.. És dijous al vespre. La Montse i els seus fills estan asseguts al sofà.
- Trigarà molt l'àvia en arribar?
- No ho sé, Narcís. Fa estona va sortir i va dir que no trigaria.
- Ja ha arribat! -diu l'Ivan.
La porta sobre i entren la Teresa i l'Alfons. Quan el Narcís el veu es posa molt content, crida el seu nom i s'aixeca eufòric per abraçar-lo.
- Alfons, ets viu!
- Sí, noi... però si continues sacsejant d'aquesta manera em desmuntaré -diu somrient l'Alfons.
- Us presento l'Alfons... La meva filla Montse i el meu net, Ivan -diu dirigint-se a l'avi.
Els saluda donant-los la mà. Seuen.
- L'he anat a buscar a la residència. Així potser, serà més fàcil tot.
- Ja saps mare, que fàcil no ho serà.
- El què? De què parleu? -diu el Narcís reticent.
- Fa mesos que l'Alfons i jo ens vam conèixer, tu ja ho saps, oi Narcís? Entre nosaltres es va crear un lligam sentimental molt fort però les circumstàncies de la vida ha fet que ens perdéssim la pista.
- Vam pensar que t'havies mort. Però jo et vaig veure fa dies en un autobús.
- Sí, ho sé... La teva àvia m'ho ha explicat.
- Encara no tenim data i desitjo de tot cor que ho entengueu i ho respecteu... L'Alfons i jo hem decidit anar-nos a viure junts.
- Àvia... marxes?
- Sí, però molt a prop de casa. L'Alfons té un pis en Sant Andreu.
- El tinc tancat, me'l pensava vendre però per sort no ho he fet -diu ell agafant de la mà a la Teresa.
- I quan dius que marxeu? -pregunta l'Ivan.
- Hem d'arreglar papers però esperem poder traslladar-nos al setembre. Jo em sento molt bé al seu costat... i sé que res serà igual sense vosaltres... És una decisió molt difícil.
- Ets molt valenta, àvia. Per la meva part ho respecto i us desitjo el millor per tots dos -diu l'Ivan.
- I tu Narcís? Què dius?
- Que et trobaré a faltar... -diu el Narcís emocionat tirant-se als braços de la Teresa.
- Alfons... sabrà cuidar de la meva mare, oi?
- No pateixis, Montse. Ens sabrem cuidar molt bé l'un a l'altre.
Però la cara de la Montse no mostra la tranquil·litat ni la confiança esperada per la Teresa.

Els Peris i els Mínguez s'estan prenent ja unes copes de licor després del sopar durant el qual elles han recordat el seu passat, la seva joventut i on s'han repassat moltes anècdotes. Ara, però, parlen de la feina d'en Felip.
- Pels negocis immobiliaris s'ha de tenir molta vista. Nosaltres vam invertir molts milions i si tot plegat no arriba a sortir bé...
- Però construeixes, compres solars, vens? -pregunta Cinta.
- Fem de tot -explica el Felip -. Aquí, per exemple, hem vingut per trobar solars per comprar-los i després edificar. De la venda dels pisos que fem també ens encarreguem, tot per aprofitar el màxim rendiment.
- En València ens va molt bé l'empresa i tenim repartides per Alacant i Castelló alguna immobiliària, però volíem venir cap a la nostra terra. Per això està veient si és possible fer negoci aquí o no -diu la Irene.
- Porto tots els dies des que hem arribat, reunit amb gent per fer tractes. Reunions pel matí, per les tardes... Ni tan sols he pogut dinar cap dia amb la meva esposa. És la part negativa de la feina -diu el Felip agafant la mà de la Irene.
- Doncs ja t'hauràs adonat que l'estatge aquí està pels núvols -diu en Peris.
- Sí, ja estic veient que per obrir aquí una empresa necessitaré invertir molts diners.
- Jo vaig a desparar taula mentre vosaltres continueu -diu la Cinta.
- T'ajudo i rentem els plats entre les dues, et sembla? -diu Irene.
- No cal dona! Ets la nostra convidada... però tu mateixa, jo encantada! -diu la Cinta rient.
- I per on teniu el pis aquí? -pregunta el Peris.

Mentre Felip i ell continuen xerrant, Cinta i Irene desparen taula i es fiquen en la cuina. Irene es treu un anell deixant-lo damunt el microones i s'arromanga la camisa. Una ensabona i l'altra aclareix la vaixella.
- Us veig molt bé a tu i al Felip.
- Ens compenetrem bé. Però a vegades les hem passades molt magres. És sobretot en aquests moments quan he trobat a faltar a una amiga com tu, Cinta.
- Ja saps que pots trucar-me sempre que ho necessitis, i si vols parlar de qualsevol cosa, estic aquí. Ara podem aprofitar el temps perdut.
- Ho sé, em sento més tranquil·la sabent que tinc a algú en qui puc confiar -diu Irene una mica moixa.
- Et trobes bé? Us passa alguna cosa a tu i al Felip que em vulguis explicar?
- A vegades voldria que tot hagués estat diferent... Però ja parlarem en un altre moment, d'acord?
- Irene, pel que vulguis estic aquí... -diu la Cinta molt seriosament.
Irene somriu i recolza el seu cap en el de la Cinta en símptoma de complicitat.

El sol llueix amb força des de bon matí en tot Sant Andreu. Fede entra impacient en la perruqueria.
- Bon dia, senyores! Cecília -diu apropant-se a ella - Has anat a parlar amb la Tona?
- Encara no he pogut. Aquesta tarda.
- Bé. Truca'm en quant hagis parlat amb ella. Me'n vaig. Adéu senyores!!
Fede surt i les tres perruqueres es reuneixen al voltant del mostrador.
- Quines presses té el teu fill avui -diu la Mari.
- Torna a tenir problemes amb la Tona i vol que parli amb ella. Els fills només et volen quan ells ho necessiten.
- En el fons les mares volem que els nostres fills ens necessitin -diu la Montse desanimada -. Mai vols que arribi el dia en què hagin de marxar de casa perquè sents que alguna cosa es perd...
Ahir, la meva mare va portar l'Alfons a casa. Va explicar al Narcís i a l'Ivan quins son els seus plans de futur...
- I com s'ho van prendre? -pregunta la Cecília.
- Bé, em sembla que bé.
- I tu? Continues sense pair-ho?
- Jo tinc la sensació que tot el que m'envolta s'està desfent per moments... i no sé quant podré aguantar...
- Montse... -diu la Cecília que l'abraça per consolar-la.

Al Peris, la Cinta baixa del pis amb una cosa a la mà.
- Mira Peris, la Irene s'ho va deixar ahir -diu mostrant un anell.
- Doncs quan vingui a dinar li dones.

Entra el Narcís per comprar els entrepans però abans de demanar-los, el primer que fa és mirar darrere seu a veure si es troba la noia morena. I per alegria d'ell, la noia torna a estar asseguda en el mateix lloc de l'altre dia.
La noia se l'ha quedat mirant i s'aixeca.
Narcís torna a girar-se i a dissimular mentre demana els entrepans a la Cinta. La noia entra al bany i Narcís, molt encuriosit, s'apropa a la taula on la noia ha deixat oberta una revista per la secció dels horòscops. I de sobte...
- Hola!
Narcís es gira i es posa vermell al veure's enxampat per la noia.
- Perdona, ho sento, jo no volia...
- Tranquil·litza't home..., no passa res. Hem dic Eva, i tu?
- Jo..., jo... em dic Narcís. Perdona, no volia ficar-me en les teves coses...
- No passa res, estava llegint. L'altre dia et vaig veure també -diu ella mentre torna a seure.
- Ah, sí? Mai t'havia vist per aquí. Ets nova per aquí?
- Estic de pas. Tinc la feina a prop. Quin horòscop ets?
- Escorpí...
Eva agafa la revista i llegeix:
- Aquesta setmana apareixerà una persona que et farà una proposició que no podràs refusar.
- Ostres, i no diu qui es?
- Potser soc jo... A veure què diu el meu... Verge: No et lamentis pels temps passats. El futur t'oferirà moments encara millors.
- Narcís! Els entrepans! -crida la Cinta.
- Me n'haig d'anar -diu ell.
- Jo aviat també. Té, et regalo la revista.
- Gràcies! Jo no tinc res per regalar-te...
- No et preocupis. Segons els nostres horòscops, sembla que ens hem de tornar a trobar.
- Ostres, sí... Bé, me'n vaig, adéu...
- Adéu, Narcís...
Narcís molt content, recull els entrepans, els paga i marxa no sense dir-li adéu amb la mà a la noia que acaba de conèixer.

Peris serveix al Max i al Joan asseguts en una taula:
- He rebut un missatge del Sanchís. Diu que no contem avui amb ell per res.
- Aquest segur que ja s'ha enrotllat amb aquell tio de la platja -diu el Max -. El que no acabo d'entendre és com pot anar amb homes i dones... Només pel sexe?
- Sí, per ell el sexe és plaer i tan li fa fer-s'ho amb un home que amb una dona. Només busca gaudir el moment.
- Avui no tinc ganes d'anar a la platja... -diu el Max.
- Si vols podem anar a casa meva. Els meus pares marxen a Pineda tot el cap de setmana.
Max somriu mentre pren un glop del refresc.

Ja és hora de plegar i a la perruqueria van passant:
- Montse, em quedo amb tu per tancar?
- No cal, Mari. Gràcies...
- Jo també marxo. Després de dinar em passaré per casa de la Tona a veure què en trec de tot això. Fins dilluns, Montse.
- Adéu noies, i gràcies per tot.
Mari i Cecília se'n van i Montse comença a apagar llums. Se n'adona que la del magatzem està encesa i mentre va a apagar-la, sona el seu mòbil. Montse es dóna presa per agafar-lo i contestar, però quan ho fa el que sent son els plors d'un nen.
- Sí? Digui'm? Qui és? El nen no deixa de plorar.
- Hola! Si això és una broma no té cap gràcia...
- Ayúdeme! -diu el nen sense deixar de plorar -. Necesito ayuda! Me tiene encerrado! -torna a dir entre plors.
- Quién es? Oye? Me entiendes?
- Me tiene encerrado, ayúdeme...
- La mare que em va parir... Oye! Cálmate, vamos a ver... Tranquilízate por favor... Desde donde llamas? Donde estás?
- No sé, no conozco bien... -diu el nen una mica més calmat.
- Cálmate, eso es... Dices que estás encerrado?
- Sí, por favor, ayúdeme...
Montse, sense deixar d'anar d'una banda a una altra, posant-se la mà al cap i rebufant, finalment seu en una cadira.
- Escucha... intenta seguir estas instrucciones...

La Cinta està secant un got quan al entrar el Peris a la barra li diu:
- Estic amoïnada. La Irene avui no ha vingut a dinar.
- Ho haurà fet en un altre lloc. No està obligada a venir aquí cada dia.
- Ho sé, però volia tornar-li l'anell.
- Mira, si et quedes més tranquil·la li porto a casa seva.
- Ho faràs ara?
- Sí, dóna-me'l. Ara torno.
Peris agafa l'anell, es treu el davantal i marxa cap al pis dels Mínguez.

Quan arriba, es troba oberta la porta del portal i puja fins al pis de la Irene. Truca al timbre uns quants cops i obren. Peris es queda a quadres quan veu amb només una tovallola posada al voltant del maluc, al Sanchís.
Igual que ha arribat, sense dir res, se'n va.

Cecília arriba a casa de la Tona que quan la veu no la rep amb amabilitat.
- Vaja, la ex sogra. Què vol vostè ara? L'envia el seu fill?
- Mira maca, a mi em parles amb un altre to. Vinc perquè ara se t'ha ficat no deixar l'Alba al Fede el mes que teniu convingut.
- Estic farta de tot plegat. Sempre tocant-me allò que no tinc perquè voleu tenir l'Alba amb vosaltres...
- Tenim dret! És la filla del meu fill i ens l'estimem.
- En una cosa estàs equivocada, Cecília... I ja va sent hora que ho sàpigues, perquè estic farta! L'Alba no és filla del Fede... No ho és!
La cara de la Cecília és tot un poema i es queda immòbil sense saber com reaccionar davant l'afirmació que acaba de sentir.

-CONTINUARÀ...-

Channing