.. - Bon dia, Clara -diu la Núria al sortir de la seva habitació.
- Bon dia. Esmorzes?
- No, he quedat amb la Marta al Peris.
- I després què fas? Vols acompanyar-me?
- A on?
- Vaig al ciber d'aquí darrere. Vull intentar parlar amb el Max. Fa mesos que no sé res d'ell ni del Quim.
- Els als trucat?
- Sí, però fa temps que no dóna senyal. I ja m'estic començant a preocupar.
- Si aconsegueixes parlar amb ells, dóna-li records meus.
- Aleshores no vens amb mi?
- No, és que després he quedat amb el Dídac.
- El veus massa, eh? -diu la Clara somrient.
- Bé, sí..., m'agrada -diu l'altra contenta -, i aprofito. A veure fins on arribem!
- Em sembla molt bé, Núria. Doncs res, que et vagi tot molt bé.
- Fins després...

Núria surt del pis i quan arriba al portal es troba amb el carter, l'Eloi. Ella es deté per observar-lo fins que el noi se n'adona:
- Disculpa, passa res?
- Eh..., no, no! Res. Perdona'm, és que... -deixa anar un somriure nerviós -. No sé si saps que he conegut al teu germà i clar, em resulta estrany veure't i com sou iguals...
- L'has conegut? O sigui, que ronda per Sant Andreu?
- Bé, de fet el vaig conèixer a una discoteca al port. Ell treballa allí de cambrer.
- No sabia que havia tornat a Barcelona.
- Fa molt que no parles amb ell?
- Sí, fa un temps.
- Suposo que m'estic ficant on no em demanen. Ja veig que no teniu gaire relació.
- Fas bé en no ficar-t'hi. Ara he de seguir treballant.
- Li dic alguna cosa si el veig?
- No, no cal. Ah, una cosa...
- Sí?
- Des de jove ha tingut molt d'èxit amb les dones... I pel que veig, continua sense tenir parella estable...
- Què vols dir?
Però l'Eloi no dóna cap explicació més i se'n va. Ella sense saber com reaccionar respecte a aquesta situació decideix continuar el seu camí fins a Cal Peris on l'espera la Marta.

Paquita ha anat al cementiri ha portar-li un ram de flors a la Xesca. Mentre contempla en silenci el nínxol, una veu d'home darrere d'ella li parla:
- Era una dona valenta, amb molta empenta. Però amb la mala sort d'escollir com a company a un fill de puta.
- Sí, tens raó... -diu la Paquita girant-se.
Per un moment, ella es queda muda, immòbil, al veure que l'home que li parla és el noi que va veure al tanatori i a la discoteca.
- No t'espantis. Em dic Pol, era amic de la Xesca.
- Escolta, no em malinterpretis..., però jo no vull res...
- Ho imagino, no t'has d'amoïnar. He comprés perfectament la relació que havia entre tu i ella.
- Sabies que la van...?
- ... violar? Sí. La coneixia de feia uns anys. I també a la bèstia del seu company. Fa un any vam perdre el contacte per un problema que vaig tenir i que em va obligar a allunyar-me del món en general, però ara ja sé el que he de fer...
- No t'entenc..
- Ni cal dona -diu rient -. Son bogeries meves. Per cert, encara no sé com et dius.
- Paquita -diu deixant-se donar dos petons.
- Perdona'm si t'he insistit massa, possiblement l'altre dia no era el millor moment per deixar notes ni res..., però a vegades soc massa impulsiu i no puc evitar-ho.
- Realment en un altre moment de la meva vida potser m'hagués il·lusionat i emocionat com quan era més jove, però ara..., no estic per cap història.
- Ho sé, i sento molt haver-te conegut en aquest moment de la teva vida. Qui sap el que podria haver passat.
- Qui sap... Bé, ara he de tornar. Tinc un negoci que atendre.
- Té aquesta targeta. Surt el meu telèfon per si algun cop vols xerrar d'alguna cosa prenent un cafè o el que et vingui de gust. Estic segur que a la Xesca l'hagués fet molta gràcia aquesta trobada.
Paquita agafa la targeta, dóna les gràcies i se'n va.

Un migdia més, la Ruth es troba al pis de l'Ivan. Tots dos estan asseguts al voltant de l'ordinador:
- Ha quedat molt bé, no? -diu ella entusiasmada.
- Suposo que sí. Però ningú farà cas. Aquests tipus de correus la gent els sol eliminar.
- Segur que algú el llegirà i s'ho creurà. I aleshores...
- Recorda que vam decidir que no seríem avariciosos i ens conformaríem amb poc.
- M'he buscat un soci massa escrupulós. Has de tenir empenta i valor, o mai aconseguiràs res!
- Per això que hem fet, podríem anar a la presó.
- Ivan, maco... et veig massa nerviós. Potser, necessites una mica de relax... -diu Ruth estirant-se al llit...
-. No tens calor?
Ivan creua els braços sense deixar de mirar com se l'insinua. De sobte, fa un pas endavant per acostar-se a ella quan sona el telèfon.

- Què oportú... -diu ell -. Ara vinc.
Ivan agafa el mòbil i surt del dormitori.
- Què vols, Narcís?... Estava treballant.... Demà arriba la mama, pel matí, sí, d'acord. Sí, Narcís, anirem a recollir-los... Vinga, déu...
- La família és un llast. Estàs massa vinculat a ella.
- Mira..., que m'hagis convençut per dur a terme aquesta idea teva és una cosa. Ho faig per recuperar els diners i tot el que he perdut. Però amb la meva vida, amb la meva família, no vull que t'hi fiquis, m'has entès? I aixecat del llit que sembles una puta.
La Ruth s'aixeca emprenyada i torna a l'ordinador.

Clara surt del cíber desanimada, amb el mòbil a la mà. Llavors apareix el Sergi amb la seva companya. Ell li diu alguna cosa a ella que s'avança i així es queda a soles amb la Clara.
- Hola... Fa dies que no sé res de tu.
- Hola, Sergi. És cert, és que no sabia si era bo o no tornar a quedar.
- Jo em pensava que estaves decidida després de l'altra nit.
- Estic feta un embolic. M'agrades molt però tinc por de tornar-me a equivocar. No he tingut gaire sort amb els homes que he triat al llarg de la meva vida.
- Jo no puc assegurar-te al cent per cent que amb mi no t'equivoques. Però jo sí sé que amb tu no m'equivocaria. Ja saps el que sento per tu i si decideixes sortir amb mi ha de ser perquè realment és el que vols i el que desitges. Jo més no puc fer ni dir-te, Clara.
- Ho sé, per això et demano temps. Una mica més almenys.
- El que vulguis..., jo estic aquí. Per cert, sorties d'aquest ciber?
- Sí. He intentat posar-me en contacte amb el meu fill i el seu pare, però no els localitzo. Els he escrit e-mails però no m'han respost. Estic molt preocupada per ells. El meu ex, el Quim, se'n va anar a viatjar pel món amb un vaixell i poc temps després el Max, el meu fill, el va acompanyar. Fa dos anys d'això i han passat mesos des de l'últim cop que vaig tenir notícies d'ells.
- Vols que et doni un cop de mà? Podríem intentar fer un seguiment a veure si podem localitzar el vaixell.
- Si poguessis..., em quedava més tranquil·la.
- Doncs veuré el que puc fer i ja et dic alguna cosa el més aviat possible.
- Gràcies, Sergi.
- Fins aviat, Clara.

Núria està esperant al Dídac perquè la passi a recollir quan rep un missatge al mòbil:
- "Ho sento, m'ha sorgit un imprevist. Al vespre et truco. Petons!"
- Quina merda! -exclama la Núria en veu alta.

A la tarda, a La Fusteria, la Marta pren un cafè amb la Paquita:
- Sembla simpàtic i el fet que ja conegués a la Xesca em tranquil·litza. Suposo que s'haurà adonat del motiu que em va relacionar amb ella.
- Doncs un problema menys pel que t'hagis de preocupar.
- És Antropòleg. Ho posava a la targeta que em va donar.
- Antro... què? A què es dedica aquesta gent??
- Ni idea. Però sembla interessant.
L'Ivan entra i mira la taula on són totes dues.
- Mama, anem.
- Per què?
- Acaba d'entrar l'Ivan i ja n'estic farta!
Totes dues s'aixequen i deixen els diners damunt la taula:
- Rai, aquí t'ho deixem!
Primer surt la Paquita i després la Marta que al passar pel costat de l'Ivan li diu:
- Vols deixar d'anar darrere meu? Estic farta, Ivan... Com t'he de dir que no vull saber res de tu?
- Et penses que t'estava seguint? No sabia que fossis tan egocèntrica. Passo de tu, saps? Passo de tu, no penso en tu, i tant em fa el que facis!
- Ets gilipolles!
Marta surt.

L'expressió de l'Ivan és d'estar emprenyat. Decideix sortir del local i tornar al pis. Quan entra, la Ruth continua allí amb l'ordinador.
- Em penso que ja està tot. Ara sí, quan vulguis fem l'enviament.
- Treu-te la roba i estira't al llit! -ordena amb veu ferma.
- Ivan!
- No deies que necessitava relaxar-me? Doncs dóna'm un cop de mà!
Ivan es deixa caure damunt la Ruth a la que besa amb força i rotunditat.

-CONTINUARÀ DEMÀ...-








Channing