.. A can Fabra els pares miren de treure informació sobre com ha anat l'anada al cinema de la Kristina i el Max; li aconsellen que es canviï la samarreta, parlen de si ja s'han fet alguns petons (ai uix, quina angúnia, fa la noia), i van fent bromes per mirar de recuperar un clima de normalitat que la Dora està molt lluny de sentir.
La dona fa el cor fort i es prepara per anar a buscar els papers que li permetran tramitar l'atur...

Més tard, el matrimoni Fabra van al Peris a fer un cafetó i la Cinta és convençuda pel seu marit perquè demani a la Dora que l'acompanyi a triar les rajoles del bany.
La Cinta ho fa amb força gràcia i la Dora, després de dubtar uns instants, accepta.

El Quim s'aixeca amb una ressaca espectacular: el cap li fa mal i les basques amenacen perillosament amb delatar-lo. El Max li fa una mica de pare, oferint-li fins i tot un esmorzar que el lampista refusa sense ni mirar les viandes, no fos cas que tragués la primera papilla. Però l'home encara té esma per demanar al noi com li va anar al cinema, i explica que ell se'n va anar a dormir aviat perquè estava molt cansat de la feina.

Quan, amb penes i treballs, i després de prendre's un parell de bocates de Gelocatil, arriba a la lampisteria, la Iolanda li demana on era a la nit, que el va trucar i no el va trobar... Ell explica que va anar a fer una volteta.
El cas és que la Iolanda el veu raret, i les seves sospites es confirmen quan la Cinta i la Dora arriben per triar les rajoles i s'adonen que el Quim encara no ha fet el pressupost promès.
La Cinta comenta que està amoïnada pel seu germà, que abans ho explicava tot i que en canvi ara està sempre com absent, que quina mala sort ha tingut aquest xiquet amb les dones...

I, més tard, el Max apareix amb la Metamorfosi de Kafka, que li ha deixat la Kristina i confessa a la Iolanda que li fa una mandra terrible llegir les desventures del pobre Gregori Samsa convertit en escarabat...
El noi ara llueix una samarreta amb el 666 ben visible, digne de les millors pelis de la saga de l'exorcista.
Xerrant xerrant, el Max comenta que, quan va arribar a casa, el Quim ja dormia i la Iolanda decideix fer un pas endavant per ajudar el lampista.

Aquest arriba carregat d'ampolles i ella li diu que quan el va trucar era per si volia quedar... i ell confessa que, en el fons, també volia quedar amb ella... així que decideixen sopar junts dijous, més contents que dos gínjols.

El Fede segueix com una moto; mentre posa a parir la Cecília i els altres membres de la brigada de treball de La Fusteria, el Marcel li fa veure que, amb canvis o sense, aquella bona gent (ell inclòs) s'han trencat les banyes per tirar endavant el seu bar...

I mentrestant, la Núria comenta al Gus que no té clara la seva continuïtat a La Fusteria després de la bronca d'ahir. El Gus, que està concentrat en l'art de fer burilles, assegura que s'enfrontarà amb el Fede si cal perquè la Núria segueixi treballant allà...

I a La Fusteria, el Fede observa com evoluciona la clientela: un home demana un Manhatan, però com que la Cecília no hi és, opta per una birreta, assegurant que la dona els feia en el punt exacte.
El Gus troba a faltar els quicos i la música, que ja torna a ser més aviat moderna però avui, curiosament, amb un toc inequívocament d'ascensor.
El Fede va remugant i la Núria aprofita per demanar-li què serà dd'ella i la seva feina al bar... Però com que l'ex fotògraf es va desinflant a mesura que tot torna a la normalitat i la Núria despenja les seves fotos, decideix anar a veure la Cecília.

Quan mare i fill es troben, ell no té temps de disculpar-se perquè la dona, torrent d'indignació, s'engega amb un discurs on el titlla de desagraït l li assegura que, amb errors o sense errors, La Fusteria ha seguit a tot gas perquè ell pogués pagar la ditxosa pensió a la Tona... El Fede va abaixant el cap i retrocedeix avergonyit...

I al vespre, quan La Fusteria ja funciona a ple rendiment, apareix amb tres rams de flors, un per cada dona. És una manera de donar-los les gràcies: això sí: els quicos, la música i tot plegat poden posar-ho com vulguin, però les flors... que cadascúna les olori a casa seva!

La Dora i la Cinta xerren pausadament i es confessen les respectives inquietuds: la Dora assegura que ha perdut el rumb, que ja no sap què vol ni què ha de fer. La Cinta posa com a exemple les seves aventures de l'any passat, des de la mort de la Laura fins a l'apoteòsic final de retorn a casa. Assegura que ara sí que sap què vol: tenir il·lusions, estudiar, la família... I les dues dones se senten unides com si fossin velles amigues.

Spock