.. La K entra a la pensió acompanyada per la Paquita fins que seuen a una taula:
- Sincerament no sé com em sento -diu la jove -. Aquests últims mesos he viscut una barreja d'emocions, de sentiments... Primer pensant que era el Sàhara, després el Ramon, i quan per fi pensava que ja estava tot aclarit, detenen al veritable culpable.
- A mi el que em fa por és la fredor de no sentir res, ni odi. He estat convivint amb la persona que em va violar durant molt temps. Hem parlat. Ha tingut la neciesa de tractar-me com si no m'hagués fet res. I malgrat tot, no sento res.
- Tant de bo es podreixi a la presó. Tinc ganes que tot s'acabi d'una vegada, per sempre. Oblidar-ho tot, saber que per fi puc començar de nou.
- Va, parlem de coses més agradables. Com va anar el casament?
- Molt bé, Paquita. Estic molt orgullosa de la cançó que l'Àlex i jo vam interpretar. A la gent li va agradar molt. Després va arribar el Gus... i bé, ja el coneixes com és... -diu somrient.
- Sí, el conec... Si el veus, li dius que em passi a veure, eh?
- Li diré. Estem pensant en marxar els quatre uns dies de vacances.
- Fareu bé, clar que sí. Això mateix li estava dient a la Marta, però és tossuda com ella sola i prefereix treballar. I una altra cosa, que aniràs a l'aniversari de la Carolina? Els Peris ho celebraven aquesta nit, no?
- Sí, la Cinta em va convidar, però ja veurem. Estic una mica cansada després de tot el dia fent preparatius pel casament. A més, no li he comprat res a la nena.
- Jo sí que em passaré d'aquí una estona.
- Dóna-li records de part meva. Paquita, gràcies per tot...
- De res, gràcies a tu. Va, t'acompanyo a la porta. Totes dues es dirigeixen a la sortida.

Quan obre la porta, es troba a la Ruth envoltada de maletes.

- Moltes felicitats, moltes felicitats, et desitgem tots nosaltres, moltes felicitats!!! -entonen tots els convidats a la festa d'aniversari.
Fan un brindis i comença a sonar la música.

La Cinta agafa els regals d'alguns que han arribat en l'últim moment.
- Gràcies Laura!
- Una mica més i no arribo... Aquesta tarda he hagut d'anar a la tele, però quan he arribat m'han dit que la reunió s'havia anul·lat.
- Quina sort que has tingut, eh?
- Sí, la veritat és que estic molt emocionada. Ja tinc ganes de saber com serà el programa, l'horari... clar que segur que és prime time...
- Com dius?
- Res, és terminologia dels que treballem a la tele...
- Ah, bé... -diu la Cinta prenent un glop de cava. - Què gran està la Carolina... Recordes com ho vam passar al Sibarita?
- I tant!! -diu rient -. Volia matar al Peris!! Però no me'n penedeixo en absolut d'aquella estona... Soc tan feliç amb la Carolina -diu amb la mirada perduda.
- I el David? Saps alguna cosa d'ell?
- Ha trucat aquest matí per felicitar-la. Està molt enfeinat...

En una altra taula, la Paquita que entra al bar, seu amb la Marta, la Núria i la Clara.
- Hola Paquita, com estàs?
- Molt bé Clara. Què, com va la festa?
- Bé, bé. Ja han partit el pastís però encara queda. Espera que te'n porto un tros.
- No, gràcies Núria, no et molestis. Ara aniré jo i així veig a la nena.
- Mama, segur que està bé? -diu la Marta.
- Sí, només estic una mica cansada, això és tot.
- El que hauríem de fer les quatre és anar-nos-en de festa -diu la Clara -. Ens convé esbargir-nos una mica, no trobeu?
- Jo fa tant de temps que no surto que no sé si me'n recordaré -diu la Marta.
- Jo passo, no estic per festes -diu la Paquita.
- Però dóna, si ho fem per animar-nos, per distreure'ns..., que portem un any que tela! -diu la Núria.
- He sentit a la ràdio que dijous inauguren una discoteca al port -diu la Clara -. Potser ens conviden a una copa i tot. Va, posem una mica de ganes i anem. Sopem primer i després que tothom es prepari!!

- Què guerrera et veig a tu, xata! -diu la Paquita somrient -. D'acord, accepto... almenys tindré dies per anar fent a la pensió. Per cert, sabeu qui ha arribat avui?
- No, qui? -diu la Núria.
- La Ruth..., aquella que es va embolicar amb el teu pare.
Núria canvia de cara, es mostra preocupada. Agafa un got i beu. Marta li passa la mà per l'esquena.
Mira al carrer per una finestra i veu a l'Ivan que marxa després d'haver estat una estona mirant -les.

El Santiago acompanya pel carrer a la Pilar. Darrere d'ells caminen la Roser amb el Jaume i l'Iris amb el Rai.
- Què trist el funeral -diu la Pilar -. Tothom sabia que el Toni no era una bona peça però ningú es mereix tenir un funeral tan trist.
- Vinga Pilar, no pensis més. Almenys la Mari s'ha pogut acomiadar d'ell. Ha estat una sort que l'avisessin abans que ella i el Marcel agafessin l'avió.
- El mateix dia del seu casament... Aquesta noia mai ha tingut sort a la vida.
- I la presència de la Montse ho ha agraït molt.
- Demà dimarts, marxen cap a l'illa aquesta on volien anar. És el millor que poden fer. I amb la Dessi segur que li servirà per superar la mort del seu germà.

Tot el grup passa per davant d'una noia indigent, asseguda al terra, mal vestida i demanant una almoina. Els sis la miren de reüll.
- Has vist Santiago? Quina pobre gent... -diu la Pilar -. Embarassada de set mesos, sense un lloc on dormir, ni diners per menjar...
- N'hi ha persones que tenen menys sort que la Mari.

Al dia següent, la Pilar arriba a la parada passant per la de la Lola on ella i la Isabeleta estan amb l'Ivan.
La Pilar entra a la seva i saluda a la Roser que està col·locant un ram de flors:
- Bon dia, Roser, i aquest ram?
- Del Jaume. Mai hagués pogut imaginar-me que em tornaria a enamorar...
- Ja estàs enamorada?? No vas massa ràpida tu?
- I ara!! El Jaume és un home meravellós, atent i que està per mi.
- Va, deixa ja les flors i despatxa a la Paquita i a la Marta, que jo he d'anar al magatzem a per unes coses.
- Aix! Tu avui t'has aixecat amb el peu esquerra o què?
- Tranquil·la Roser, que no hi ha pressa... -diu la Paquita somrient.

Mentrestant a la parada de la Lola:
- Ja ho tens tot configurat. El correu electrònic, l'accés a internet, i aquell programa que em vas demanar per tenir al dia les comandes també el tens instal·lat, Lola.
- Moltes gràcies Ivan. Ja anava sent hora que modernitzés una mica el negoci.
- El que no entenc és d'on has tret els diners per comprar-te un ordinador tan car -diu la Isabeleta.
- No és tan car -diu l'Ivan -li vaig aconseguir a bon preu.
- És una cosa necessària, Isabeleta, i a més, que no n'has de fer res.
- Jo marxo, Lola, si necessites res ja saps on soc.
- Gràcies maco.
Les dues dones es queden tocant botons i tafanejant en l'ordinador.

L'Ivan surt de la parada i es dirigeix cap a la sortida del mercat quan la Marta el crida:
- Espera Ivan!
- Què vols?
- Més val que no tornis a fer el que feies ahir a fora del Peris, està clar?
- Què estava fent jo, eh? Jo no feia res! -diu en pla xulo.
- Ho saps perfectament, Ivan. M'observaves, em miraves per la finestra...
- Estàs boja, no saps què dius! -diu en veu alta -. No tinc res millor a fer que anar darrere teu perseguint-te...
- Ja n'hi ha prou!! -crida la Paquita -. Es pot saber què està passant aquí??
- Res mama, anem, si us plau -diu la Marta.
Totes dues se'n van i l'Ivan es queda mirant-les fixament.

-CONTINUARÀ DEMÀ...-

Channing