..La Montse esmorza sola a la taula del menjador de casa seva. Apareix la Teresa somrient que seu acompanyant a la seva filla:
- Bon dia mama... Vaja, avui sí que t'has aixecat contenta.
- Sí, trobo que avui serà un dia especial -diu la Teresa -. Filla, escolta'm, he de dir-te una cosa...
- Ho sento, però haurà de ser a l'hora del dinar. Vaig passant cap a la perruqueria.
- No tens un moment? No vols saber on vaig estar ahir?
- Sí que ho vull saber, però m'ho expliques després. Un petó.
Montse s'aixeca i després d'agafar les claus del pis, se'n va. Teresa perd per uns segons el somriure però el recupera de seguida.
Ara el que apareix és el Narcís que també seu a taula després de fer-li un petó a la seva àvia.
- Bon dia, rei. Què? Com va anar el musical?
- Molt xulu!! Ho van fer tots molt bé, i després vam anar a cal Peris per celebrar l'èxit de l'obra.
- Ah, què bé... Va, vinga, a esmorzar!
La Teresa entra en la cuina.
- Avia, et trobes bé? Et noto molt contenta...
- Sí, fill... És que ho estic -diu des de la cuina.
- I això? És que ha passat res?
Llavors la Teresa treu el cap per la porta de la cuina i li diu al Narcís:
- És que sí..., sí que està viu...
Narcís posa cara de no haver entès res però aviat la canvia i fa un somriure d'orella a orella.

Al bar, el Francisco llegeix el diari mentre parla amb el Peris.
- Aquest sí que va tenir mala sort...
- Qui? -diu el Peris.
- El Jordi. Avui parlen d'ell al diari
- Sí, noi! Ja ho he llegit. Pobre Núria! No saps quin greu em va saber per ella.
- Diu que li faran una missa aquest migdia. Aniràs?
- No, jo no puc.
Surt la Cinta de la cuina amb un entrepà que li serveix al Francisco. Sona el telèfon i contesta ella.

Peris agafa la safata i va a servir una taula on son la Kristina i el Gus.
- Encara estic tremolant després del musical -diu ella.
- El teu germà deu estar molt orgullós de tu -diu ell agafant-la de la mà.
Peris deixa les coses a la taula.
- Nois, això ho hem de repetir -diu el Peris
- Deixa, deixa! Jo amb una vegada ja en tinc prou! -diu el Gus.
- Bé, que us aprofiti.
- I la teva mare, què?
- Va marxar anit. Quan vaig arribar a casa ella va agafar les seves coses i se'n va anar. Però estarem en contacte. Sobretot perquè han d'estar pendents per la meva operació.
- Ah, sí, és cert... Però ara tindràs a un infermer particular que et sabrà cuidar com et mereix... Riuen i es fan un petó.
En aquest moment entra el Max.
- Ei, hola... Perdoneu! K, puc parlar amb tu un moment?
- Ha de ser ara? Estava una mica ocupada...
- Bé, si no pots ho deixem per un altre dia.
- D'acord, et truco després.
K torna a enganxar-se al Gus i el Max, mirant-los quiet com un estaquirot, acaba fotent el camp.

Cinta, molt contenta, penja.
- Qui era que t'has posat tan eufòrica?
- No m'ho puc creure! M'he quedat glaçada!
- Qui era, el dels congelats? -diu el Peris rient amb el Francisco.
- No, home! Era la Irene..., la Irene Selva, no la recordes? Una amiga meva de quan anava a l'institut... Em sembla que vas arribar a conèixer-la...
- Ostres, sí! Però d'això fa molts anys, eh?
- I tant! Fa tants anys que no sé res d'ella... Però no sé com, ha aconseguit el nostre telèfon i m'ha trucat per dir-me que demà vindrà a veure'm... Quina sorpresa!
- No cal que ho juris, reïna! I ja tindran on quedar-s'hi?

- Sí, m'ha dit que no tindran cap problema. Ve amb el seu marit a passar uns dies, per negocis. Però tampoc m'ha donat molts detalls.
- Sembla que Sant Andreu estarà animat aquest estiu -diu el Francisco.

A l'església està a punt de celebrar-se la missa en memòria del Jordi. Hi son la Roser, la Pilar, la Núria, la Clara, la Carme i el Marcel.
- No vindrà ningú més -diu la Núria recolzada pel Marcel.
- El teu pare no tenia massa amistats per aquí -diu la Clara - L'àvia està fotuda però almenys va poder perdonar al seu fill.
La Clara fa una ullada per tota l'església i es deté en una dona asseguda molt darrere d'ells.
- Mireu, aquella sembla que és la dona que li va trobar la feina de farmacèutic.
Tots es giren per mirar-la.
- Trigarà molt en començar? -diu la Carme mirant l'hora -. He de marxar a Figueres.
- Doncs ves-te'n, coi! Ningú t'obliga a estar aquí!
- Núria, no cridis... -diu la Clara.
- És que és veritat! Si has vingut per mi t'ho podries haver estalviat. Ets una hipòcrita, mare... Si no estimaves al pare, no sé per què has vingut...
Núria comença a plorar i s'abraça al Marcel.
- Carme, entén-la... -diu la Clara.
- No passa res, en part té raó..., però entenc com se sent.
El sacerdot puja a l'altar.

La K entra a la farmàcia.
- Hola, papa. Com estàs?
- Bé, filla. Gràcies -diu una mica decaigut.
- Necessites res...?
- No...
- Doncs vaig a fer un tomb amb el Gus, d'acord? Ens veiem a l'hora del dinar.
- Molt bé... Kristina! -crida mentre la noia surt per la porta.
- Sí?
- M'acaben de trucar del Col·legi de Farmacèutics. Ja he traspassat la farmàcia. L'he de deixar a final de mes...
- Papa... Estàs bé?
- Sí... Va, filla, no facis esperar al teu novio.
Ella se'l mira i li fa cas. En Fabra es queda sol, mirant tots els racons de la farmàcia.

A la sortida de l'església, Núria s'apropa a la Nati que se'n va sola.
- Disculpi - diu la Núria.
Nati es gira i quan la veu, s'abraça a ella, totes dues plorant.
- Gràcies per haver vingut. El meu pare penso que l'estimava...
- A mi em va deixar clar que no, però ara tan se val. No em penedeixo d'haver-lo conegut.
- Has estat l'única dona que ha fet res per ell.
- El teu pare mai ha tingut sort, ni tan sols amb les dones. Jo vaig arribar a pensar que amb mi hauria estat diferent...
- Ara ja no ho podrem saber. Bé, torno... Gràcies per haver vingut.
- M'hagués estimat més, no haver-ho hagut de fer. Adéu, nena...
Nati es posa les ulleres de sol i se'n va, mentre Núria torna amb la seva família.

Montse arriba a casa per l'hora del dinar. Es reuneix amb la Teresa que està acabant de preparar el menjar.
- Quina bona olor fa tot plegat! Avui sembla que et sortirà millor que altres dies...
- Tu creus?
- Estic segura, perquè estàs fent el dinar amb més gust que mai. Encara portes el mateix somriure d'aquest matí.
- Ah, i jo que em pensava que ni m'havies vist.
- Tenia pressa, però ara ja podem parlar. Digues, què em volies dir?
Teresa deixa de remenar un sofregit i mirant a la seva filla diu:
- Montse..., ahir em vaig retrobar amb l'Alfons. Va ser meravellós, saps? Per moltes raons però sobretot perquè m'he adonat que l'estimo i que vull estar amb ell... No vull perdre'l.... Filla, t'haig de dir una cosa, l'Alfons i jo ens volem anar a viure junts tots dos sols...
La Montse es queda mirant a la seva mare molt sorpresa.

-CONTINUARÀ...-

Channing