.. Dimarts a la tarda, la Clara es presenta al pis de la Montse.
- Vols prendre res?
- No, gràcies. Només he vingut per parlar amb el Narcís.
- Clara, quan tornaré a la feina? -diu el noi sortint de la cuina.
- Doncs per això he volgut venir, Narcís. Ara per ara, jo sola no puc mantenir oberta la fusteria. Jo només conec la part administrativa. Hauré de començar a buscar algú que entengui l'ofici i fins llavors...
- És clar, tu pren-te el teu temps. Això del Tomàs ens ha deixat a tots trasbalsats -diu la Montse.
- A mi encara em costa de creure que ell sigui el culpable de tot.
- Narcís, no deies abans que volies acompanyar a la Neus per treure a passejar a l'Estrella?
- Sí, marxo ja. Bé, Clara... Si necessites res, ja saps on soc.
- I tant! Adéu...
- Adéu Clara... Fins després, mama.

Narcís marxa i la Montse li demana a la Clara que segui amb ella al sofà.
- Tu com estàs Montse?
- Més tranquil·la. Ara ja tot s'ha acabat. Només tinc ganes de tenir en casa al Sàhara.
- Quan li donen l'alta?
- Demà mateix. Necessito pau a la meva vida, estabilitat. Em sembla que ja m'ho mereixo, no et sembla?
- I tant, Montse. Jo també he pres la decisió de gaudir la vida i intentar no tornar a ficar-me en cap problema.
- És que tu també has passat un munt de coses...
- I que passin més, però totes bones!! -diu somrient.

Al dia següent, un carter jove, amb bon cos però sense a aparentar estar catxes, de cabells negres i ulls verds, entra al bar del Peris.
- Bon dia Peris...
- Hola, nano. Ja em portes factures?
- Ho sento Peris. És el que hi ha!
- Vols prendre res?
- No, merci. Potser em passo a la tarda. Fins un altra.

El carter surt fent un tomb amb la mirada per totes les taules i fixant-se on està la Núria que esmorza amb la Marta.
- Nena..., has vist això?? -diu la Marta sense treure-li l'ull de sobre.
- Ja ho crec que ho he vist!
- Qui fos carta perquè em tingués entre les seves mans...
- Va, Marta! -diu rient la Núria.
S'acosta el Rafa per portar un entrepà i uns cafès:
- Ei Rafa, saps qui és el carter aquest? -pregunta la Marta intrigada.
- Poca cosa. És diu Eloi, i porta pocs dies treballant com a carter. S'hi estarà aquests dos mesos, fins al setembre.
- Gràcies, Rafa... -diu la Núria sense donar-li massa importància.
- Em sembla que et començaré a escriure cartes, Núria.
- A mi, per què?
- Perquè te les porti l'Eloi aquest. No vols tenir parella?, formar una família?, i tenir fills?
- Sí, però amb algú del que m'hi enamori. Suposo que hauràs dit en broma això de les cartes, oi?
- I tant, dona! No siguis susceptible tu ara...

El Francisco parla amb el Peris:
- Mires nois com aquests i és quan te n'adones que et fas vell.
- Francisco, amb què em surts tu ara? Tu encara pots donar molta guerra!
- No em fotis, Peris. A la meva edat, cap dona es fixarà ja en mi. He nascut per quedar-me fadrí per sempre.
- Igual és que no saps com conquerir a una dona.
- No, és cap dona es fixa en mi, que no és el mateix.
- Deixa't de romanços, Francisco. Si t'ho muntessis bé, estic segur que trobaries parella. O ja no recordes l'èxit que vas tenir quan sorties per la tele?
- Què vols dir? Que he de fer un paper que no em toca?
- No, home no. Només dic que hauries d'aprendre a seduir a les dones. Potser aquest sigui el teu problema.
- Va, va, va... Marxo a fer un tomb. Adéu!

A la pensió, la Ruth apareix al menjador al migdia, mentre la Remei està parant les taules per deixar-les preparades per l'hora del dinar. S'acosta a ella:
- Bon dia, Remei. Em pots portar unes torrades amb mantega i un cafè amb llet?
- Escolta maca... Pot ser et penses que això és un 24 hores? L'hora de l'esmorzar fa molt que ha passat. Si vols torrades, baixa al bar.
- No penso tolerar que em tractis així, em sents?
- Però tu qui et creus que ets? Si es veu d'una hora lluny que no tens on caure't morta. O penses que no m'he fixat en el teu equipatge i les robes que portes?
- Ets una tafanera de merda. Li penso dir a la Paquita.
- No cal dona. Si ja n'està al corrent.
- No penso aguantar aquesta actitud, em sents?
- Mira, Ruth, no t'esveris. Si no passa res. Només t'has d'acostumar a matinar i acceptar les normes que tenim a la pensió com ara la de no servir esmorzars més tard de les 10 del matí. I ja son quasi quarts d'una. Pel que fa a les tafaneries, és normal. Feia tant de temps que no sabíem de tu.
- Està bé, està bé. Demà m'aixecaré d'hora. Però no tornis a xafardejar més entre les meves coses, m'has sentit?
Ruth s'aixeca i surt del menjador dirigint-se cap a la seva habitació.

Montse obre la porta del seu pis i entra seguida del Sàhara, del Narcís i la Neus.
- Per fi sóc a casa!
- Estic tan contenta que estiguis bé...
- Què xulu mama!! Se't veu tan feliç.
- Ho sóc fill, ho sóc. És en moments com aquests quan més trobo a faltar a la iaia, saps? I si l'Ivan fos també feliç...
- Però a vegades no es pot tenir tot, oi? -diu la Neus.
- No, però la vida és així i cal anar de mica en mica fins aconseguir que tot sigui perfecte -diu el Sàhara -. I ara que ja sóc aquí, ho aconseguirem!
La Montse i el Sàhara s'abracen i es fan un petó. La Neus i el Narcís riuen emocionats.
- Va nois, què us sembla si mirem el que hi ha a la nevera i provem de fer alguna cosa especial? Hem de celebrar que estem tots junts!
- Hauries de fer repòs...
- Ja el farem més tard -diu fent-li l'ullet a la Montse que somriu.
La Montse se'ls mira feliç mentre entren a la cuina.

La Marta i la Núria caminen pel carrer quan veuen sortir a la Ruth del Sibarita. Aquesta no se n'adona de la presència de les altres dues perquè comença a caminar en una altra direcció:
- Mira-la... Filla de puta -li diu a la Marta en veu baixa.
- Calma't Núria. No mereix la pena que et posis així.
- Tant de bo no me la trobi pel carrer, perquè sinó...
- Em pregunto, què haurà anat a fer al Sibarita -diu la Marta.
- Entrem i ho preguntem?
Les dues amigues entren al catèring on es troben a la Sussi parant les taules.
- Hola! Com esteu? -diu la Sussi.
- Bé, anar fent, passant calor sobretot -diu la Marta somrient.
- Si busques a l'Ivan, fa dies que no sabem res d'ell -diu la Sussi.
- No..., si ell i jo ja no estem junts...
- Ostres, ho sento. No sabia res... Llavors, en què us puc ajudar?
- Volíem saber..., la noia aquesta que acaba se sortir..., què volia?
- Feina, demanava feina, del que fos: per rentar els plats, netejar el terra... el que fos. Però li hem hagut de dir que no necessitàvem ningú.
- Carai amb la Ruth. Sí que està desesperada... -diu la Núria.

Al vespre, el Francisco es troba a La Fusteria parlant amb el Fede que mira amb fàstic com el Paco i la Cecília fan manetes i es donen petons:
- Als teus pares si els ha donat fort aquest cop, no?
- Fort...? Foten un fàstic que no es pot aguantar. Saps que porto ja dos nits que no em deixen dormir?
- Del soroll que fan?
- Sí. En quant pugui, torno amb la Blanca i el nostre fill.
- No sabia que el Paco encara tingués tanta activitat -diu el Francisco sorprès.
- Té moltes carències el Paco, ja t'ho dic jo, però en el terreny amorós se les sap totes. Si fins i tot l'Assun, la de la tele...
- Sí, sé qui és...
- Doncs fa poc s'ho va muntar amb ella... però no ho diguis a ningú, eh?
- Amb l'Assun?? Això sí que no m'ho esperava... I què deu tenir el Paco perquè caiguin rendides?
- No tinc ni idea... Clar que així he sortit jo, que em menjava el món! I ara mira'm...
- Ostres amb el Paco... -diu en Francisco -, què deu tenir...?
Se'l queda mirant fixament pensant.
- Vaig a ficar-me al magatzem perquè no ho suporto mes.

La Montse arriba tard a casa de la feina. Entra al pis, li dóna als llums però no s'encenen. Comença a sonar una melodia romàntica i lenta.
La taula del menjador està muntada d'una manera diferent, especial. S'acosta a ella. Dues espelmes son l'única il·luminació que hi ha:
- Sàhara?
- Seu, si us plau -diu des de la foscor.
Montse obeeix. Deixa la bossa de mà en una cadira i ella seu una altra on hi ha un plat amb un tovalló.
Llavors, ell apareix i l'agafa la mà per besar-la. Ella riu. En Sàhara està mudat, molt atractiu.
- En vols dir a què ve tot això? -diu somrient.
- Montse... -diu ell seient a la cadira de davant d'ella -. Aquest any he tingut la sort d'haver-te conegut, d'haver-me enamorat de tu, i em sembla que tu de mi... Em patit molt però ara tenim l'oportunitat de ser feliços per sempre...
- Sàhara...
- Escolta'm... Vull que m'acompanyis a Guinea. Potser serà un viatge llarg, potser podríem no tornar en molt de temps..., però sobretot vull que m'acompanyis per fer allí una cosa.
Sàhara agafa el tovalló del plat de la Montse que amagava una capseta:
- Obre-la, si us plau.
Montse l'agafa tremolosa, i l'obre:
- Sàhara... quina meravella... jo... -tartamudeja emocionada.
- Montse, vull que m'acompanyis a Guinea i allí que siguis la meva esposa. M'acceptes tu com al teu marit?
Els ulls de la Montse s'inunden de llàgrimes i amb molt poca veu li respon:
- Sí, vull...
El Sàhara s'aixeca, ella també, i tots dos es troben per fondre's en un càlid i apassionat petó.

-CONTINUARÀ DEMÀ...-

Channing