Aquests son Capítols d'Estiu, fets per anar aguantant fins a l'inici de la propera temporada
No s'emeten mai per la tele (de moment)

CAPÍTOL 08
d'El Cor de l'Estiu 2002
del dia 24 de Juliol del 2002

..Marta ensenya al David, als Peris i a la seva mare com ha quedat el tatuatge que es va fer. El dibuix representa un quart de lluna envoltada per tres estels.
- Què maco, nena... -diu la Paquita -. S'ha de tenir valor per posar-se una cosa d'aquestes...
- Sobretot valor, oi David?
- No fotis Marta tu ara...
-diu el Peris -. Si el nano es va marejar devia ser pels nervis i el patiment de veure com et feien això...
- No crec que jo fos capaç de tatuar-me cap part del meu cos
-diu la Cinta.
- A tu no et proven aquestes coses -diu Peris.
- Com que no? Per què em fa por, sinó ja et diria jo si em proven els tatuatges o no! Sempre igual... Vaig a la cuina...
- Cinta...
-diu Peris -. Ara torno. Nano, vigila, eh?
- La veritat és que és molt maco, Marta
-diu David fent-la un petó.
- Me n'alegro que us agradi, perquè he pres una altra decisió. Vull fer-me un pearcing al melic.
- Què dius Marta?
-diu la Paquita sorpresa.
- T'has begut l'enteniment o què? -diu el David cabrejat.
- No, mentre em feien el tatoo vaig parlar amb l'home que els fa sobre els pearcing. Em va aclarir tots els dubtes que tenia i estic convençuda que ho vull fer...
- Marta, filla... Un pearcing no és el mateix que un dibuix a l'espatlla... Se't pot infectar, pots tenir problemes...
- No vull, Marta. No m'agrada.
- No sé a què venen tantes reticències. És el meu cos i he pres una decisió. O sigui que més val que us feu a la idea. I ara me'n vaig que tinc feina.

Marta surt del Peris mentre Paquita i David es queden al·lucinats mirant-se l'un a l'altre.

Rut acompanya a la Remei que es dirigeix al mercat:
- Feia dies que no ens vèiem.
- Sí, i a totes dues ens han passat coses...
-diu la Remei.
- N'estic posada al cas. M'ho podries haver explicat, som amigues, no?
- Estava feta un embolic, Rut. Com tu amb el Jordi, suposo.
- La meva història amb ell ha estat complicada des del començament. I una mica més i l'acabem malament, millor dit, acabo malament.
- Ja sé el que va intentar fer-te. Tothom per aquí n'ha parlat. Tinc entès que ara treballes al cinema, no?
- Sí, mira. No és la feina dels meus somnis però d'alguna cosa he de traure els diners per pagar la hipoteca de la casa. Tu ets a
La Fusteria, no?
- Sí, i tampoc és la feina que més m'agrada. Tot i que tinc diners estalviats, necessito treballar. Estar aturada no va amb mi. Però voldria fer una altra cosa, tenir el meu propi negoci, no ho sé... Potser, allunyar-me de Sant Andreu.

L'altre dia vaig veure al Ramon voltant per La Fusteria i em vaig posar molt nerviosa. I si només fos això, però tinc la sensació que em segueix per tot arreu.
- No t'has d'obsessionar. No has de deixar que la por et domini. Ara que des que l'altre dia van violar a aquella noia, jo no estic gens tranquil·la.
- Només ens faltava això... No podem estar segures ni pel carrer.
- Ui! Què tens al coll? -
diu la Rut assenyalant-li a la Remei una xuclada.
- Això no res...
-diu Remei tapant-lo.
- Va, explica-m'ho... Sé el que he vist, no m'ho pots amagar.
- Està bé, aquesta nit...

- M'ho he tornat a muntar amb la Remei -li diu el Fede al Marcel.
- Què m'estàs dient?
- I ha estat collonut. Aquesta dona és insaciable. Volia més, i més, i més... I jo li donava, és clar.
- No m'ho puc creure, Fede. Jo em pensava que acabaries amb la Sílvia.
- Ah, no t'amoïnis per això. La meva relació amb la Remei és de treball i sexe. Res més.


- Des que ho hem fet no paro de pensar en ell. Però m'ho he de treure del cap. El Fede i jo com a parella no tenim cap futur. Ens ho passem bé fent sexe i res més.
- Ja. Això és el que es diu sempre però al final acabaràs caient en les xarxes de l'amor. T'ho dic jo.
En aquest moment es creuen amb la Núria.
- Ei, hola!
-diu la Remei -. On vas amb aquestes preses?
- A veure a la meva àvia. Està fotuda... Això de tenir al seu únic fill a la presó la té molt afectada. Però espero que aviat deixi de patir. Bé, és igual. Tampoc he de dir res més davant d'aquesta aprofitada.
- Digues el que vulguis, però el teu pare va estar a punt de matar-me.
- Després de tot el que t'ha donat i ha fet per tu... Bé, deixem-ho, no tinc ganes de discutir en mig del carrer. Me'n vaig. Bon dia, Remei
-diu anant-se.
- Com es passa, no? -apunta la Rut en un to de menyspreu.
Rut comença a caminar mentre Remei la mira acceptant la situació.

Núria seu al sofà al costat de la Roser.
- Si no voleu prendre res, vaig a la cuina a preparar el dinar -diu la Pilar.
- Perdona avia que no hagi vingut abans. Ahir vaig haver d'anar a Figueres.
- Sí, la Pilar m'ho va dir. Però no cal que t'amoïnis per mi.
- Ara mateix ets l'únic familiar que tinc a prop... I saps que t'estimo...
- Ho sé, Núria. Jo també. Ets la meva única néta... Vull el millor per tu.
- Si vols això, per què no li fas una visita al pare?
- No em demanis això... Encara no estic preparada per veure'l i no sé quan ho estaré. Però si el veus, li fas un petó de part meva...

- Aquesta tarda l'aniré a veure. Ara m'he d'entrevistar amb un advocat que potser pot portar el seu cas.
- Ja saps que pots comptar amb la meva ajuda econòmica sempre que pugui...
- Ho sé, però aviat començaré a donar classes de piano. Els diners em vindran molt bé. Això em recorda que he de trucar al noi que serà el meu alumne. Bé i ara me'n vaig, no vull fer tard.
- Si vols dinar amb nosaltres, truca'ns. O qualsevol altre dia.
- Ho tindré en compte. Me'n vaig.

Es fan dos petons i Núria marxa.

Paquita parla amb la Marta al súper:
- Ai, filla... Com ens fas patir!
- Patiu perquè us dóna la gana. M'heu de deixar fer. No és res de l'altre món voler canviar una mica el meu aspecte.
- I si no surt bé? I si...?
- Vols parar! Entre tots m'esteu saturant! Des que van... atacar a la Natàlia, el David no em deixa sola ni a sol ni a ombra. Em critiqueu cada cop que prenc una decisió... No veieu el que esteu fent?
- Vols calmar-te? Sóc la teva mare, t'estimo i em preocupo per tu. Al David li passa el mateix. Això és tan dolent?
- No dic que sigui dolent, dic que em cansa que esteu tan a sobre meu... Vull que em deixeu fer la meva, i si m'equivoco ja carregaré jo amb les conseqüències...
- Molt bé, d'acord. T'entenc, et comprenc... Ho accepto. És la teva vida i has de fer amb ella el que vulguis. Però després, un cop hagis fet la teva, no vinguis a mi a plorar si et surt alguna cosa malament.

Paquita dóna mitja volta i marxa, quedant-se la Marta una mica penedida.

Núria i Marta desparen taula després de dinar quan sona el timbre de la porta. Núria obre:
- Hola, Nacho! Passa... Vols prendre res? Un cafè, una infusió?
- No, gràcies...
- Vaig a estirar-me una estona a la meva habitació
- diu la Marta.
Nacho i Núria seuen en el sofà.
- Igual he arribat massa d'hora -diu ell mirant la taula.
- No, avui és que hem dinat tard. Vaig molt atrafegada aquest matí.
- I el que portem de setmana, no?
-diu ell rient.
- Sí, i aquesta tarda més. He d'anar a veure al meu pare a la presó...
- Conec una mica què ha passat. El Fede m'ho va explicar.
- A més, la meva àvia està sola, la meva mare a Figueres i la meva mare biològica és a Cardiff amb el meu germà...
- Uf! Tot això costarà de pair molt!
- No cal que juris. I a més, m'havia fet el propòsit de donar classes, però aquesta setmana m'és impossible. T'ho volia dir. No vull tampoc deixar-te penjat.
- Núria, no t'amoïnis... En realitat t'he de confessar que les classes no m'interessen gaire.
- A no? I llavors, per què vols aprendre piano?
- Per passar més estona amb tu.
Núria és queda glaçada i triga una mica en reaccionar.
- Nacho... jo no...
- No cal que diguis res. Suposo que no t'esperaves una cosa com aquesta... i la veritat, m'ha costat molt dir-t'ho. No he tingut gaire èxit amb les dones i cada cop em costa més dir aquestes coses...
- Crec que serà millor continuar parlant en un altre moment... Ara he de marxar...
- Sí, clar... Però digues que pensaràs en el que t'he dit.
- Nacho, no vull que et facis il·lusions...
- Dilluns vindré a donar la primera classe, si pots... si vols. Pensa-t'ho.

Nacho, aixecat del sofà, la mira amb uns ulls de tendresa i acaba marxant deixant a Núria bocabadada.

Remei arriba a La Fusteria per començar a treballar. Al entrar es queden ella i el Fede mirant-se fixament. Després, Remei es col·loca darrere de la barra. Fede s'apropa a ella.
- Com estàs?
- Molt bé, i tu?
- Tu diràs... El que vam fer anit animaria a qualsevol.
- No va estar malament, no. Espero de totes maneres, que això no afecti a la nostra relació de treball.
- Cap problema. La feina és la feina... La pinça és la pinça...
- Escolta Fede, he estat rumiant i potser em pots fer un favor.
- Un altre? Ara?
-diu somrient.
- No, tonto! Podries fer-me un préstec?
- Un préstec? Et fan falta diners?
- Sí. No sé a qui puc recórrer sense haver d'anar a un banc ni als meus pares.
- Però per què els vols?
Remei es queda mirant-lo fixament...

Núria seu davant del Jordi que està demacrat, prim, pàl·lid.
- Pare, t'has d'animar... L'àvia t'envia records i un petó...
- La meva mare no s'ha dignat a venir per aquí cap dia des que estic tancat.
- Vull que t'animis, no vull veure't així...
- Cada dia aquí tancat se'm fa més difícil de superar...
- Demà tindràs una visita... T'he pogut aconseguir un advocat...
- De debò? I com t'ho faràs per pagar?
- Per això no t'amoïnis... Demà parlarà amb tu i estudiarà la possibilitat de que puguis sortir sota fiança.
- No sé com agrair-te tot el que estàs fent per mi...
- Tu faries el mateix per mi... Ets el meu pare...
-diu somrient




Channing

Setmana d'estiu 2002 - 02
Capítol 06 · Capítol 07 · Capítol 09 · Capítol 10 ·


Tornar a Pàgina Capítols d'Estiu 2002
Tornar a Pàgina El Cor de l'Estiu

inici pàgina


L'equip de la WEB STAP ©

amb l'esplèndida col·laboració dels amics i amigues
€noc, tplana, Koko, Spock, Channing, Sadie, Bl@u, Lubosch, Casablanca, Tàntal, Massagran, Mooon, Antaviana

i altres 'cardíacs', procurem cercar la informació, dades, imatges i fer resums,
per tal que els andreuencs, i la resta de catalans (en el sentit més ampli) coneguem quina imatge es dóna de nosaltres.

webstap@sant-andreu.com

WEB STAP - Pàgina Inici

Tornar