..- Avui és l'aniversari del Jaume -diu la Roser ensopida mentre li posa sucre al cafè.
- Aix, Roser! M'amoïnes! No pots estar així cada dia... No surts, menges poc... Acabaràs caient malalta!
- No puc fer res, Pilar. Em trobo cansada, no em ve de gust fer res.
- T'has de distreure... O potser, et convindria treure't un pes que tens al damunt.
- De què parles?
- Si anessis a veure al teu fill potser et sentiries millor. Malgrat tot, és el teu fill, i segurament ell es deu de recordar també que avui el seu pare faria anys.
Pensa-t'ho, dona! No t'hi capfiquis més! Fes-li una visita i veuràs com et sents millor.
Roser es mira a la seva germana pensant en el que l'acaba de dir.

A la parada, Lola parla amb la Isabeleta:
- He estat pensant que potser tampoc és mala idea que mantinguis oberta la parada durant unes setmanes més. Però l'última d'agost te la prens de vacances, d'acord?
- Gràcies, Lola. De totes maneres, no cal que marxi de vacances...
- El Rafa potser no pensa com tu. I encara que no aneu enlloc, us vindrà bé estar junts i descansar, o donar-li alegria al cos.
- No parlis d'això amb aquesta despreocupació. L'amor és un acte meravellós.
Arriba la Teresa:
- Bon dia!
- Bon dia, Teresa. Què li poso?
- Un quart d'ametlles. Vull fer un pollastre amb salsa d'ametlles per xuclar-se els dits.
- Ja deu ser bo... -diu la Lola -. I què fa el Narcís? Fa dies que no ve per aquí.
- Ai, aquest noi... Ara es passa tot el dia ficat a la nova lampisteria que estan muntant el Quim i el Huari. No es pot quedar quiet! Té, cobrat.
- Tingui, el canvi. Li dóna records de part nostra quan el vegi, d'acord?
- I tant! Adéu...

A la lampisteria, tots estan fent coses:
- Hauria de començar a passar si volem aquells recanvis -diu la Iolanda -. Si trigo massa potser ja torno a la tarda.
- Puc anar amb ella? -diu el Narcís.
- És clar... -diu el Quim.
- Narcís, després te vas a casa para comer, eh?
- Molt bé. Adéu... -diu el Narcís anant-se amb la Iolanda.
Huari marxa a un racó i comença a treure caixes que hi ha apilades buscant alguna cosa, quan veu dintre d'una d'aquestes caixes un cartró de vi. Quim se n'adona d'on està el Huari i que es mira alguna cosa amb atenció:
- Passa res, Huari?
- No, no, res... -diu tornant a deixar les caixes apilades -. Acabo de recordar que habia de salir. Si tarda ya vengo después de dinar, vale?
- És clar... Tu fes... Ens veiem a la tarda -diu el Quim amoïnat.
Quan Huari marxa, Quim busca el vi que tenia amagat. Pren uns quants glops i finalment surt al carrer per llençar el cartró en un contenidor.

Cecília endreça una mica en casa de la Mari.
- Vinga Alba, ves acabant amb l'ordinador que aviat marxem.
- Molt bé, avia.
--Pinoxo- O sigui que el teu pare et diu que no et connectis molt.
--Alba_9- I la meva àvia. Tots dos es passen el dia repetint-me el mateix. I a mi m'agrada, no em sento tan sola, i més des que puc xatejar amb tu.
--Pinoxo- Em passa el mateix. Prefereixo estar aquí que no mirant la tele. Els meus pares es passen tot el dia treballant.
--Alba_9- I els meus. A la meva mare ni la veig, no vol saber res del meu pare. I ell fa tot el possible perquè jo estigui contenta.
--Pinoxo- A què es dedica el teu pare?
--Alba_9- És fotògraf però ara treballa en una mena de cafeteria. I els teus?
--Pinoxo- Tots dos porten una agència de publicitat. Fan anuncis, fotos a models, etc.
--Alba_9- Un cop em vaig fer un book de fotos per poder anar al càsting del Vides.
--Pinoxo- Segur que sortiries molt guapa. Li ensenyaré als meus pares la teva foto de la web del Vides. Igual necessiten una noia per algun anunci.
--Alba_9- Això estaria molt bé. Ho intentaràs de debò?
--Pinoxo- Clar que sí... I si no necessita ningú doncs res, un altre cop. Jo una vegada vaig sortir en un anunci pels diaris. Era per una marca d'esportius infantils. Va ser una passada.
--Alba_9- Com m'agradaria. Segur que a això el meu pare no s'oposa.
--Pinoxo- T'he de deixar, em criden per dinar.
--Alba_9- Jo també he de marxar. Fins demà, Marc.
Tots dos tanquen les finestres on estaven conversant.
Cecília veu a la seva néta molt contenta.
- T'ho passes bé a l'ordinador, eh?
- Sí. Ens hauríem de comprar un per a casa.
- Això li demanes al teu pare i ell que se n'ocupi. Va, recull les teves coses que la Mari està a punt d'arribar.

Ivan entra en l'habitació de la Natàlia amb la safata del menjar.
- Encara ets aquí? Pensava que t'havies anat a dinar a casa...
- No, avui em quedo amb tu. Els teus pares necessiten també descansar. Pren, t'ho has de menjar tot...
- Demà em donen l'alta... També em cuidaràs a casa meva?
- Si em deixen... -diu Ivan seient al costat d'ella -. La policia ha parlat amb tu ja?
- Aquest matí. Però no he pogut ajudar molt. No recordo gaire...
- No t'amoïnis. Segur que enxampen a aquell fill de puta!
- Però mentrestant, volta pels carrers i qui sap si no ho tornarà a repetir.
Natàlia comença a plorar sobtadament i l'Ivan l'abraça...
- Tinc por, Ivan... Tinc por...
- Calma't, jo estic amb tu... Res et tornarà a passar...

Ningú parla durant el dinar a casa de la Montse. És ella qui trenca el silenci:
- Aquest pollastre està riquíssim, mama. I la salsa bonissima...
- Gràcies filla... Almenys a algú l'ha agradat.
- A mi també, iaia, a mi també.
- I a tu Huari?
- Si, muy bueno todo.
- Què et passa, Huari? No has obert boca des que has arribat i tens una cara de mala baba que deu ni do! -diu la Montse.
- No pasa nada -diu mirant de reüll al Narcís.
L'Isaac comença a plorar.
- Narcís, fill, mira a veure què li passa al teu germà, vols?
- Clar que sí, mama.
Narcís s'aixeca de la taula i se'n va.
- Vols explicar-me què et passa? Problemes en la feina? Amb el Narcís?
- No, Montse, amb el Narcís no. És muy buen trabajador. Amb la Iolanda.
- La Iolanda? Em pensava que treballava molt bé -diu la Montse.
- He trobat un cartón de vino escondido en una caja.
- I creus que és de la Iolanda?
- Aquesta noia va deixar de beure, no? -diu la Teresa.
- Això pensava. No pienso tolerar borrachos en mi empresa -diu el Huari emprenyat.
Narcís torna i seu. Tots callen.
- Ja està mama, l'Isaac torna a dormir. Deu trobar a faltar l'Ivan. Passa tan poc temps a casa...
- Ho has d'entendre... La Natàlia no es troba bé i vol estar al seu costat...
- Ja, però jo... Bé, sí. Ara ha d'estar per ella.
- Hem d'estar sempre del costat qui jo necessita -diu la Teresa mirant al seu nét i després al Huari -. Per això hi son els amics...

Per la tarda, Jordi entra en l'habitació on es reben visites trobant-se amb la seva mare. S'apropa a ella molt content, abraçant-la i fent-li dos petons.
- Mare!! Quina alegria!! No he deixat de pensar en tu tots aquests dies...
- Fill... -diu ella molt emocionada.
- Tampoc he deixat de pensar en el pare... Tenia tantes ganes de veure't!
- Jordi, et trobo molt a faltar... I al teu pare...
- Ho sé, mare, ho sé... Perdona'm per tot el que us he fet... Perdona'm, si us plau -diu ell agenollat i plorant -. He comès tants errors...
- Entre tots et traurem d'aquí. La Núria està fent tot el possible...
- La Núria és la dona més meravellosa que hi ha en aquest món. Si encara tinc ganes de tirar endavant és per ella... I a partir d'ara, també per tu, mare. No sap quina alegria m'ha donat!
- Quan surtis d'aquí tot serà diferent, fill... -diu la Roser més calmada-. Haurem de començar de nou... Vull que tu i jo ens donem una altra oportunitat... Ets el meu únic fill i això ningú ho pot canviar...
- Mare... Canviaré, corregiré tots els meus errors. M'he de fer perdonar per la gent a qui he fet mal, però no podré oblidar a la gent que m'ha fet mal a mi...
- Gent com la Rut?
- Em vaig equivocar tant... No us vaig voler escoltar... Ho sento!
- Ara ja està... Estic amb tu, i quan surtis començarem de nou -diu acariciant-lo.

El "Nou Xicago" ha tancat després del darrer passe. Rut s'acomiada del Francisco. Aquest tira per un carrer i la Rut per un altre amb les claus del cotxe a la mà.
No passa ningú, camina sola. El carrer és ample. Rut ja veu el seu cotxe aparcat una mica més enllà d'on és ella. S'apropa, quasi arriba quan una mà tapa la seva boca i un braç li passa per l'abdomen agafant-la fort.
Rut deixa caure les claus i intenta desfer-se de l'individu encaputxat que la te agafada. Rut no para de moure's i aconsegueix donar-li un cop de peu al turmell. Amb el cop pot alliberar-se dels braços de l'home.
Es gira i el mira per un segon als ulls, després li dóna una forta empenta que fa caure al terra a l'agressor. Rut comença a cridar demanant auxili. Agafa les claus.
L'encaputxat mira al seu voltant des del terre i li diu:
- Això no quedarà així, puta!
S'aixeca després i fot el camp. Rut corre al cotxe i es fica dintre on comença a tremolar i a plorar.

Channing