.. La Pilar surt del portal camí de Cal Peris i al girar una cantonada es troba amb la indigent que ja va veure fa uns dies. Passa de llarg mirant-la de reüll però es deté i torna cap enrere. Treu el seu moneder i li tira un parell d'euros.
- Gràcies, senyora... -diu la noia amb poc accent català sense mirar a la cara de la Pilar.
- De res. Necessites res? Et trobes bé?
- Sí, no s'amoïni. Tot està bé. Gràcies.
Pilar accepta l'agraïment de la noia i reprèn el seu camí.

Núria deixa damunt la taula la cafetera i un plat amb torrades. La Clara ja està asseguda i la seva filla seu. Poc després la Carme li fa companyia:
- Bon dia Carme -diu la seva germana.
- Vols cafè? -pregunta la Núria.
- No, només suc -diu amb cara de fàstic.
- Et trobes bé? -pregunta la Clara.
- I per què no m'hauria de trobar bé? Potser pel llit tan petit que compartim el Roger i jo? Potser per la calor que fa que no em deixa dormir?
- Ironies poques de bon matí, eh? Ja tinc jo suficients problemes com per a més carregar-me els teus mals de cap.
- Ei, vinga... tranquil·litat, eh? -diu la Núria.
- No..., si tens raó Clara, perdona'm. És que porto uns dies amb un neguit...
- I el Roger no té res a veure?
- Una mica sí. És que m'ha proposat d'anar a viure al seu pis, però a mi no em fa cap gràcia.
- Tu diràs, després de tot el que ha passat -diu la Núria.
- No teniu intencions de buscar un altre pis? -pregunta la Clara.
- Aquest és el problema, que no ha mostrat cap mena d'intenció en fer això.
- Parleu del tema abans que passi a convertir-se en un problema. Per cert, no pensa esmorzar avui?
- Em sembla que d'aquí a una estona. Mira, jo tampoc li penso dir res, que no soc la seva mare...
- Escolta -diu la Núria -, aquesta nit anem la Clara, la Marta, la Paquita i jo a una nova discoteca... la Locomotion. Et podries venir i així et distreus una mica.
- Ho faria amb molt de gust però tinc guàrdia. Sembla que aquesta setmana tinc els astres en contra meva. Però gràcies...
- Jo em prenc això i marxo, que he quedat amb la Marta que em passaria per la pensió per anar de compres. Hem d'anar molt guapes aquesta nit! -diu contenta.
- Parlant de la pensió... -diu la Clara -, saps qui s'allotja a la pensió?
- Mira que t'agrada el xafardeig, eh? Bé, fins després... adéu! -diu la Núria marxant.

Marta entra al menjador de la pensió on ja es troba esmorzant la Ruth. Totes dues es creuen les mirades:
- Tard o d'hora ens havíem de trobar -diu la Ruth.
- No sé com tens la barra d'allotjar-te en la pensió de la meva mare.
- Passa alguna cosa? És un lloc com qualsevol altre.
- A veure si trobes feina aviat i et pots permetre llogar un pis o pagar una altra pensió.
- Vaja, ja veig que aquí les notícies volen...
- Què has vingut a fer aquí, Ruth? No en vas tenir prou els dos anys que vas passar? No vas tenir prou amb fer el mal que vas fer?
- No sé què us penseu que sou en aquesta pensió... La Santa Inquisició? Com he de dir que vull que tots em deixeu tranquil·la!
Ruth s'aixeca de la cadira i marxa.

La Paquita entra des de la cuina i s'apropa a la seva filla:
- És pot saber què estava passant aquí? He sentit crits des d'allà dins...
- Res mama. Que no sé com pots tenir a aquesta..., a la pensió.
- La tinc perquè malgrat tot, ha pagat el seu allotjament, i tot i que no ens agradi el que va fer al passat, potser també es mereix tornar a començar.
Ruth surt de la pensió.

Al carrer no se n'adona que hi ha un noi en una cantonada amagat darrere d'un diari.
Quan ella surt, l'Ivan se la queda mirant però tot seguit torna a posar atenció al portal de l'edifici on està la pensió.

Al migdia, el Santiago s'acosta a la parada de la Pilar on només es troba la Roser:
- Bon dia, que no hi és la Pilar?
- No, m'ha dit ja fa una estona que havia d'anar al magatzem. Però no m'ha dit per què. Suposo que no trigarà a tornar.
- Quan torni li pots dir que em busqui? M'havia de confirmar si dinàvem junts o no.
- Molt bé, Santiago. Ja li diré.
- I del Ramon? Saps res?
- Fa dies que no. Em sembla que no vol sortir de casa. És normal, el pobre. Amb tot això que s'ha descobert, no té esma per res.
- Ja, ja... Bé, fins després.

Però la Pilar no es troba al magatzem. Ha anat quasi a prop de casa seva, amb una bossa. Ha anat buscant a la indigent però ja no estava on aquest matí l'havia vist.

Per la nit, la Marta, la Núria, la Clara i la Paquita fan cua per entrar al Locomotion. Hi ha moltíssima gent que vol entrar. Músiques de diversos estils s'escolten per tot arreu.
Mentre esperen, la Clara se n'adona que hi ha un cotxe dels mossos d'esquadra aparcat a prop i que dins es troba el Sergi.
- Perdoneu. Vaig a saludar a un amic.

La Clara s'apropa al cotxe d'on surt el Sergi:
- Hola Sergi.
- Clara. Vens a la inauguració d'aquesta macro discoteca?
- Sí, mira. La meva filla m'ha convençut. Tu treballes tota la nit?
- No, només fins les quatre. Després, uns companys ens faran el relleu.
- Ah, d'acord. Doncs a veure si hi ha sort i ens podem veure després per prendre una copa...
- Tant de bo.
- Fins després -diu la Clara deixant-se fer dos petons a les galtes pel mosso.

Clara es reuneix amb les tres acompanyats una mica just abans d'entrar. El porter les indica que poden escollir ambient: terrassa, xilaut, ritmes tropicals o marxa total. Les dones escullen per començar, la terrassa.
Caminen fins entrar a la carpa més tranquil·la de totes. Un munt de taules amb còmodes butaques, una música més càlida, una il·luminació tènue, una gran barra i uns quants cambrers per atendre a tothom. Les quatre marxoses seuen:
- Què bé que s'està aquí! -diu la Marta.
- Tens raó, filla. M'agrada això.
- Aquí deu estar mig Barcelona -diu la Clara.
S'acosta una cambrera:
- Hola, bona nit, sabeu ja el que voldreu?
Núria aixeca el cap al reconèixer aquella veu:
- No m'ho puc creure! -diu aixecant-se -. Què hi fas tu aquí?
- Núria? Quina sorpresa... -diu la Ruht.
- No fotis que estàs treballant aquí? -diu la Clara.
- Sí. He sentit que buscaven personal i m'hi he presentat aquesta tarda. Sóc la vostra cambrera.
- No saps quan t'odio, filla de puta!! -crida la Núria.
- Núria, va, marxem! -li diu la Clara -. No és el millor moment per desfogar-te.
Clara agafa pel braç a la Núria i se l'emporta. Marta les segueix mirant a la Ruth amb menyspreu.
- Quina llàstima. Éreu les meves primeres clientes -diu la Ruth.
- Bé, feina pel que veig no et faltarà -diu la Paquita seguint a les seves amigues.
Ruth continua fent les rondes per les taules safata en mà.

Les quatre han entrat a la zona de ritmes tropicals. La carpa disposa d'un ampli espai per ballar però també té taules on poder seure. Elles s'han detingut en un tros buit de barra i parlaren alçant la veu per poder sentir-se doncs la música està massa alta:
- Vull marxar a casa... Aquesta filla de puta m'ha amargat la nit -diu la Núria.
- Doncs que no ho faci. Deixa que ella faci la seva vida, tu fes la teva -diu la Clara.
- Hem vingut per divertir-nos, oi? Doncs això és el que farem... Anem a ballar!! -crida la Paquita emportant-se a la Clara cap a la pista de ball.
- Va, Núria, acompanya'ns. Així et distrauràs -diu la Marta.
- Prefereixo quedar-me aquí, prenent alguna cosa. Quan m'hagi calmat vindré i us faré companyia. Tu ves-te'n, d'acord?
- No vull deixar-te sola...
- No passa res. Vinga, a ballar tonta -diu rient la Núria.
Marta se'n va deixant sola a la Núria a la barra.

Un cambrer s'acosta a ella:
- Així m'agrada, que somriguis. No vull que una noia tan maca estigui de mala llet com semblava abans.
- Com dius...? - diu la Núria girant-se per mirar al cambrer que li ha dit això.
- Què vols prendre? -crida per ser escoltat.
Núria es gira i es troba amb un noi molt atractiu:
- Ostres, jo a tu et conec!
- Ja m'agradaria que em coneguessis, però em sembla que això no ha succeït mai.
- Sí! Jo t'he vist..., tu ets carter a Sant Andreu!
El noi somriu mentre no deixa de mirar a la Núria:
- Ho sento molt, no vull decebre't, però aquell que vas veure segurament era l'Eloi, el meu germà bessó.
- Oh, quina vergonya!! Ho sento molt...
- No passa res, fa temps que no em confonien amb ell. Jo em dic Dídac.
Ell s'apropa per fer-li dos petons. Núria somriu:
- Demana'm el que vulguis... Et convido.
- Quina sort dec tenir... Encara que no serè la primera a la que li fas això...
- Avui sí... Tu seràs la primera i l'única... -diu el noi molt somrient -. Per cert, no sé el teu nom...
- Em dic Núria.
- D'acord, Núria... Vaig a preparar-te alguna cosa molt especial. No et moguis d'aquí.
A ella li ha canviat la cara i ara se la veu molt contenta.

L'Ivan apareix a la carpa de la terrassa. Entra buscant a la Marta però hi ha massa gent. Quan pega mitja volta per sortir d'allí i continuar buscant-les, algú el deté.
- Per què no desisteixes d'una vegada? Així no aconseguiràs més que crear-te problemes.
L'Ivan es gira i es troba a la Ruth:
- A tu què t'importa el que faig o deixo de fer?
- A mi? Res. Però sé el que estàs fent, o et penses que no t'he vist a la porta de la pensió? O pels carrers sempre darrere de la Marta? Si penses assetjar-la hauries d'anar més en compte. Qualsevol dia t'enxamparà. Bé, ja no et molesto més.
- No, no, espera. Jo no estic assetjant ningú, que et quedi clar.
- No necessito cap explicació. Entenc que no estiguis passant pel teu millor moment. T'has hagut de traspassar un negoci quan tot et semblava anar de puta mare i després la teva estimada et deixa penjat.
- Tu com saps tot això?
- Hi ha molta tafanera solta per aquí. Si et serveix un consell, oblida-te'n d'ella. Passa de tot. Pensa en alguna idea que et torni a donar beneficis. I si no se t'acut cap, ja saps on trobar-me.
- Què vols dir? Tu estàs penjada!
- Dit queda. I ara marxo que si m'enxampen parlant amb algú, em faran fora. Que tinguis bona nit, gosset faldiller -diu amb un somriure irònic.
L'Ivan la mira i després gira el seu cap amb la intenció de trobar a la Marta, però la gent cada cop abarrota el local i no aconsegueix el seu propòsit. L'Ivan fot el camp.

-CONTINUARÀ DEMÀ...-

Channing