.. La Lola entra en La Fusteria i veu al Francisco i la Contxi asseguts a una taula prenent una copa. La Lola es deté i està a punt de no passar i marxar però decideix seguir caminant i seure en un tamboret de la barra.
- Hola Lola, què et poso? -diu el Rai.
- Fes-me un còctel, si us plau. El que tu vulguis.

S'ha assegut d'esquenes a ells però no pot evitar girar el cap. Els veu somrients, feliços, contents. Ella torna a mirar al davant i es veu reflectida en la safata de servir les taules del Rai. I no l'agrada la imatge que veu, deformada, descolorida, gris. El Rai agafa la safata, li posa la copa però la Lola ha ficat els seus pensaments en una mena de repàs de la seva vida. No era el primer cop que li passava.

Des que va visitar a la Carme i li va diagnosticar la menopausa, sempre pensava en com havia portat la seva vida i sempre acabava fent-se la mateixa pregunta:
- Per què creus que estic sola? -diu en veu alta.
- Com dius, Lola? -respon el Rai.
- Tu per què creus que estic sola? Per què mai he pogut estar-me amb un home durant anys? Com el Peris i la Cinta, per exemple? Per què mai he tingut fills? Per què creus que m'he quedat sola, Rai? -tornà a preguntar.
- No ho sé..., això és una decisió teva, no? Suposo que et deus trobar bé...

Però la Lola sabia que no es trobava bé estant sola. I pensava, continuava pensant mentre escoltava de fons els riures del Francisco i la Contxi. Lola havia sortit amb molts homes, fins i tot es va casar amb el Nelson, un cubà que va fer trontollar les calces de més d'una. Potser per això l'havia portat des de Cuba, per donar-li enveja a la resta d'amigues. Però la gelosia i la possessió van poder més que el fet d'estimar a un home. Potser era massa home per ella sola. I va voler marxar.
També pensava en la Cecília i la seva influència. Ella al cap i a la fi, feia tot el que feia per posar gelós al Paco. En el fons sabia que estaven fets l'un per l'altre. Però Lola tot i això, sortia amb ella de marxa i de tant en tant lligava amb algú. Res d'important. És que mai s'havia fixat cap home en ella?

Lola sabia que sí, que durant anys un home l'ha rondat, un home ha volgut estar amb ella per sempre, però ella mai l'ha vist com l'home de la seva vida... I si potser ho fos? L'havia deixat escapar? Allí mateix estava, darrere d'ella, amb una altra dona: el Francisco.
Lola no podia evitar donar-li voltes al cap. Què hagués passat si hagués sortit més seriosament amb ell? Que potser ara, no estaria sola. Però també es preguntava si encara estaria a temps de recuperar-lo. Es va sentir tan a gust amb ell aquella vegada que van sortir a sopar... Havia descobert a un nou Francisco, un home que parlava d'alguna cosa més que de les seves morenes. Un home amb el que li agradaria estar.

Lola tornà a girar el cap just en el moment que el Francisco i la Contxi s'aixecaven. Ell deixa els diners damunt la taula i somriu a la seva parella. La Contxi va al bany i llavors la Lola decideix fer una cosa que mai hagués pensat que faria. Baixa del tamboret, pren un glop del seu còctel i s'acosta al Francisco. I sense pensar-s'ho dos cops, fa un petó amb llengua a l'altre a qui agafa totalment desprevingut. Després d'uns segons, la Lola es separa, el mira als ulls i sense dir res més, surt de La Fusteria.

Des que el seu marit, el Jaume, va morir a la farmàcia on havien treballat tota la vida, la Roser només tenia al seu costat a la Pilar, la seva germana, doncs al seu fill també el va perdre i amb la seva néta no tenia gaire relació. La Núria feia la seva. És per això que abans que estar-se sola a casa, la Roser va acceptar viure amb la Pilar. I des de llavors, han viscut moltes coses juntes, algunes molt divertides, d'altres menys, però l'únic que la Roser sabia amb seguretat era que estava amb una persona que l'estimava i que es preocupava per ella. Sempre juntes, sempre barallades, però sempre estimant-se.

Un dia, la Pilar va conèixer al Santiago i la Roser va començar a sentir-se desplaçada per aquell home. Fins i tot va intentar crear conflictes entre ells per allunyar-lo de la persona que li feia companyia. De res li va servir tot això: el Santiago guanyava i ella perdia.

Però no fa massa temps, va conèixer a un home, un altre Jaume, i tots els seus maldecaps van desaparèixer. Per fi tornava a ser feliç, per fi sortia, i s'ho passava bé. Tenia al seu costat a una persona que li feia regals, que l'escoltava, que la mimava. Ja no havia de dependre de ningú més que no fos el seu company.

Però la sort i l'alegria de la Roser no van durar gaire. Una nit, mentre dormien, el Jaume va morir, en silenci, com molts de nosaltres desitjarien morir, sense patir. Quan la Roser es va despertar, es va girar i va abraçar al seu estimat, però estava tan fred que de seguida es va adonar del que l'havia passat. Immediatament, la Roser es va posar a plorar.
Com no podia fer una altra cosa, va trucar a una ambulància per explicar el que havia passat i hores més tard se'l van endur.
I la Roser es va trobar un altre cop sola.

La seva germana i el Santiago s'havien anat de viatge i ella no sabia què fer. Va passar tota sola el tràngol del enterrament i molts pocs s'hi van acostar a ella per mostrar-li el seu condol. Al cap i a la fi, molt poca gent sabia que sortien junts.

Quan va arribar al pis d'en Jaume aquella tarda, va seure en el sofà i va mirar el seu voltant. A la Roser se li venia el món a sobre. I al arribar el dia de la tornada de la Pilar va prendre una decisió: no li explicaria a ningú que el Jaume havia mort. No volia donar llàstima. O sigui, que el mantindria viu. I així, ella mateixa pregonava que dinava amb ell, quan en realitat dinava sola al pis, o presumia d'un ram de flors ben maco que ell li havia regalat quan en realitat se l'acabava de comprar ella en la botiga de flors de la cantonada del mercat. No volia admetre davant de ningú que estava sola un altre cop.
Ella mateixa s'estava enganyant i ja no podia més.

La Pilar ha arribat al seu pis i s'ha trobat a la Roser asseguda al sofà. Aquesta fent servir les seves claus, ha anat per explicar-li tot a la seva germana, a l'única persona que sempre ha estat al seu costat. Però no cal. La Pilar al veure-la, treu la foto que li van deixar del calaix del moble i acostant-se a ella li ensenya a la Roser:
- Me l'ha portada la germana del Jaume...
- O sigui que ja ho saps? -diu la Roser agafant la foto.
La Pilar, que sempre ha estat recolzant-la en tot, li torna a demostrar. No li contesta res. Només seu al costat de la seva germana i l'abraça.

La vida del Francisco Luque ha estat marcada per la monotonia i la rutina. Sempre ha estat així fins que va deixar de treballar al Chicago. Des de llavors, el destí l'ha fet caminar per la fama dels culebrons televisions i les interpretacions amateurs del grup de teatre. Però a la vida del Francisco, sempre ha hagut clara una cosa: sempre ha estimat a una dona... la Lola.
Durant anys, el Francisco ha amagat el que sentia perquè pensava que mai seria correspost. I així era. La Lola volia a algú millor que ell.

Però el pas del temps fa possible que els vents puguin canviar de direcció, i ara que el Francisco ha estat re-educat en el tema de la seducció, la Lola el comença a mirar amb uns altres ulls.
Clar que potser, arriba tard. El Francisco ha descobert que té potencial per agradar a d'altres dones i no vol continuar perdent el temps amb una que no ha sentit mai ni sentirà mai res per ell. És per això que seguint els consells del seu mestre, el Paco, ara el Francisco surt amb una dona molt eixerida, fogosa i passional: la Contxi. Amb ella ha trobat el Francisco una persona amb la que ser ell mateix, encara que porti els cabells tintats i la barbeta. Però és feliç, està a gust amb ella i es distreu. Ha trobat per fi el seu propi benestar.

I quan ja semblava que s'havia oblidat de la Lola, una tarda a La Fusteria, ella se li acosta i li planta un bon petó. Amb la mirada i els pensaments enterbolits, espera la sortida de la Contxi del bany. Després, l'acompanya a casa i s'acomiada d'ella. Surt al carrer i comença a donar-li voltes al cap fins que pren una decisió i arriba al pis de la Lola.

Truca al timbre. Ella obre, es somriuen i passa dins.

La felicitat és relativa pel Francisco. Ell era feliç amb la Contxi. Ho tenia tot amb ella. Però li faltava una cosa per ser feliç plenament: li faltava la Lola, a la que en el fons, mai ha deixat d'estimar. Per això, si el vent canvia de direcció, per què no s'hauria de deixar emportar a veure fins on podia arribar? El que està clar és que si no hagués donat el pas, mai ho hagués sabut.

-CONTINUARÀ DEMÀ...-




Channing