.. A ca la Carme, les germanes Bosch comenten les desgràcies i vicissituts de la metgessa: sembla que a l'hospital han tret importància al tema de l'accident o, almenys, li fan bona cara. També parlen de l'Adrià i de la Núria; diuen que la noia no el pot cuidar ni estar-se tot el dia per ell i que aviat se n'adonarà i tot s'arreglarà.
De sobte, sona el telèfon: és el Guillem que vol veure la seva defensada tan aviat con sigui possible... I és que l'advocat ha tingut una idea brillant: citar-la a ella i a l'Andreu per intentar un acostament.

Quan la Carme se n'assabenta, s'espanta i, d'entrada, es nega a veure l'Andreu, però entre el Guillem i la Clara, que volta pel despatx, la convencen.
Naturalment, com ja veiem venir tots excepte el Guillem, tan bon punt arriba l'Andreu i es troba la Carme allà, no deixa de disparar una ràfaga de retrets i acusacions feridores: arriba a dir que la Carme va atropellar el Biel i va fugir... La Carme, després d'aguantar estoica les acusacions de l'Andreu, només respon: "Andreu, encara no m'has fet prou mal?"

I l'Andreu surt esperitat del despatx, enduent-se la ràbia cap a casa seva, on va engolint whisky got rere got... fins que entra la Joana. L'ex matrimoni comencen aleshores una sèrie d'autoinculpacions, a manera d'acte de contricció estil Dallas: "si jo no hagués fugit..." "si t'hagués sabut estimar..." "si ens haguéssim recolzat...". I com que val més tard que mai, tovets com estan tots dos, decideixen recolzar-se l'un contra l'altra en una abraçada, més fraternal que passional, tot s'ha de dir.

L'Adrià està cada cop més rondinaire, despistat i desmemoriat. Pel que sembla, a la nit s'ha despertat un munt de vegades i la Núria no ha pogut dormir gaire i, quan finalment surt de l'habitació, ho fa en pijama i es nega en rodó a anar al centre. La Núria es veu obligada a trucar a la Ruth per anul·lar un assaig que tenien previst. Com que la novieta del Jordi protesta, la Núria proposa enregistrar una cinta perquè la Ruth pugui treballar. Però la cinta costa molt més de gravar que no es pensava la noia perquè l'Adrià no para d'interrompre-la per dir-li que li agrada molt el que toca, que quan acabarà perquè han d'anar a comprar cigrons... La Núria ja està perdent la paciència però es conté.

I, finalment al Peris, es troba amb la Ruth. Tenen una sèrie de paraules agres sobre la marxa dels estudis, si s'han de mirar o no unes fotocòpies... la tensió augmenta més perquè l'Adrià, cada cop més oportú les interromp i demana si la Núria també té intenció de portar aquella noia a viure a casa seva... Al final el mal rotllo entre les dues noies ja és insuportable i la Núria s'enduu l'avi a comprar els famosos cigrons...

La Ruth, però, té altres coses al cap: la casa i el casament. Ara ha vist una cuina molt original en una altra revista i, assessorats pel Lobo, es disposen a retocar els plànols.
El Jordi, que veu que s'acosta el casament i que ha rebut un grapadet d'impertinències de la Roser, vol que la Ruth truqui als seus pares per ensenyar-los la casa... La noia es mostra reticent però es deixa convèncer.

I, quan el Jordi ensenya el projecte sobre el terreny als seus futurs sogres convertit en un perfecte cicerone, la mare de la noia li fa bon paper però el pare té ganes d'anar-se'n i ho expressa durament. Però el Jordi els anuncia el casament i aleshores la mala llet del futur sogre del Jordi es desborda: diu que ja en té prou de fer comèdia, que si la Ruth s'ha deixat comprar pels diners del Jordi prefereix no dir res més, que no aniran al casament ni borratxos... i arrossega la mare cap al cotxe. La dona encara té temps de balbussejar un "ho sento..." i, quan la Ruth els mira marxar entre abatuda i emprenyada, el Jordi profetitza: "dona'ls-hi temps".

És de nit. A ca la Carme, sona el Dóna'm la mà, cantat pel Lluís Llach i la Lucrecia. Lògicament, la dona ha triat la cançó per poder plorar de gust, cosa que fa després d'haver aguantat el tipus tot el dia; mira fotos entelades per les llàgrimes, més sola que una mussola...

I a casa de l'Adrià, també de nit, entra la Marta i l'home se li encara: "D'on vens?" La Marta, desconcertada, li explica que de treballar a La Fusteria, però l'Adrià crida que menteix; està furiós i, agafant-la fort pel braç, li puja les mànigues per veure si s'ha tornat a punxar tot dient-li Clara...
I quan la Núria surt espantada i força l'avi a deixar tranquil·la la Marta, l'Adrià exclama: "i tu, Carme, no la defensis!".
Les dues noies es miren tristes i impotents...

Spock