| |
El 14 de juny de 1909 va néixer Josep Armatches en una casa del
carrer del Vallès, al costat mateix del convent més gran de Sant
Andreu, el dels Germans Maristes. El seu pare treballava en el
ram de l’aigua i la mare en el tèxtil, a la fàbrica de Can Galtacremat.
Quan els descontrolats van cremar el convent, aquell juliol, la
mare l’agafà amb les dues mans, l’alçà i l’abocà a la finestra
encarant-lo a les flames: “Mira com crema, mira com crema!!”,
li repetia. La dona mai no s’havia mostrat anticlerical.
Pocs anys més tard, de jovenet, en Josep i els seus amics entraven
dissimuladament a les runes del convent abandonat i jugaven a
fet i amagar. Les seves runes van ser un dels escenaris de jocs
preferits dels adolescents, potser pel que tenia de misteriós
i prohibit. Aquests records, que la mare sempre havia explicat
a l’avui nonagenari Josep, exemplifiquen els sentiments que servava
des de feia dècades una part de la població barcelonina i, per
tant, andreuenca. La visió plaent de la crema de l’edifici dels
maristes responia a la ràbia que les classes menys afavorides
sentien vers les que tenien el control polític, social i cultural
d’aleshores. A Sant Andreu aquest odi es materialitzà en violència
contra l’autoritat de la Guardia Civil i l’església, en els seus
vessants educatiu i religiós.
Els fets de juliol de 1909 (2)
fóren especialment violents a Sant Andreu i deixaren el rastre
de quatre edificis religiosos cremats i una profunda sensació
de dessassossec entre les persones conservadores del lloc, l’únic
espectre de la societat que ens ha deixat testimonis.
1. Sant Andreu l’any 1.909
Sant Andreu era en aquell moment un "barri" extrem
de la nova Barcelona. Feia poc més de deu anys que havia deixat
de ser un municipi independent per passar a formar part de la
ciutat, dins d’una entitat inmensa i mal definida: el Distrito
Noveno, el més gran i poblat.
L’antic municipi estava mal urbanitzat i a cavall dels segles
XIX i XX es trobava en ple procés de canvi. Per començar, deixava
enrere el model econòmic agrícola per deixar pas a l’industrial;
tenia seriosos problemes higiènics (les epidèmies provocaren mortaldats
els anys 1885 i 1887); estava gestionat de forma deficient i tenia
un important nombre de població nouvinguda i desubicada, que lluitava
per la dignificació d’una nova classe social, el proletariat.
L’oferta de llocs de treball a les noves fàbriques de Sant Andreu
i Sant Martí havia provocat una inmigració mai vista. La població
es quintuplicà: dels 4.350 habitants de l’any 1.845 es passà als
14.606 del 1.884 i als 20.554 del 1.910. En aquest context, l’administració
municipal havia canviat de mans, i ara era en unes que els andreuencs
sentien llunyanes: les de l’Ajuntament de Barcelona. Va ser per
això que a les primeres eleccions barcelonines de l’any 1.901,
el nombre de votants va ser mínim. Algunes fonts diuen que no
va votar-hi ningú, El 1.905 canvià el panorama: amb la victòria
de la Lliga Regionalista a les eleccions municipals d’aquell any
el nou Districte començava a fer acte de presència en un Ajuntament
poc sensible a les realitats dels pobles agregats. Sant Andreu
estava mal comunicat amb el centre, amb enllumenat i clavegueram
insuficients, carrers mal ventilats i una gran massa de famílies
inmigrades.
A les eleccions municipals de maig de 1.909 guanyaren les opcions
d’esquerres. Els nous regidors Francesc Sans (Candidatura Republicana
Federalista Antisolidària) i Ignasi Iglesias (Esquerra Catalana),
que esdevindria el Tinent d’Alcalde del Districte, compartien
càrrec amb Josep Cararach (Lliga Regionalista), que era el Tinent
d’Alcalde del Districte X.
L’articulació social de l’antic municipi, responia al model predicat
des de la parròquia, si bé durant tot el segle XIX s’havia donat
la gran explosió del moviment associatiu de carácter laic, incloent-hi
l’obrer. Els enfrontaments entre les posicions laiques i les catòliques
eren freqüents i en els periòdics locals constatem polèmiques
al respecte, per exemple amb l’obertura de l’escola nocturna de
l’Ateneu Obrer.
La creació d’una xarxa associativa al marge del sistema oficial
era conseqüència de la manca de projecte per la política assistencial.
Podem parlar d’una xarxa associativa doble. D’una banda la creada
pels poderosos, la petita burgesia propera als centres de decisió
i formada per professionals liberals (empresaris, metges i farmacàutics,
sobretot). Era una xarxa integrada en el sistema polític que tenia
per objectiu la conservació dels ideals socials i culturals imperants.
D’altra banda trobem la xarxa creada pels elements obrers i sindicals
de Sant Andreu, amb suports puntuals de les institucions, com
la Diputació de Barcelona, però exposada contínuament a la inestabilitat
organitzativa provocada per la repressió governamental. L’entitat
més important de l’associacionisme popular andreuenc és l’Ateneu
Obrer de Sant Andreu de Palomar (AOSAP), fundat el 1.885, que
el 1.906 tenia un miler d’alumnes matriculats en la seva escola,
a més dels centenars de persones associades a les corals, companyies
teatrals o en les seccions d’excursionisme. En un discurs llegit
el 1.888 recordaven que l’educació era, però, l’objectiu primer
de l’entitat :
| |
“
Nada por cierto tan digno de tenerse encuenta, como la manera
de sacar a los pueblos de la ignorancia en que se encuentran,
que es el modo de proporcionar a las clases obreras, los
medios más económicos para que puedan probar la sabrosa
copa de la instrucción, cuyos progresos cobrará la humanidad
entera en razón directa en lo que a ello hayamos contribuido.
A este fin dirigimos nuestros pasos, cundiéndonos la idea
en 1.885 de formar un ateneo puramente instructivo (…)” |
|
Les dues xarxes associatives representaven dues concepcions de
la societat divergents. Dues maneres d’entendre la cultura, la
política i la societat amb desenes de varietats dins d’elles mateixes.
Durant una setmana d’aquell 1.909 els menys afavorits es van alçar
amb la ferma voluntat de revoltar-se contra el poder establert,
Monarquia, Església i Guardia Civil, i per l’ideal republicà.
Com passà a la resta de Barcelona fou un moviment vist amb bons
ulls pels dirigents del republicanisme local en un primer moment,
però que se’ls escapà de les mans per haver infravalorat el coratge
i el nivell organitzatiu de les entitats més progressistes i els
seus homes.
Els fets de Juliol de 1909 van ser especialment violents a Sant
Andreu, si bé no ens consta cap episodi de pillatge ni de robatoris.
2. Els Fets de Juliol
Seguint la narració dels fets, el diumenge 25 de juliol es respirava
una calma tensa, amb rumors ací i allà. El dilluns 26 esclatà
esclatà l’alarma i les pors. Aquella darrera setmana de juliol
no començà com la resta. Alguns coneixien la convocatoria de vaga
general, i d’altres s’assabentaren en arribar al lloc de treball
o en el trajecte, perquè no hi havia moviment de mercaderies provinents
de Barcelona. Els companys més compromesos ho sabien, explicaven
les notícies impreses als diaris i convidaven a la resta a afegir-se
a l’aturada. Al migdia les fàbiques ja estaven aturades, i el
tramvia i els trens no funcionaven.
Els trajectes que havien d’arribar a Barcelona acabaven sobtadament
a Sant Andreu, on els maquinistas eren obligats a atura la màquina.
Els viatjants es trobaven en una població desconeguda, amb els
carrers estranyament concorreguts i amb la il·luminació pública
esmorteïda, que s’apagà definitivament a les onze del vespre.
Uns pogueren hostatjar-se a casa de familiars o coneguts, d’altres
als hostals, però la majoria emprengueren camí de la ciutat a
peu, potser sense tenir notícies de la revolta. Al finalitzar
el dia Sant Andreu estava totalment aturat. Els obrers, majoritàriament
ferroviaris i metal·lúrgics, i les obreres del tèxtil havien aconseguit
el seu objectiu, sense cap acte de pillatge. Es disposaven a patrullar
per tot el "barri". La gent més conservadora
es tancà a les seves cases o escapà, com el cap del Sometent,
el ric advocat carlista Jaume de Moner. L’absència de de Moner
facilità que els revoltats poguessin fer-se amb bona part de les
armes dels sometents, majoritàriament d’edat avançada.
El dimarts 27 de Juliol un escamot de l’exèrcit llegí el comunicat
declarant l’estat de guerra en diverses cantonades. Aleshores
ja s’havien començat a alçar barricades amb l’empedrat dels carrers.
En tenim constància de la de la font d’Aristòtil (Ramon Batlle),
a la plaça del Comerç, i a les rieres d’Horta i de Sant Andreu,
tot i que algun relat ens fa pensar que n’hi havia més. Se sentiren
els primers trets, provinents de l’interior del Convent dels Maristes,
empesos per la por que els ataquessin. Josep Miquel i Baró, Domènech
Vallés i Pere Duaso van dirigir el desarmament del Sometent.
En aquest punt de la narració és interessant fer notar que la
violència es canalitzà contra Església i Guàrdia Civil, però que
no s’emprà amb els andreuencs del Sometent. Probablement els revoltats
que els amenaçaren els tenien per veïns, i no els identificaven
amb l’objectiu a batre.
Amb aquestes armes, els revoltats intentaren assaltar la Comisaria
de la Guàrdia Civil, que es defensà des dels terrats del carrer
Gran a tocar de Llenguadoc. En l’intercanvi de trets va morir
un dels atacants.
El dimecres 28 de juliol arribaven notícies de la revolta de Barcelona,
i els primers incendis: l’incendi més simbòlic fou el de la parròquia
de Sant Andreu, que coneixem al detall gràcies als articles de
l’historiador Joan Clapés i Corbera. El dijous 29 cremaren el
convent dels Maristes, el convent de Jesús Maria i Josep – sobre
aquests fets tenim una interessant i partidista memoria firmada
pel prevere Jaume Baranera - i l’escola dels Pares de la Sagrada
Família (divendres 30). Fou precisament durant els dies 29 i 30
que els revoltats fugiren del centre de Barcelona i una bona part
arribà a Sant Andreu, per partir cap als pobles del Vallès.
Aleshores les tropes del General Germán Brandeis (heroi per la
seva participació en l’atac al Cu-Cut!) es feren forts entre el
Clot i La Sagrera, i aquest manà anar a buscar els representants
andreuencs. S’hi presentaren els regidors Sans, Iglesias, Cararach
i alguns veïns.
El General els demanà que treballessin per desfer les barricadas,
que del contrari bombardejaria la població. Josep Cararach deixà
escrites unes memòries en les que explica les seves anades i vingudes
entre el centre del poble i el Clot i com hostatjà una part de
les tropes al Col·legi de les Germanes Dominiques, motiu pel qual
segurament se salvà de ser cremat. No sabem quines van ser les
gestions dels altres dos regidors, si bé coneixem que utilitzaren
diverses persones per recollir informació dels esdeveniments.
Aquesta és la seva narració dels fets:
| |
“
Quant a la nostra barriada, aque estava aillada de la resta
de la ciutat per estar paralitzats totsd els treballs i
serveis públics com la il·luminació i els transports, es
presentà el general Brandeis al front d’una forta columna
composta d’artilleria, cavalleria, infantería i Guardia
Civil, i m’envià un missatger dient que m’esperava a Can
Ribas (Clot) acompanyat del Cap del Sometent i una comissió
de propietàris, vaig reunir uns quanta veïns i pel camí
se’ns ajuntaren l’Ignasi Iglesias i Francesc Sans, regidors
també del Districte i ens dirigirem a la busca de l’esmentat
general, que el trovarme al front de la referida columna
al davant de la fàbrica de Can Sert, el general ens preguntà
pel cap del Sometent i li vaig contestar que tant el cap
com el subcap s’havien absentat de la barriada, però que
jo formava part del mateix, que ademés era tinent d’alcalde
del Districte X, que el Sr. Iglesias, allà present, era
el tinent d’alcalde del Distructe IX i que el Sr. Sans era
regidor, ens ordenà que féssim enderrocar les barricadas
perquè de lo contrari les desfaria a canonades, li vaig
contestar que ho provaríem i ens n’anarem cap a Sant Andreu
detenint-nos a cada barricada per advertir el poble de les
intencions del general, en no trobarhi oposició, jo començava
a treure algun adoquí i els veïns que estaven presents continuaven
la feina, això durà fins que arribàrem a la plaça del Comerç,
on hi trovarem alguns dels principals organitzadors de la
bullanga, Aquests s’oposaren a que es desfés la barricada
dient que l’havia fet el poble i que si la volien enderrocar
que ho féssin les tropes, allavors vaig tornar tot sol a
manifestar al general que les barricadas estaven ja desfetes,
pel camí, abans de trobar el general i a prop de la riera
d’Horta vaig trobar-me amb un esquadró de cavalleria manada
pel coronel Mercader i vaig pregar-li que tombés pel carrer
de Sant Ildefons, perquè en aquell moment , anaven a incendiar
el col·legi de Jesús, Maria i Josep del carrer de Sant Sebastià
i que amb la seva presència encara podria evitar-ho, em
contestà que ells no eren bombers i li digué que ja els
hi enviaria jo, que ells no havien de fer res més que defensarlos,
però es limitaren a donar una volta i se’n tornaren a trobar-se
amb la columna que estava ja davant de la fàbrica Palés,
jo vaig continuar la caminada fins a trobar al general a
qui vaig dir que les barricades ja estaven destetes, allavors
m’encarregà que ordenés als revolucionaris que s’entreguessin
amb les armes, que de lo contrari passat un plaç que em
va donar, bombardejaria la barriada disparant una canonada
cada no recordo quants minuts, fins que iséssim una bandera
blanca al començament de La Sagrera, jo vaig contestar-li
que allò era feina d’ell i no meva i per tant que em deixés
el temps necessari per arribar a casa i que ja podia començar
a bombardejar quan li vingués bé.
Al cap de poc temps que jo havia arribat a casa, es presentà
un xicot i em digué que a la plaça del Comerç hi havia el
general Brandeis que desitjava que l’anés a veure, vaig
anar-hi però ja havia desaparegut i altra vegada vaig empendre
el camí cap a La Sagrera, a l’arribar-hi vaig trobar que
les forces havien ja girat de cara a Barcelona per tornar-se’n,
el general em digué “ja he vist que encara queda una barricada”,
em deixà una companyia d’infanteria i em demanà que li busqués
allotjament i que si el dia següent la barricada no estava
desteta ho faria ell a canonades.
Vaig allotjar les forces al col·legi de les Germanes Dominiques
del carrer de Ramon Batlle, que no hi havia ningú i segurament
això salvà l’edifici de l’incendi perquè aquella mateixa
tarda havien incendiat el dels Pares de la Sagrada Familia.
L’endemà m’envià a buscar el capità de les forces que s’havien
quedat perquè veiés com feia desaparèixer la barricada de
la plaça del Comerç, situà soldats als terrats de les cases
veïnes i a les boques dels carrers que donen a la plaça,
apuntant els fusells a tots els grups que es formaven, i
a tots els que passaven que li semblés que podien haver
sigue revolucionaris els escorcollava i els feia treballar
desfent la barricada i arreglant l’empedrat com poguessin.
No cal constatar que la revolució estava llesta i allavors
començà la repressió.” |
|
Entre els
dies dissabte 31 de juliol, diumenge i dilluns arribà la normalitat
al barri, amb l’entrada pactada de l’exèrcit que ens ha narrat
Josep Cararach. Les memòries del regidor més important de principis
de segle, però, finalitzen el relat dels fets d’aquells dies de
la manera abrupta que hem reproduit. La lacònica frase “ i allavors
començà la repressió” amaga una realitat ben dura, que malgrat
l’omissió el tocà d’aprop.
3. Josep Miquel i Baró, executat andreuenc
La repressió fou brutal. Es processaren prop de 2.000 persones,
entre anarquistes, radicals i nacionalistes republicans, i se
n’afusellaren cinc. El primer fou un andreuenc anomenat Josep
Miquel i Baró. El pare de la historiografia andreuenca i coetani
dels fets, el mossèn Joan Clapés i Corberà ho explicà com segueix:
| |
“Els
dies següents es feren grosses agafades d’homes suposats
incendiaries i lladres, en el carrer aterrat per l’obertura
del passeig de Torras i Bages, nomenat de Santa Cristina,
quasi no hi quedà cap home, i algun temps després moria
afusellat entre altres quatre, Miquel Baró, sentenciat per
un consell de guerra que el senyalava com un cap dels que
incendiaren l’església de Sant Andreu de Palomar” |
|
Josep Miquel
i Baró (Lleida, 1.865 – Barcelona, 1.909) podria ser el “subjecte
desconegut” que Clapés citava pàgines enrere en la seva obra cabdal,
les “Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar”. En tot el
relat dels fets el capellà s’esforçà a subratllar la procedència
inmigrant dels revoltats i els “vils propòsits de moltes persones
desarrelades de la població que els donava hospitalitat, i d’altres
de fora que venien a atiar el foc de l’anarquia”. Però de ben
segur que, malgrat el que deixà escrit, tant Clapés com els homes
dels partits conservadors andreuencs coneixien bé Josep Miquel
i Baró, que fou executat el 17 d’agost a l’edat de quaranta-tres
anys.
Josep Miquel era funcionari de l’Ajuntament i treballava a la
seu del Districte. Era un membre popular del Centre Republicà
Autonomista de Sant Andreu, i un dels homes de confiança d’Ignasi
Iglesias. Algunes fonts diuen que l’envià a recollir notícies
i acabà afegint-se a la revolta. La historiadora Joan Connelly
Ulman explica que Miquel assumí el seu paper de líder de la revolta,
que lluïa una espessa barba roja i vestia una blusa obrera de
color blau més llarga de l’habitual, cosa que el feia visible
ràpidament. El Consell de Guerra el va declarar culpable de sedició.
La Vanguardia del 24 d’agost diu que
| |
“la
inmensa mayoría de los testigos que se presentaron, entre
ellos algunos de descargo, acusaron al procesado de haber
capitaneado en San Andrés de Palomar, á los revoltosos que
incendiaron la parroquial iglesia de Jesús y María (Colegio
de los Hermanos Maristas), de haber atacado el cuartel de
la Guardia Civil, de construir barricadas y de haberse apoderado
de las armas depositadas en el fielato”. |
|
L’execució exemplar de Baró volia ser un cop contra les organitzacions
obreres i republicanes, i més concretament contra un partit que
no s’havia posicionat contra la revolta, el Partit Republicà Nacionalista
Català. Tot i les gestions dels polítcs Amadeu Hurtado, Pere Coromines
i Felip Rodés per aconseguir el perdó del govern Maura, aquest
no va arribar mai i l’execució es dugué a terme tres dies després
de la sentència.
Desconeixem quina va ser la reacció a aquesta execució a Sant
Andreu. El primer historiador local, el mossèn Joan Clapés i Corbera,
tot i viure els fets de primera mà no deixà constància de l’ajusticiament,
ni el regidor Cararach en les seves memòries. Ni l’un ni l’altre
van fer una mínima referència a la repressió de persones i entitats:
el mateix Francesc Sans va ser empresonat i l’entitat que presidia,
l’Ateneu Obrer de Sant Andreu de Palomar, va ser clausurat. L’única
conseqüència que descriu Clapés és la mort el 1913 del mossèn
Josep Badosa Campanyà de forma prematura pels horrors viscuts
durant aquella setmana, quatre anys després que s’esdevinguessin
els fets.
| |
“(…)
cal remarcar que pels fets luctuosos de la Setmana Tràgica,
fou el Dr. Badosa una de les primeres víctimes; els incendiaris
envadiren sobtadament la seva casa, robant i cremant tot
quant hi havia, ell pogué salvar-se per miracle. Después,
pastas els dies, al posar-se en contacte amb la seva familia,
deia ben compungit, car era una ànima selecta i eminentment
cristiana: “Tot m’ho han pres; més m’estimo ésser l’expoliat,
que no pas dels que m’han robat”.
Els sofriments d’aquells tristos dies l’afectaren molt;
tingué de salvar-se fugint pels terrats del carrer on tenia
el seu pis, proa del convent de les Jerònimes de Barcelona.
En opinió dels metges que l’assistiren en la seva última
malaltia, és molt probable que aquell trastorn que rebé
l’influís d’una manera eficaç en la seva inesperada i prematura
mort, que tingué lloc a Barcelona el tres de juny de 1.913,
volgut i admirat pels que el tractaren” |
|
Tot i que estem segurs que Clapés conegué a Miquel, no deixà més
de dues línies escrites entre la quantitat de pàgines que publicà
en llibres i periòdics dedicades a la Setmana Tràgica. Ens narrà
detalladament la crema de l’església parroquial, però ni la més
mínima reflexió sobre els motius ni sobre la repressió posterior.
És evident, doncs, que malgrat ser el pare de la historiografia
andreuenca, les seves obres requereixen una lectura crítica.
3. La Setmana Tràgica a la premsa andreuenca
Pel que fa a la premsa, fou en la conservadora on aparegueren
els primers articles dedicats als fets de la Setmana Tràgica.
A Autonomia, revista portaveu de la Lliga Regionalista afegiren
a la tesi de la procedència forània dels causants de la revolta
de Clapés, la de l’extracció social:
| |
“Uns
quanta matuters y culs de taberna secundats per un grapat
de forasters d’aquells que s’estarien llegint els articles
de certs periodichs y escoltant la paraula fogosa de determinats
oradors que después que tenen engrescades les masses, s’amaguen
perquè no’ls obliguen a posar-se al davant, y uns quants
trinxeraires d’aquells, que per desgràcia, no falten enlloch” |
|
Cal destacar l’article “Després de la revolta” publicat en la
mateixa revista el setembre de 1.909 i signat per J. Arbós i Altafaja.
En el text critica les persones i entitats conservadores per la
seva passivitat i proposa solucions des d’una perspectiva catòlica:
| |
“
¡ Quina llàstima que no hagin cremat totes les societats
catòliques de Sant Andreu, y cases dels catòlichs que, per
la seva intransigencia en qüestions de procediment, han
deixat de valdres dels medis adequats per aturar l’onada
revolucionaria, y ab la seva passivitat han permés que s’escampessin
arreu les doctrines revolucionaries (…) |
|
!” I per tal “de fer que desapareixin l’apatia que fins ara
ha sigut la característica de la majoria de catòlichs” proposava:
| |
“
En primer lloch, crech que haurien de desapareixer totes,
absolutament totes les societats catoliques de la nostra
barriada y tot lo que signifiqués diferenciació dels grupos
catolichs qu’avuy existeixen; y sobre les runes d’aquestes
societats, aixecar un nou “Centre Catolich”, montat sobre
les runes dels temps actuals, que son de lluyta empenyada
entre catolichs y revolucionaris (…). L’objectiu principal
d’aquesta nova entitat deuria ser la propaganda catolica
sense cap limitació, contestar als atacas de l’adversari,
ab la mateixa forma y mateixos procediments qu’ens combatés” |
|
La premsa obrera local gairebé desaparegué, i el poc que es publicà
mesos després mai no féu referència als fets de juliol. Rayo de
Luz, la publicació de l’Ateneu Obrer de Sant Andreu de Palomar,
fou clausurat entre els mesos d’agost de 1.909 i abril de 1.910.
Precisament en el darrer abans de la prohibició hi localitzem
la següent nota signada pel secretari de l’entitat:
| |
“
A pesar de su benéfica institución, por su carácter, no
puede mezclarse en asuntos que no sean de enseñanza, ante
los sucesos acaecidos en nuestra hermosa ciudad, no puede
menos que protestar de ellos y desear vivamente que vuelva
á su estado normal, para bien de Barcelona y de España en
general ” |
|
Cal fer una menció especial al paper de l’Ignasi Iglesias, el
poeta dels humils nat a Sant Andreu. L’any 1.909 ja era un autor
popular i consagrat amb grans èxits com El Cor del Poble, Les
Garses o Els Vells, on els protagonistes eren els més desvalguts
de la societat barcelonina del moment. Malgrat la crítica social
que sempre emanava de la seva subtil ploma, no deixà ni una sola
línia dedicada als fets o a l’executat Josep Miquel, que conexia.
Costa entendre el silenci d’un home que vivia de l’escriptura,
respectat en tots els ambients i que havia jugat un paper en la
resolució dels fets, i del qual no podem més que sospitar un coneixement
exhaustiu del que succeí.
El mutis va ser general, i malgrat la censura només va ser pogut
trencar, a Sitges, per Joan Maragall evidencia que aquella setmana
de juliol va representar un fracàs per la ciutadania de Barcelona.
El mateix Iglesias, que havia portat les reivindicacions dels
oprimits a l’escena dels escenaris europeus, degué sentir-se avergonyit
de la incapacitat d’entendre les necessitats d’aquells qui pensava
representar.
En els ambients més conservadors, la revolta va provocar la inquietud,
la desconfiança en les noves classes socials i l’aillament en
els seus posicionaments socials.
Els pares de Josep Armatches van fer vaga tota la setmana, i van
creure que un món més just era possible. Ni els trets ni les flames
els apartaven del convenciment de lluitar pel futur del seu fill,
però set dies després el somni es va trencar en mil bocins.
La mare tornà a Can Galtacremat, la fàbrica que havia inspirat
Ignasi Iglesias a escriure el seu drama obrer més popular, Els
Vells. De camí va veure carrers aixecats i edificis malmesos.
Quan tornà a casa estava atemorida de l’estat del poble i dies
més tard van detenir alguns líders sindicals. No creia que fós
necessària tanta repressió ni, potser, tant de foc. Però en el
moment que sostenia el seu fill en braços de cara a les flamarades
ella també cremava tota la injustícia que havien patit els seus,
i deixava volar la imaginació.
|
|
|
