.. L'Ivan entra a casa de la Montse que es troba al sofà amb l'Isaac i el Narcís. Aquest se n'alegra molt de veure al seu germà i s'aixeca per abraçar-lo:
- Tranquil Narcís, que no hi ha per tant...
- Ivan, és que tenia ganes de veure't -diu la Montse -. Va, vine, i fes-me un petó, que aquests últims dies no t'hem vist el pèl per casa.
- És que he estat enfeinat -diu amb pocs ànims.
- Ja estàs ficat en algun nou projecte?
- De fet no és això ben bé -seu deixant-se caure al sofà.
- Ivan, estàs trist? -diu el Narcís.
La Montse també se n'adona que alguna cosa no marxa bé.
- Narcís, perquè no t'emportes a l'Isaac a la seva habitació i jugueu una estona?
- Si vols quedar-te a soles amb l'Ivan, només cal que ho diguis...
- Vinga, va. L'Ivan està amoïnat i té pocs ànims.
Un cop el Narcís se n'ha anat amb l'Isaac, la Montse s'apropa més al seu fill:
- Què tens, Ivan? És per la Marta? Per la feina?
- No em passa res, mama. Només és l'assumpte aquest que tinc entre mans... No estic tranquil. És molt complicat d'explicar.
- I per què no em dius de què es tracta? Si tens problemes de diners, jo et podria ajudar.
- No, gràcies..., i ho sento, però no puc explicar-te res. I deixem el tema, si us plau. Tu i el Sàhara quan heu decidit anar a Guinea?
- A principis de setembre -Montse fa un silenci -. Ivan, no vull tornar al tema però si necessites ajuda, ja saps on sóc. No vull veure't patir.
- Ja ho sé, mama. Ara m'he d'anar.
- Tan aviat? No vols quedar-te a dinar?
- Potser un altre dia. Acomiada'm dels meus germans.
I dit això, l'Ivan s'aixeca i surt.

La Roser entra al pis de la Pilar:
- Bon dia. Només he passat a agafar una cosa que em fa falta -diu la Roser.
- Cada cop passes més temps al pis del Jaume que aquí. Per cert, quines arracades més maques que portes...
- Sí, és que ens trobem molt bé junts i ens agrada poder estar així tot el temps que podem. De fet, m'ha demanat d'anar-me'n a viure amb ell i em sembla que acceptaré. Aquesta casa sembla cada dia més, una pensió d'arreplegats. Ah, i les arracades son un regal d'ell.
- Doncs mira, si te'n vols anar, ves-te'n. Però jo no penso canviar!
- No te n'adones que estàs fent una bestiesa? Si fins i tot el Santiago s'ha allunyat de tu. Potser estàs arribant massa lluny amb tota la bona voluntat aquesta que tens.
- Jo sé el que em faig! I si a tu, al Santiago o al qui sigui no us agrada...
- Està bé! Ja t'he entès, Pilar. Vaig a agafar això que em fa falta i marxo. I per la parada no t'amoïnis tampoc. De moment ja puc jo tota sola amb la feina.
Roser entra a una habitació mentre la Pilar es queda preocupada.

Eloi camina amb presses per un carrer de Sant Andreu quan ensopega amb la Ruth. A ell li cau la bossa on porta el correu.
- Perdona'm, no t'havia vist... T'ajudo a recollir? -diu ella.
- No, no cal, gràcies... Tu ets la noia de l'altre dia, oi?
- Me n'alegro que te'n recordis de mi.
- Sí, em va causar impressió la teva actitud.
- Puc ser més directa encara. Jo estic sola a Sant Andreu i necessito companyia.
- Mira, maca. Si volgués anar de putes, sabria on trobar-les.
Ruth, ofesa, li fot una bona bufetada que li deixa la marca i una petita esgarrapada a la cara.
- Però què fas?? -diu ell molest.
- Ets un fill de puta.
De sobte, gira la cantonada l'Ivan i ella al veure'l, munta el numeret:
- Com t'atreveixes a proposar-me d'anar-me'n al llit amb tu? -crida -. Que em deixis en pau!!
- Però què estàs dient?? -diu l'Eloi.
- Ivan! Ivan! -crida ella -. Ajuda'm! Aquest cabró vol aprofitar-se de mi.
L'Ivan es deté i li diu a l'Eloi:
- Jo de tu no ho faria... No mereix la pena.
Ivan continua el seu camí, i l'Eloi comença a riure:
- Aquest imbècil no sap qui sóc jo... Ni tu, gilipolles! Ja veurem qui riu l'últim...
- Fas llàstima nena... Apa, aquí et quedes. I no et tornis a acostar a mi.
L'Eloi marxa i Ruth es queda sola al carrer.

Més tard, la Ruht es presenta al pis del seu soci:
- No em tornis a tractar davant de ningú com si fos una merda, m'entens?
- Si vens a atabalar-me, serà millor que marxis.

- Es pot saber què et passa? Tenim un assumpte entre mans i aquí l'única que està fent coses sóc jo.
- Però a casa meva i amb el meu ordinador. Mira, estic fart d'aquesta història. Vull plegar. Hem de deixar d'enviar correus electrònics. Al final ens enxamparan i ni diners, ni res.
- Ets un covard Ivan. Em pensava que tindries més empenta, però ja veig que ets un gallina. Estem reunint una gran quantitat de diners. I si seguim anant amb compte, ningú ens enxamparà.
- El que tu anomenes reunir, jo li dic furtar. No te n'adones del que estem fent??
- I tant! Però o ho fem així o ens morim del fàstic. Tu vas triar..., ara has de seguir fins al final.
- No ho hauria d'haver fet..., i ara...
- Ara no hi ha marxa enrera.
Ruth es fica a l'habitació on està l'ordinador mentre ell es queda seriós i amoïnat.

Ella, a soles, connecta el monitor i comprova els correus contestats. A partir d'aquí, realitza l'operació adient. Fica el número de targeta i la contrasenya que l'ingenu propietari ha enviat per solucionar el problema que se li proposava per mail. Un cop entra en el compte corrent, fa una transferència.
- Tot això per mi..., i res per tu, imbècil... -diu en veu baixa.

Pilar està descansant al sofà de casa seva quan surt de l'habitació, la Rosa:
- Se encuentra bien?
- Sí..., sí. Tu hauries de fer repòs.
- Ya estoy un poco cansada de estar siempre tumbada. Señora, no he podido evitar oír lo que la otra mujer le decía...
- No facis cas. Ja li passarà.
- Por mi culpa està teniendo muchos problemas y sólo soy una carga para usted.
- Això no és cert. T'ajudo perquè vull, perquè em fa sentir bé. M'agrada ajudar als altres, i sembla que ningú ho vol entendre.
- Pero es que en parte tienen razón. Alguien, algún día, puede aprovecharse de verdad de usted.
- És un risc que he de córrer.
- También soy consciente de por qué me acoge en su casa. Y por eso quiero decirle que pronto me iré, pero quiero que se quede tranquila...
- Rosa no cal que marxis...
- Sí, sí que cal, señora Pilar. Me iré, pero le prometo una cosa: mi hijo lo tendré y lo cuidaré de la misma forma que usted me ha estado cuidando a mí.
- De veritat? -la Pilar s'emociona al sentir-la dir això -. Te'l quedaràs?
- Sí. E intentaré ser la mejor madre del mundo...
- Què feliç em fas, Rosa!
Totes dues es donen una forta abraçada tot i que la mirada de la Rosa sembla dir una altra cosa...

A la tarda, Núria arriba a casa seva. Entra al pis i es troba un gran regal en forma de caixa amb un llaç en mig del saló. L'alegria del principi es transforma en impaciència quan veu una targeta. L'agafa i la llegeix: "Cuida'l com jo voldria que em cuidessis a mi. Un petó"
Més impacient que mai, Núria desembolica la caixa i l'obre per un costat apareixent un cadell de Chow Chow.
- Déu meu..., quina preciositat...
Núria l'agafa amb molt carinyo i l'afalaga...
- Com m'agradaria ser cadell en aquest moment -diu el Dídac sortint de l'habitació.
- Ha estat cosa teva?
- Si no t'agrada la sorpresa, no.
- Clar que sí...., estic encantada amb el gosset...
Ella s'acosta a ell i li fa un petó. Dídac l'agafa per la cintura sense deixar-la anar:
- Núria, t'estimo.
- Jo també.
- No puc deixar de pensar en tu des del dia que et vaig conèixer. M'agrada tot de tu, vols coses a la vida que jo també vull... Per això estic segur del que sento per tu... T'estimo, i tenia ganes de dir-t'ho.
- Calla i fes-me un altre petó.
I això fa, aquest més llarg e intens que el d'abans. Però quan es retiren, ella somrient li fa un comentari:
- Ei, t'has tallat al afaitar-te?
- Per què ho dius?
- Per aquesta esgarrada que tens a la galta. Has d'anar amb molta més cura...
- Sí..., i aniré -diu ell posant-s'hi la mà a la cara.
- Vaig a posar-li aigua o llet al gos... No sé què pren..., i quin nom li posaré?
I mentre ella entra a la cuina, ell es toca la cara amoïnat.

-CONTINUARÀ DEMÀ...-




Channing