'aquesta altra història ja no en vull saber res.
- Me n'alegro.
- I com és que vens tan xafada? -pregunta la Núria.
- És que em sento molt malament -diu la Clara seient al sofà -. No he hagut de passar la nit amb ell. Ell està enamorat de mi, m'ho ha intentat dir quan es pensava que estava desperta, i jo respecte a ell... no sé.
- Doncs aclareix els teus sentiments o li faràs molt de mal si no l'estimes -diu la Carme.
Clara rebufa i s'agarra amb forces a la seva bossa de mà.

Al vespre, la Montse apaga la tele i s'aixeca del sofà. Mira la hora nerviosa. En tot el dia no ha sabut res del Sàhara.
De sobte, sona el telèfon:
- Digui?... Sí, sóc jo... Qui???
Montse guarda silenci i busca una cadira de la taula del menjador per seure amb el rostre cada cop més pàl·lid...
- Mort...? M'estàs dient que és... mort...? -diu abans de penjar.
Ells ulls se li omplen de llàgrimes.

-CONTINUARÀ DILLUNS...-

Channing