..Rut condueix a molta velocitat pels carrers de Barcelona, nerviosa i plorant.
Però finalment, atura el cotxe i baixa d'ell. Toca repetidament el timbre de la porta d'una casa. És el Lobo qui obre en calçotets:
- Rut? Què hi fas aquí a aquestes hores?
- Et necessito... -diu plorant i tirant-se als seus braços -. Ha estat horrible!
- El què? Què t'ha passat?
- Necessito beure alguna cosa...
- Rut, espera't! No entris!
Però Rut no li fa cas i desfent-se d'ell, entra al saló de la casa trobant-se al sofà tapada amb un llençol a la Sílvia. Rut es queda tallada, fa mitja volta topant amb el Lobo que és al darrere.
- Ho sento, jo... Jo no volia molestar...
- Rut, què ha passat?
- Res, deixa'm...
Sense explicar res, Rut surt, puja al cotxe i marxa davant les mirades atònites del Lobo i la Sílvia.
Quan arriba a la seva casa i entra es deté mirant-se-la tota. Cap soroll, cap moviment, cap olor... Rut corre a la seva habitació i es tira al llit, plorant... sola.

Marta entra al bar del Peris acostant-se a la barra:
- Ei, bon dia! Cinta, on és el David?
- A dalt, deu estar a punt de baixar.
- L'esperaré. Vaig a seure amb la meva mare. Em portes un tallat quan puguis?
- És clar, dona.
Peris surt de la cuina amb dos entrepans.
- Cinta..., encara no hem pensat què farem aquestes vacances... Podríem anar-nos-en tots dos sols, a un lloc romàntic, paradisíac...
- I sense que ningú ens molestés, eh? Massa bonic, estic preocupada pel Quim. Fa dies que no el veig el pèl. Tinc la sensació que té algun problema.
- Ai, dona! Ets única per fer malbé aquests moments idíl·lics... -diu irònicament.
- Ves, Peris, ves! I porta els entrepans a taula! -diu somrient mentre acaba de fer el tallat a la Marta.

Cinta li porta el cafè a la Marta que seu amb la Paquita i el Lluís.
- L'estava comentant que m'ha escrit la senyora Regina des de Hawai...
- Com ha canviat aquesta dona... Casada i vivint la vida. Encara me'n recordo quan la vaig conèixer... No et podries sortir de la norma -diu Marta.
- La gent té el dret a canviar i a refer la seva vida -diu el Lluís mirant a la Paquita -. Mai és massa tard per adonar-se'n dels errors comesos.
- Bé, el cas és que pel que m'explica d'aquí marxen a Nova York i després tornaran a Europa però encara no tenen destí fixat. Ah, i diu que el Ferran troba molt a faltar uns ous ferrats com cal... -diu Paquita rient.
- Trobarem a faltar a aquesta dona -diu Lluís.
- I tant que la trobarem a faltar, més del que jo pensava.

David baixa del pis i entra al bar cordant-se el davantal. Marta li fa un gest per cridar la seva atenció. Es fan un petó i surten fora. David l'aixeca la samarreta:
- Veig que encara no t'han foradat el melic.
- No he pogut. No em treus la vista de sobre en tot el dia... Però aquesta tarda aniré, vulguis o no.
- Em sembla que faràs una bestiesa però tu mateixa. Que sàpigues que a mi no m'agrada. Però fes el que et sembli.
- David, és que no ho pots entendre?
- Jo només entenc que al cap i a la fi les meves opinions no serveixen per res. Ja em vas convèncer per no dir res en contra d'aquest tatuatge, aquesta vegada no. Si tu vols, endavant! No ets lliure? I ara he de tornar a entrar, tinc feina.
Marta es queda plantada mentre David es posa darrere la barra.

Arriba la Núria que la saluda:
- Encara no ets a la feina? Mira què arribaràs tard...
- Avui em sembla que no tindré el dia. Ja l'he començat discutint amb el David...
- Pel tema del pearcing?
- Sí, noia. Li sap tan de greu que me'l vulgui fer?
- A ell l'agrades tal i com ets. Però l'última decisió és teva. Va, et deixo. Ens veiem per dinar.
- Sí... Fins després.
Marta, des de la porta, s'acomiada de la seva mare i el Lluís. Núria seu en una taula al costat de la de la Paquita.

Rut entra en el Peris. Fa una ullada i veu a la Núria que passa d'ella, i a la Paquita a la que s'apropa:
- Bon dia, Rut...
- Hola, podem parlar? A soles... -diu suaument.
- Sí, és clar. Jo me n'haig d'anar. Ens veiem, Paquita.
- Adéu, Lluís. Seu. Passa res?
- Volia parlar amb tu i amb el Francisco, però com no el trobo... Podria deixar de fer el torn de l'últim passe?
- No ho sé. Aquestes qüestions les sap tractar millor el Francisco, però em sembla que el que em demanes no pot ser.
- Ho necessito... No em sento segura marxant tant tard del cinema... sola.
Núria no pot evitar sentir la conversa.
- Rut, què ha passat alguna cosa? Et trobes bé?
- Paquita, anit quan vaig sortir de la feina... -Rut comença a plorar.
- Què? No em diguis que t'han...?
Rut s'abraça a la Paquita:
- Però ho has denunciat?
- No... No em va arribar a fer mal, vaig poder escapar-me i fugir. Estic tan espantada...
- Com tens la barra de dir una cosa així? -li crida la Núria des de la taula -. Paquita, no la facis cas. No veus que s'està aprofitant del que l'ha passat a la Natàlia? El que no vol és estar treballant de nit...
- M'has de creure! Un home em va agafar... i em va amenaçar!
- Ets una mentidera! T'hauries d'avergonyir de venir aquí i muntar aquest numeret.
- Núria, potser diu la veritat... No veus com està?
- Tant de bo no et passi a tu! -li diu la Rut aixecant-se.

Rut surt corrent del Peris, plorant. Núria mira a tothom i se n'adona de l'escena que ha muntat. Paquita fa un gest de penediment amb el cap. Núria torna a seure, continuant amb el que estava fent.

Sona el timbre de la porta. Cecília va a obrir i entra el Fede.
- Fill? Què hi fas aquí? Passa, passa...
- Mira, he anat al banc a treure diners i com passava per aquí.
Fede s'apropa a l'Alba.
- Aquest és l'aparell endimoniat que et té tot el matí enganxada?
- Sí, papa... Em vols veure en la pàgina web?
- Clar...
- A qui has deixat a La Fusteria? -diu la Cecília.
- S'ha quedat el Marcel.
- Mira, papa... Aquesta soc jo... I el Santi també hi surt.
- Què guapos esteu tots dos.
- Avui el meu amic no s'ha connectat encara, sinó te'l presentaria.
- No li diguis amic a algú amb qui parles per ordinador. Als amics se'ls ha de veure cara a cara. Això és massa fred.
- Ja li dic jo que es deixi de tant ordinador, però mira, no hi ha manera.
- La teva àvia per un cop té raó. Per això he aprofitat la meva sortida i he anat a una agència de viatges.
- Una agència de viatges? -diu la Cecília.
- Sí, què passa...! O és que vas a ser tu l'única privilegiada que se n'anirà de viatge aquests dies?
- No..., però em pensava que aniríeu a Lloret...
- No. La meva filla i jo farem un viatge que segur li agrada més que Lloret.
- A on anirem, papa??
- A Hollywood, en Los Angeles.
- De debò? -Alba plena de satisfacció abraça al seu pare.
- Només seran tres dies, això sí. La resta de les vacances anirem a Lloret.
- Quina il·lusió!! Ets el millor, papa! Vaig a dir-li a la Desi... necessito dir-li a algú! -Alba se'n va.
- Fill, no em puc creure que t'hagis gastat tants diners en un viatge com aquest.
- En realitat no he gastat gens. Una revista m'ha demanat fer un reportatge fotogràfic allí. Em paguen el bitllet d'avió. Anada i tornada!
- Això, ningú vol que sigui només d'anada... I l'Alba?
- Vaig convèncer als de la revista que havia d'anar amb un ajudant per carregar amb l'equip fotogràfic un cop estigués allí.
- Ja... Carregar amb la càmera de fotos, no? Quina barra que tens. No sé com s'han pogut empassar els de la revista una mentida com aquesta.
- I no ho han fet. M'han dit que si volia ajudant que pagués jo el bitllet. I això he fet. Tot per la meva filla...
- Tindràs la cara molt dura, però he de reconèixer que ets un pare collonut. Em deixes fer-te un petó?
- D'acord. Un i prou, que després t'acostumes i ja no hi ha qui et pari els peus.
- No canviaràs mai... -diu la Cecília rient.
Fede es deixa fer el petó i somriu satisfet. Alba torna:
- Me'n vaig o el Marcel em clavarà una bronca per haver-lo deixat sol tant de temps. Fes-me un petó...
- Ets el millor pare que hi ha al món -diu l'Alba abraçant-lo -. T'estimo!
Cecília i Fede creuen mirades de complicitat i satisfacció.

Iolanda està penjant una prestatgeria a la paret.
- Huari, em passes aquests claus? Huari se la mira emprenyat i no li fa cas.
- Huari, me'ls apropes, si us plau?
Quim el mira i se n'adona que no els hi donarà. Els agafa ell i els hi dóna a la Iolanda.
- Gràcies, Quim.
- Narcís, per què no vas al Peris i li demanes que ens prepari entrepans per tots? -diu el Quim.
- De què els voleu?
- De qualsevol cosa. Li dius que ja passaré aquesta tarda per pagar.
- Molt bé. Fins ara.
Narcís marxa per fer l'encàrrec del Quim.
- Huari, es pot saber què tens? Per què no l'has donat el que la Iolanda t'ha demanat?
- Això... Portes tot el matí fent-me mala cara... Almenys podries dir-me per què.
- Vols saber què em passa? -diu Huari deixant el martell bruscament -. Te lo quería decir a solas, però no passa res si Quim està delante.
- Què tens a dir-me?
- Ets una mentidera! -li diu en Huari.
- Què?? T'has begut l'enteniment o què?
- Huari, a què ve això ara? -diu el Quim.
- Tu decir que ya no bebes y es mentira.
- Que jo bec? Com pots pensar que jo...?
- L'altre dia vaig trobar cartón de vino escondido entre cajas! No niegues que era tuyo!
- Huari, t'estàs passant...
- No me estoy passant!! Ets una borracha y no vull borratxos al meu negoci!! -crida.
- Huari, cony! Calma't! La Iolanda potser...
- No la defensis, Quim! Com ens has pogut enganyar a tots??
- No saps què estàs dient!! Aquí l'únic mentider ets tu!
- Surt d'aquesta lampisteria ara mateix... -diu baixant el to de veu.
- Te penediràs, Huari...
- Fora!! -crida.
Iolanda mira al Huari i després al Quim que fa cara de sentir-se culpable. La noia es neteja les mans en un drap i marxa.

Channing