La Loli entra al menjador vestida d'estrena, posant-se unes arracades a joc. Però es troba estirat al sofà, mig adormit al Galiana.
- Gabriel, va! Que és per avui! Que d'aquí tres quarts tenim reservat taula en aquell restaurant tan maco de Sant Andreu que el pobre Peris ens va recomanar una vegada.
- Ara vaig, no desesperis, tenim temps! És que avui m'he aixecat d'hora i entre la feina i la calor, estic cansat i tinc una mica de son.
- T'he deixat la roba preparada damunt del llit. Jo vaig a deixar-li l'Eric a la Maise i quan torni et vull veure despert, vestit i llest, m'has entès?
- Sí, carinyo...
- Apa, fins ara -va dir agafant el cotxet i una bossa.

La Loli va sortir amb el nen i tot el necessari perquè la Maise se'n fes càrrec.
Però quan va tornar a casa no tan sols el Galiana no estava preparat sinó que s'havia quedat dormit al sofà. L'ànima li va caure als peus a la Loli que va seure en un racó del sofà decebuda.


Quan la Loli es va aixecar al matí següent, damunt la taula es va trobar un gran ram de flors amb una targeta: "Per la dona més meravellosa del món. Prometo compensar-te. T'estimo, Gabriel". Loli va somriure i les va olorar. Després es va vestir per anar a recollir a l'Eric:
- Mira, no compensa però almenys sap com demanar disculpes -diu la Maise.
- Em sap greu haver-te'l deixat, moltes gràcies.
- Que no et sàpiga. Pots repetir quan tu vulguis.
- Li vaig comentar al Gabriel d'agafar una cangur per així tenir més temps lliure. Tu no sabràs d'alguna persona de confiança que...?
- No, ara no sabria què dir-te, però no t'amoïnis que n'estaré al cas.
- Moltes gràcies Maise. Me'n torno cap a casa, a viure emocions fortes...
- Ah sí?
- Sí, aquest nen fa pudor d'haver-se cagat ben cagat!!

Totes dues riuen i la Loli acaba marxant amb el nen.


De vegades, no ens queda més remei que conformar-nos amb el que tenim. Viure la vida que ens ha tocat. Però no sempre ha de ser així i la vida ens pot tenir reservada alguna que altra sorpresa.


La Loli estava asseguda en un banc amb el nen als braços, en una plaça prop de casa quan una dona que no li treia l'ull de sobre, s'acosta a ells i seu al costat.
- Bon dia... Maco el seu fill, eh?
- Oh, no, és el meu net! -diu somrient la Loli.
- No em digui? Una dona tan jove, i ja àvia?
- Sí, ja veu. Els joves d'avui dia que no saben on tenen el cap.
- Sí, suposo que avui pensen en moltes coses menys en el més important. Perdoni que m'hagi assegut i que li estigui molestant...
- No molesta, no cal que es disculpi.
- És que l'he estat observant i penso que pot ser la persona que estava buscant.
- La persona que buscava? Per a què?
- Tingui la meva targeta. Em dic Pilar Beltran, treballo per una agència de publicitat. Ara estic ficada en una campanya de productes infantils i buscàvem una imatge fresca, diferent, propera als consumidors potencials del producte, per anunciar la marca. Des que l'he vista amb el nen als braços, tan relaxada, tan acostumada a fer-ho, que m'he començat a imaginar com volia enfocar realment la campanya.
- I què he de veure jo amb tot això?
- Doncs vull que sigui vostè, vostè i el seu nét si pot ser, és clar, la imatge per la campanya publicitària de la marca que porto.
- Jo? Què diu ara?
- Televisió, premsa i potser, alguna tanca publicitària... La campanya és important. A mi em resoldria un greu problema i vostè..., vostè tindria una oportunitat de viure una nova experiència. Què me'n diu?

La Loli se l'escoltà amb atenció mentre es mirava la targeta d'aquella dona.






-CONTINUARÀ DIMECRES 23 D'AGOST...-

Channing