per què la WEB STAPels AndreuencsLa Cultura i l'Esport a STAPLes Entitats de STAPLa Història de STAPles Comunicacions a STAPLa Salut a STAPMenjar i Beure a STAPSTAP Superfície ComercialWEB STAP - Pàgina Iniciubicació de STAP
La Història de Sant Andreu de Palomar
els Fets de Juliol 1907 a l'Auca de StAP
Els Fets de Juliol de 1.909
a l'antic municipi de Sant Andreu de Palomar
(1)
Jordi Rabassa Massons · · Centre d'Estudis Ignasi Iglésias
 
El 14 de juny de 1909 va néixer Josep Armatches en una casa del carrer del Vallès, al costat mateix del convent més gran de Sant Andreu, el dels Germans Maristes. El seu pare treballava en el ram de l’aigua i la mare en el tèxtil, a la fàbrica de Can Galtacremat. Quan els descontrolats van cremar el convent, aquell juliol, la mare l’agafà amb les dues mans, l’alçà i l’abocà a la finestra encarant-lo a les flames: “Mira com crema, mira com crema!!”, li repetia. La dona mai no s’havia mostrat anticlerical.

Pocs anys més tard, de jovenet, en Josep i els seus amics entraven dissimuladament a les runes del convent abandonat i jugaven a fet i amagar. Les seves runes van ser un dels escenaris de jocs preferits dels adolescents, potser pel que tenia de misteriós i prohibit. Aquests records, que la mare sempre havia explicat a l’avui nonagenari Josep, exemplifiquen els sentiments que servava des de feia dècades una part de la població barcelonina i, per tant, andreuenca. La visió plaent de la crema de l’edifici dels maristes responia a la ràbia que les classes menys afavorides sentien vers les que tenien el control polític, social i cultural d’aleshores. A Sant Andreu aquest odi es materialitzà en violència contra l’autoritat de la Guardia Civil i l’església, en els seus vessants educatiu i religiós.

Els fets de juliol de 1909 (2) fóren especialment violents a Sant Andreu i deixaren el rastre de quatre edificis religiosos cremats i una profunda sensació de dessassossec entre les persones conservadores del lloc, l’únic espectre de la societat que ens ha deixat testimonis.

1. Sant Andreu l’any 1.909
Sant Andreu era en aquell moment un "barri" extrem de la nova Barcelona. Feia poc més de deu anys que havia deixat de ser un municipi independent per passar a formar part de la ciutat, dins d’una entitat inmensa i mal definida: el Distrito Noveno, el més gran i poblat.

L’antic municipi estava mal urbanitzat i a cavall dels segles XIX i XX es trobava en ple procés de canvi. Per començar, deixava enrere el model econòmic agrícola per deixar pas a l’industrial; tenia seriosos problemes higiènics (les epidèmies provocaren mortaldats els anys 1885 i 1887); estava gestionat de forma deficient i tenia un important nombre de població nouvinguda i desubicada, que lluitava per la dignificació d’una nova classe social, el proletariat.

L’oferta de llocs de treball a les noves fàbriques de Sant Andreu i Sant Martí havia provocat una inmigració mai vista. La població es quintuplicà: dels 4.350 habitants de l’any 1.845 es passà als 14.606 del 1.884 i als 20.554 del 1.910. En aquest context, l’administració municipal havia canviat de mans, i ara era en unes que els andreuencs sentien llunyanes: les de l’Ajuntament de Barcelona. Va ser per això que a les primeres eleccions barcelonines de l’any 1.901, el nombre de votants va ser mínim. Algunes fonts diuen que no va votar-hi ningú, El 1.905 canvià el panorama: amb la victòria de la Lliga Regionalista a les eleccions municipals d’aquell any el nou Districte començava a fer acte de presència en un Ajuntament poc sensible a les realitats dels pobles agregats. Sant Andreu estava mal comunicat amb el centre, amb enllumenat i clavegueram insuficients, carrers mal ventilats i una gran massa de famílies inmigrades.

A les eleccions municipals de maig de 1.909 guanyaren les opcions d’esquerres. Els nous regidors Francesc Sans (Candidatura Republicana Federalista Antisolidària) i Ignasi Iglesias (Esquerra Catalana), que esdevindria el Tinent d’Alcalde del Districte, compartien càrrec amb Josep Cararach (Lliga Regionalista), que era el Tinent d’Alcalde del Districte X.

L’articulació social de l’antic municipi, responia al model predicat des de la parròquia, si bé durant tot el segle XIX s’havia donat la gran explosió del moviment associatiu de carácter laic, incloent-hi l’obrer. Els enfrontaments entre les posicions laiques i les catòliques eren freqüents i en els periòdics locals constatem polèmiques al respecte, per exemple amb l’obertura de l’escola nocturna de l’Ateneu Obrer.

La creació d’una xarxa associativa al marge del sistema oficial era conseqüència de la manca de projecte per la política assistencial. Podem parlar d’una xarxa associativa doble. D’una banda la creada pels poderosos, la petita burgesia propera als centres de decisió i formada per professionals liberals (empresaris, metges i farmacàutics, sobretot). Era una xarxa integrada en el sistema polític que tenia per objectiu la conservació dels ideals socials i culturals imperants.

D’altra banda trobem la xarxa creada pels elements obrers i sindicals de Sant Andreu, amb suports puntuals de les institucions, com la Diputació de Barcelona, però exposada contínuament a la inestabilitat organitzativa provocada per la repressió governamental. L’entitat més important de l’associacionisme popular andreuenc és l’Ateneu Obrer de Sant Andreu de Palomar (AOSAP), fundat el 1.885, que el 1.906 tenia un miler d’alumnes matriculats en la seva escola, a més dels centenars de persones associades a les corals, companyies teatrals o en les seccions d’excursionisme. En un discurs llegit el 1.888 recordaven que l’educació era, però, l’objectiu primer de l’entitat :

  “ Nada por cierto tan digno de tenerse encuenta, como la manera de sacar a los pueblos de la ignorancia en que se encuentran, que es el modo de proporcionar a las clases obreras, los medios más económicos para que puedan probar la sabrosa copa de la instrucción, cuyos progresos cobrará la humanidad entera en razón directa en lo que a ello hayamos contribuido. A este fin dirigimos nuestros pasos, cundiéndonos la idea en 1.885 de formar un ateneo puramente instructivo (…)”  

Les dues xarxes associatives representaven dues concepcions de la societat divergents. Dues maneres d’entendre la cultura, la política i la societat amb desenes de varietats dins d’elles mateixes. Durant una setmana d’aquell 1.909 els menys afavorits es van alçar amb la ferma voluntat de revoltar-se contra el poder establert, Monarquia, Església i Guardia Civil, i per l’ideal republicà. Com passà a la resta de Barcelona fou un moviment vist amb bons ulls pels dirigents del republicanisme local en un primer moment, però que se’ls escapà de les mans per haver infravalorat el coratge i el nivell organitzatiu de les entitats més progressistes i els seus homes.

Els fets de Juliol de 1909 van ser especialment violents a Sant Andreu, si bé no ens consta cap episodi de pillatge ni de robatoris.

2. Els Fets de Juliol
Seguint la narració dels fets, el diumenge 25 de juliol es respirava una calma tensa, amb rumors ací i allà. El dilluns 26 esclatà esclatà l’alarma i les pors. Aquella darrera setmana de juliol no començà com la resta. Alguns coneixien la convocatoria de vaga general, i d’altres s’assabentaren en arribar al lloc de treball o en el trajecte, perquè no hi havia moviment de mercaderies provinents de Barcelona. Els companys més compromesos ho sabien, explicaven les notícies impreses als diaris i convidaven a la resta a afegir-se a l’aturada. Al migdia les fàbiques ja estaven aturades, i el tramvia i els trens no funcionaven.

Els trajectes que havien d’arribar a Barcelona acabaven sobtadament a Sant Andreu, on els maquinistas eren obligats a atura la màquina. Els viatjants es trobaven en una població desconeguda, amb els carrers estranyament concorreguts i amb la il·luminació pública esmorteïda, que s’apagà definitivament a les onze del vespre. Uns pogueren hostatjar-se a casa de familiars o coneguts, d’altres als hostals, però la majoria emprengueren camí de la ciutat a peu, potser sense tenir notícies de la revolta. Al finalitzar el dia Sant Andreu estava totalment aturat. Els obrers, majoritàriament ferroviaris i metal·lúrgics, i les obreres del tèxtil havien aconseguit el seu objectiu, sense cap acte de pillatge. Es disposaven a patrullar per tot el "barri". La gent més conservadora es tancà a les seves cases o escapà, com el cap del Sometent, el ric advocat carlista Jaume de Moner. L’absència de de Moner facilità que els revoltats poguessin fer-se amb bona part de les armes dels sometents, majoritàriament d’edat avançada.

El dimarts 27 de Juliol un escamot de l’exèrcit llegí el comunicat declarant l’estat de guerra en diverses cantonades. Aleshores ja s’havien començat a alçar barricades amb l’empedrat dels carrers. En tenim constància de la de la font d’Aristòtil (Ramon Batlle), a la plaça del Comerç, i a les rieres d’Horta i de Sant Andreu, tot i que algun relat ens fa pensar que n’hi havia més. Se sentiren els primers trets, provinents de l’interior del Convent dels Maristes, empesos per la por que els ataquessin. Josep Miquel i Baró, Domènech Vallés i Pere Duaso van dirigir el desarmament del Sometent.

En aquest punt de la narració és interessant fer notar que la violència es canalitzà contra Església i Guàrdia Civil, però que no s’emprà amb els andreuencs del Sometent. Probablement els revoltats que els amenaçaren els tenien per veïns, i no els identificaven amb l’objectiu a batre.

Amb aquestes armes, els revoltats intentaren assaltar la Comisaria de la Guàrdia Civil, que es defensà des dels terrats del carrer Gran a tocar de Llenguadoc. En l’intercanvi de trets va morir un dels atacants.

El dimecres 28 de juliol arribaven notícies de la revolta de Barcelona, i els primers incendis: l’incendi més simbòlic fou el de la parròquia de Sant Andreu, que coneixem al detall gràcies als articles de l’historiador Joan Clapés i Corbera. El dijous 29 cremaren el convent dels Maristes, el convent de Jesús Maria i Josep – sobre aquests fets tenim una interessant i partidista memoria firmada pel prevere Jaume Baranera - i l’escola dels Pares de la Sagrada Família (divendres 30). Fou precisament durant els dies 29 i 30 que els revoltats fugiren del centre de Barcelona i una bona part arribà a Sant Andreu, per partir cap als pobles del Vallès.

Aleshores les tropes del General Germán Brandeis (heroi per la seva participació en l’atac al Cu-Cut!) es feren forts entre el Clot i La Sagrera, i aquest manà anar a buscar els representants andreuencs. S’hi presentaren els regidors Sans, Iglesias, Cararach i alguns veïns.

El General els demanà que treballessin per desfer les barricadas, que del contrari bombardejaria la població. Josep Cararach deixà escrites unes memòries en les que explica les seves anades i vingudes entre el centre del poble i el Clot i com hostatjà una part de les tropes al Col·legi de les Germanes Dominiques, motiu pel qual segurament se salvà de ser cremat. No sabem quines van ser les gestions dels altres dos regidors, si bé coneixem que utilitzaren diverses persones per recollir informació dels esdeveniments. Aquesta és la seva narració dels fets:

  “ Quant a la nostra barriada, aque estava aillada de la resta de la ciutat per estar paralitzats totsd els treballs i serveis públics com la il·luminació i els transports, es presentà el general Brandeis al front d’una forta columna composta d’artilleria, cavalleria, infantería i Guardia Civil, i m’envià un missatger dient que m’esperava a Can Ribas (Clot) acompanyat del Cap del Sometent i una comissió de propietàris, vaig reunir uns quanta veïns i pel camí se’ns ajuntaren l’Ignasi Iglesias i Francesc Sans, regidors també del Districte i ens dirigirem a la busca de l’esmentat general, que el trovarme al front de la referida columna al davant de la fàbrica de Can Sert, el general ens preguntà pel cap del Sometent i li vaig contestar que tant el cap com el subcap s’havien absentat de la barriada, però que jo formava part del mateix, que ademés era tinent d’alcalde del Districte X, que el Sr. Iglesias, allà present, era el tinent d’alcalde del Distructe IX i que el Sr. Sans era regidor, ens ordenà que féssim enderrocar les barricadas perquè de lo contrari les desfaria a canonades, li vaig contestar que ho provaríem i ens n’anarem cap a Sant Andreu detenint-nos a cada barricada per advertir el poble de les intencions del general, en no trobarhi oposició, jo començava a treure algun adoquí i els veïns que estaven presents continuaven la feina, això durà fins que arribàrem a la plaça del Comerç, on hi trovarem alguns dels principals organitzadors de la bullanga, Aquests s’oposaren a que es desfés la barricada dient que l’havia fet el poble i que si la volien enderrocar que ho féssin les tropes, allavors vaig tornar tot sol a manifestar al general que les barricadas estaven ja desfetes, pel camí, abans de trobar el general i a prop de la riera d’Horta vaig trobar-me amb un esquadró de cavalleria manada pel coronel Mercader i vaig pregar-li que tombés pel carrer de Sant Ildefons, perquè en aquell moment , anaven a incendiar el col·legi de Jesús, Maria i Josep del carrer de Sant Sebastià i que amb la seva presència encara podria evitar-ho, em contestà que ells no eren bombers i li digué que ja els hi enviaria jo, que ells no havien de fer res més que defensarlos, però es limitaren a donar una volta i se’n tornaren a trobar-se amb la columna que estava ja davant de la fàbrica Palés, jo vaig continuar la caminada fins a trobar al general a qui vaig dir que les barricades ja estaven destetes, allavors m’encarregà que ordenés als revolucionaris que s’entreguessin amb les armes, que de lo contrari passat un plaç que em va donar, bombardejaria la barriada disparant una canonada cada no recordo quants minuts, fins que iséssim una bandera blanca al començament de La Sagrera, jo vaig contestar-li que allò era feina d’ell i no meva i per tant que em deixés el temps necessari per arribar a casa i que ja podia començar a bombardejar quan li vingués bé.
Al cap de poc temps que jo havia arribat a casa, es presentà un xicot i em digué que a la plaça del Comerç hi havia el general Brandeis que desitjava que l’anés a veure, vaig anar-hi però ja havia desaparegut i altra vegada vaig empendre el camí cap a La Sagrera, a l’arribar-hi vaig trobar que les forces havien ja girat de cara a Barcelona per tornar-se’n, el general em digué “ja he vist que encara queda una barricada”, em deixà una companyia d’infanteria i em demanà que li busqués allotjament i que si el dia següent la barricada no estava desteta ho faria ell a canonades.
Vaig allotjar les forces al col·legi de les Germanes Dominiques del carrer de Ramon Batlle, que no hi havia ningú i segurament això salvà l’edifici de l’incendi perquè aquella mateixa tarda havien incendiat el dels Pares de la Sagrada Familia.
L’endemà m’envià a buscar el capità de les forces que s’havien quedat perquè veiés com feia desaparèixer la barricada de la plaça del Comerç, situà soldats als terrats de les cases veïnes i a les boques dels carrers que donen a la plaça, apuntant els fusells a tots els grups que es formaven, i a tots els que passaven que li semblés que podien haver sigue revolucionaris els escorcollava i els feia treballar desfent la barricada i arreglant l’empedrat com poguessin. No cal constatar que la revolució estava llesta i allavors començà la repressió.”
 

Entre els dies dissabte 31 de juliol, diumenge i dilluns arribà la normalitat al barri, amb l’entrada pactada de l’exèrcit que ens ha narrat Josep Cararach. Les memòries del regidor més important de principis de segle, però, finalitzen el relat dels fets d’aquells dies de la manera abrupta que hem reproduit. La lacònica frase “ i allavors començà la repressió” amaga una realitat ben dura, que malgrat l’omissió el tocà d’aprop.

3. Josep Miquel i Baró, executat andreuenc
La repressió fou brutal. Es processaren prop de 2.000 persones, entre anarquistes, radicals i nacionalistes republicans, i se n’afusellaren cinc. El primer fou un andreuenc anomenat Josep Miquel i Baró. El pare de la historiografia andreuenca i coetani dels fets, el mossèn Joan Clapés i Corberà ho explicà com segueix:

  “Els dies següents es feren grosses agafades d’homes suposats incendiaries i lladres, en el carrer aterrat per l’obertura del passeig de Torras i Bages, nomenat de Santa Cristina, quasi no hi quedà cap home, i algun temps després moria afusellat entre altres quatre, Miquel Baró, sentenciat per un consell de guerra que el senyalava com un cap dels que incendiaren l’església de Sant Andreu de Palomar”  

Josep Miquel i Baró (Lleida, 1.865 – Barcelona, 1.909) podria ser el “subjecte desconegut” que Clapés citava pàgines enrere en la seva obra cabdal, les “Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar”. En tot el relat dels fets el capellà s’esforçà a subratllar la procedència inmigrant dels revoltats i els “vils propòsits de moltes persones desarrelades de la població que els donava hospitalitat, i d’altres de fora que venien a atiar el foc de l’anarquia”. Però de ben segur que, malgrat el que deixà escrit, tant Clapés com els homes dels partits conservadors andreuencs coneixien bé Josep Miquel i Baró, que fou executat el 17 d’agost a l’edat de quaranta-tres anys.

Josep Miquel era funcionari de l’Ajuntament i treballava a la seu del Districte. Era un membre popular del Centre Republicà Autonomista de Sant Andreu, i un dels homes de confiança d’Ignasi Iglesias. Algunes fonts diuen que l’envià a recollir notícies i acabà afegint-se a la revolta. La historiadora Joan Connelly Ulman explica que Miquel assumí el seu paper de líder de la revolta, que lluïa una espessa barba roja i vestia una blusa obrera de color blau més llarga de l’habitual, cosa que el feia visible ràpidament. El Consell de Guerra el va declarar culpable de sedició. La Vanguardia del 24 d’agost diu que

  “la inmensa mayoría de los testigos que se presentaron, entre ellos algunos de descargo, acusaron al procesado de haber capitaneado en San Andrés de Palomar, á los revoltosos que incendiaron la parroquial iglesia de Jesús y María (Colegio de los Hermanos Maristas), de haber atacado el cuartel de la Guardia Civil, de construir barricadas y de haberse apoderado de las armas depositadas en el fielato”.  

L’execució exemplar de Baró volia ser un cop contra les organitzacions obreres i republicanes, i més concretament contra un partit que no s’havia posicionat contra la revolta, el Partit Republicà Nacionalista Català. Tot i les gestions dels polítcs Amadeu Hurtado, Pere Coromines i Felip Rodés per aconseguir el perdó del govern Maura, aquest no va arribar mai i l’execució es dugué a terme tres dies després de la sentència.

Desconeixem quina va ser la reacció a aquesta execució a Sant Andreu. El primer historiador local, el mossèn Joan Clapés i Corbera, tot i viure els fets de primera mà no deixà constància de l’ajusticiament, ni el regidor Cararach en les seves memòries. Ni l’un ni l’altre van fer una mínima referència a la repressió de persones i entitats: el mateix Francesc Sans va ser empresonat i l’entitat que presidia, l’Ateneu Obrer de Sant Andreu de Palomar, va ser clausurat. L’única conseqüència que descriu Clapés és la mort el 1913 del mossèn Josep Badosa Campanyà de forma prematura pels horrors viscuts durant aquella setmana, quatre anys després que s’esdevinguessin els fets.

  “(…) cal remarcar que pels fets luctuosos de la Setmana Tràgica, fou el Dr. Badosa una de les primeres víctimes; els incendiaris envadiren sobtadament la seva casa, robant i cremant tot quant hi havia, ell pogué salvar-se per miracle. Después, pastas els dies, al posar-se en contacte amb la seva familia, deia ben compungit, car era una ànima selecta i eminentment cristiana: “Tot m’ho han pres; més m’estimo ésser l’expoliat, que no pas dels que m’han robat”.
Els sofriments d’aquells tristos dies l’afectaren molt; tingué de salvar-se fugint pels terrats del carrer on tenia el seu pis, proa del convent de les Jerònimes de Barcelona. En opinió dels metges que l’assistiren en la seva última malaltia, és molt probable que aquell trastorn que rebé l’influís d’una manera eficaç en la seva inesperada i prematura mort, que tingué lloc a Barcelona el tres de juny de 1.913, volgut i admirat pels que el tractaren”
 

Tot i que estem segurs que Clapés conegué a Miquel, no deixà més de dues línies escrites entre la quantitat de pàgines que publicà en llibres i periòdics dedicades a la Setmana Tràgica. Ens narrà detalladament la crema de l’església parroquial, però ni la més mínima reflexió sobre els motius ni sobre la repressió posterior. És evident, doncs, que malgrat ser el pare de la historiografia andreuenca, les seves obres requereixen una lectura crítica.

3. La Setmana Tràgica a la premsa andreuenca
Pel que fa a la premsa, fou en la conservadora on aparegueren els primers articles dedicats als fets de la Setmana Tràgica.

A Autonomia, revista portaveu de la Lliga Regionalista afegiren a la tesi de la procedència forània dels causants de la revolta de Clapés, la de l’extracció social:

  “Uns quanta matuters y culs de taberna secundats per un grapat de forasters d’aquells que s’estarien llegint els articles de certs periodichs y escoltant la paraula fogosa de determinats oradors que después que tenen engrescades les masses, s’amaguen perquè no’ls obliguen a posar-se al davant, y uns quants trinxeraires d’aquells, que per desgràcia, no falten enlloch”  

Cal destacar l’article “Després de la revolta” publicat en la mateixa revista el setembre de 1.909 i signat per J. Arbós i Altafaja. En el text critica les persones i entitats conservadores per la seva passivitat i proposa solucions des d’una perspectiva catòlica:

  “ ¡ Quina llàstima que no hagin cremat totes les societats catòliques de Sant Andreu, y cases dels catòlichs que, per la seva intransigencia en qüestions de procediment, han deixat de valdres dels medis adequats per aturar l’onada revolucionaria, y ab la seva passivitat han permés que s’escampessin arreu les doctrines revolucionaries (…)  

!” I per tal “de fer que desapareixin l’apatia que fins ara ha sigut la característica de la majoria de catòlichs” proposava:

  “ En primer lloch, crech que haurien de desapareixer totes, absolutament totes les societats catoliques de la nostra barriada y tot lo que signifiqués diferenciació dels grupos catolichs qu’avuy existeixen; y sobre les runes d’aquestes societats, aixecar un nou “Centre Catolich”, montat sobre les runes dels temps actuals, que son de lluyta empenyada entre catolichs y revolucionaris (…). L’objectiu principal d’aquesta nova entitat deuria ser la propaganda catolica sense cap limitació, contestar als atacas de l’adversari, ab la mateixa forma y mateixos procediments qu’ens combatés”  

La premsa obrera local gairebé desaparegué, i el poc que es publicà mesos després mai no féu referència als fets de juliol. Rayo de Luz, la publicació de l’Ateneu Obrer de Sant Andreu de Palomar, fou clausurat entre els mesos d’agost de 1.909 i abril de 1.910. Precisament en el darrer abans de la prohibició hi localitzem la següent nota signada pel secretari de l’entitat:

  “ A pesar de su benéfica institución, por su carácter, no puede mezclarse en asuntos que no sean de enseñanza, ante los sucesos acaecidos en nuestra hermosa ciudad, no puede menos que protestar de ellos y desear vivamente que vuelva á su estado normal, para bien de Barcelona y de España en general ”  

Cal fer una menció especial al paper de l’Ignasi Iglesias, el poeta dels humils nat a Sant Andreu. L’any 1.909 ja era un autor popular i consagrat amb grans èxits com El Cor del Poble, Les Garses o Els Vells, on els protagonistes eren els més desvalguts de la societat barcelonina del moment. Malgrat la crítica social que sempre emanava de la seva subtil ploma, no deixà ni una sola línia dedicada als fets o a l’executat Josep Miquel, que conexia. Costa entendre el silenci d’un home que vivia de l’escriptura, respectat en tots els ambients i que havia jugat un paper en la resolució dels fets, i del qual no podem més que sospitar un coneixement exhaustiu del que succeí.

El mutis va ser general, i malgrat la censura només va ser pogut trencar, a Sitges, per Joan Maragall evidencia que aquella setmana de juliol va representar un fracàs per la ciutadania de Barcelona. El mateix Iglesias, que havia portat les reivindicacions dels oprimits a l’escena dels escenaris europeus, degué sentir-se avergonyit de la incapacitat d’entendre les necessitats d’aquells qui pensava representar.

En els ambients més conservadors, la revolta va provocar la inquietud, la desconfiança en les noves classes socials i l’aillament en els seus posicionaments socials.

Els pares de Josep Armatches van fer vaga tota la setmana, i van creure que un món més just era possible. Ni els trets ni les flames els apartaven del convenciment de lluitar pel futur del seu fill, però set dies després el somni es va trencar en mil bocins.

La mare tornà a Can Galtacremat, la fàbrica que havia inspirat Ignasi Iglesias a escriure el seu drama obrer més popular, Els Vells. De camí va veure carrers aixecats i edificis malmesos. Quan tornà a casa estava atemorida de l’estat del poble i dies més tard van detenir alguns líders sindicals. No creia que fós necessària tanta repressió ni, potser, tant de foc. Però en el moment que sostenia el seu fill en braços de cara a les flamarades ella també cremava tota la injustícia que havien patit els seus, i deixava volar la imaginació.

 

Notes

(1) Aquest article és una modificació del pubicat sota el títol de "Els fets de Juliol de 1909 a l'antic municipi de Sant Andreu de Palomar" publicat a "La setmana tràgica. Motius i Fets", publicat el desembre de 2010 per l'Institut Ramon Muntaner i l'Ajuntament de Barcelona.

(2) El terme pel que són coneguts els fets que es narren en aquest article es coneixen actualment com " La Setmana Tràgica ", però aquesta denominació fa molt evident la interpretació conservadora, quan no reaccionària, dels fets. La gran influència dels pensadors i els diaris moderats ha contribuït a la popularització d'aquesta denominació esborrant d'altres adjectius molt utilitzats a l'epoca com Roja, Anarquista o Revolucionària, així com la "Revolució de Juliol". Jo he triat el neutre: "Els fets de Juliol de 1909". Que cada lector o lectora hi posi aquell amb el que se senti més còmode, sense perdre de vista que aquell moviment fou un esclat revolucionari fustrat.

Si voleu utilitzar aquest article, si us plau citeu sempre el seu autor, títol original i la font on fou publicada:
Rabassa Massons, Jordi (2010): "Els fets de Juliol de 1909 a l'antic municipi de Sant Andreu de Palomar", dins "La setmana tràgica. Motius i Fets".
Barcelona: Institut Ramon Muntaner i Ajuntament de Barcelona.

Els Fets de Juliol de 1.909
a l'antic municipi de Sant Andreu de Palomar

Jordi Rabassa Massons · Xavier de la Cruz Sala (reproducció de fotografies) · Centre d’Estudis Ignasi Iglésias



Ritme Andreuenc
l'Escut de STAP
La Venus Púdica (i la Tanit)
l'Aqüeducte Palombarium
el Rec Comtal
El Molí de Sant Andreu
Revolta dels Segadors
les masies
el Terme Municipal de StAP
El Noi Baliarda
20 d'abril. Anniversari de l'annexió forçada
els Fets de Juliol 1909 ('Setmana Tràgica')
J.L. Facerias assassinat a StAP per les forces feixistes el 1957
la recuperació de La RAAAmbla
brodats amb l'escut de StAP
enganxines exteriors amb l'escut de StAP
Llibret de la Història de StAP
L'Auca de StAP


WEB STAP - Pàgina Inici



La Història de Sant Andreu de Palomar




Tornar