.. L'Adrià entra al seu pis amb un pot a la mà acompanyat per la Clara. L'home, seu al sofà. No té molt bon aspecte.
- Vols que et faci unes herbes?
- No, gràcies -diu deixant el pot a sobre la tauleta- Això és el que em queda del Trasto..., les seves cendres.
- I el seu record, pare...
- Sí, però ja no serà el mateix. No sé com no em vaig adonar que no es trobava bé. Pensava que estava esgotat per aquesta calor que fa.
- Pare, no hi pensis més. El Trasto era vell. El veterinari diu que no ha patit. El seu cor s'ha aturat i hagués passat igualment encara que tu l'haguessis endut a que el miressin.
- Quin final més trist per marxar d'aquesta casa..., de la meva llar.
- La casa que t'has comprat és molt millor que aquesta. Ara començaràs una nova vida.
- Aquí hem passat tantes penes i tantes alegries...
- Et posaràs nostàlgic, pare? -diu la Clara abraçant-lo- Però t'entenc. La Carme m'ha dit que vols que passi un temps amb tu.
- Sí, amb la Núria. Però abans vull que facin un viatge, per descansar i oblidar-se de tot el que ha passat.
- Si jo pogués també ho faria. Aquest estiu ha estat especial. Han passat moltes coses, algunes per oblidar.
- Filla... Tu i el Quim, què fareu?
- Estic decidida a tirar endavant amb la separació. Em preocupa el Max. Se'l vol quedar i jo...
- Clara, pensa en el millor pel Max, no en el que sigui millor per tu. Mira'm a mi sinó... Canvio de casa, canvio de vida... i a la meva edat.
- Però tu seguiràs sent el mateix Adrià Bosch de sempre. I et continuarem estimant com sempre...
Clara li fa un petó al seu pare i després s'abracen.

A La Fusteria, el Matt li posa una cervesa al Fede que està llegint el diari.
- Mira, Matt. Aquesta foto la vaig fer jo. Fede li ensenya el diari.
- Quin fàstic, no? Què és?
- El cos d'un desconegut. La policia tanca el cas pel que sembla, i reconeixen que aquest paio es va suïcidar tirant-se des del pont del ferrocarril. Pobre home, ni tan sols l'han pogut identificar.
- És que va quedar molt malament, no?
- Ja ho veus a la foto. Vaig passar-ho molt malament. Mira qui arriba.
Entra l'Olga i després de saludar-los, li fa un petó al Matt.
- On vas aquest matí tan carregada?
- He de presentar el projecte del nou cinema a l'ajuntament. D'aquí poc començarà la reconstrucció del Xicago. Avui divendres acaba el termini, o sigui que m'afanyo! Adéu!
L'Olga li fa un altre petó al Matt i surt del local.
- Esteu molt enamorats, oi? -diu el Fede.
- Sí, molt. L'Olga és el millor que m'ha passat en molt de temps.
- A mi no m'agafarà cap dona, ja t'ho dic jo.
- Mai se sap, Fede. Mai se sap.

L'Adrià s'aixeca del sofà per obrir la porta. Entren la Teresa i el Narcís que porta una caixa gran de cartró.
- Hola Adrià. Hem vingut per saber com estàs -diu la Teresa.
- Bé, estic bé. Trobo a faltar al Trasto..., però és normal.
- No volem que estiguis trist, Adrià -diu el Narcís- És per això que volem fer-te un regal.
Narcís li dóna la caixa. L'Adrià l'obre i es troba el cadell dins, arropat per una manta.
- I això? -diu sorprès mentre deixa la caixa sobre la taula.
- M'ho vaig trobar i com que a casa no el podem tenir i tu ara tens espai i temps per poder cuidar-lo... T'ho pots quedar, oi?
- No, Narcís. Jo no puc...
- Vinga, Adrià. Així el podré visitar cada cop que vingui a la teva nova casa. I si vols, el puc treure a passejar.
- T'ho quedaràs, oi? -insisteix la Teresa.
Adrià agafa al cadell i el comença a acariciar.
- M'agafeu en un moment tou... -diu ell sense deixar de tocar al cadell- Està bé, d'acord. Me'l quedo.
- Què bé! Moltes gràcies, avi -diu fent-li un petó a l'Adrià.
- Va, vinga Narcís. Baixa i espera'm al carrer.
- Sí. Adéu Adrià...
- Adéu nano... -diu mentre surt el Narcís- Un moment... avi?? M'ha dit avi?
- Sí, és que la passada nit els vaig haver d'explicar una cosa i ara pensa, de fet sempre t'ha considerat com a tal, que ets el seu avi.
- I què vas explicar a la teva família perquè pensi això?
- Doncs que accepto marxar a viure amb tu, si encara està la proposta en peu...
- I tant que sí... Teresa, quina alegria m'has donat...
Tots dos es fan una tendre i càlida abraçada amb el cadell entre mig de tots dos.

Al migdia, Clara entra en la lampisteria on està el Quim.
- Clara!
- Quim, he vingut només per dir-te una cosa -diu fredament- Si vols quedar-te amb la custòdia del Max fes-ho. Estarà millor amb tu que amb mi. Jo no m'ho oposaré. Només vull veure'l sempre que pugui.
- Això no has ni de dubtar-ho... Clara, jo... ho sento molt...
- Calla -diu ella- No parlem del passat, si us plau. Ara només vull que el Max no torni al centre. Per això pots contar amb mi pel que sigui. Només vull que el nano sigui feliç.
- Jo també.
- Molt bé, doncs. Fins un altra, Quim.
- Adéu... -diu ell que el mira amb tristesa.

Pel vespre, la Paquita i la Natàlia ajuden a la Marta a instal·lar-se còmodament al seu pis. La deixen asseguda en un balancí.
- Estàs bé aquí?
- Sí mare. Molt bé.
- Te l'ha portat la Natàlia. Era del seu avi, oi?
- Sí. La teníem a casa i ningú la feia servir.
- Moltes gràcies Natàlia.
Entra el David amb una petita maleta.
- Mare -diu la Marta-, de debò no pensar donar-li una nova oportunitat al Lluís?
- Ho sento nena, aquest cop no penso fer marxa enrere. Bé, i ara us deixo. Que descansis, filla.
Paquita li fa un petó a la Marta i tot seguit, marxa, quedant-se els tres sols. David i Natàlia s'apropen a la Marta.
- Ja tornem a ser aquí tots tres -diu la Natàlia.
- Des d'aquella nit ens uneix un fort lligam -diu el David.
- Sí, i passi el que passi hem d'estar units i no dir mai el que va passar en aquesta habitació -diu la Marta.
Tots tres es miren i s'agafen de la mà.
- El Beni mai més ens tornarà a molestar... -diu la Marta.
Per la ment de tots tres passen les mateixes imatges... Natàlia sorprenent al Beni mentre forçava a la Marta i agafant una clau anglesa per donar-li un fort cop al cap... El Beni perdent el sentit... L'arribada del David amb el sopar i el neguit de les altres dues... Esperar que passessin les hores... Natàlia i David emportant-se el cos sense vida del Beni com si d'un amic borratxo es tractés fins al pont dels ferrocarrils... i llençant-lo a les vies sense que ningú hi passés per allí a aquelles hores...

Un noi entra en un recinte després de llegir un cartell. Fa un dia de sol meravellós. Es deté per preguntar a un dels treballadors del recinte que li acaba fent una indicació. El noi la segueix arribant a un petit edifici. Entra. Camina per un passadís fins sortir a una gran piscina. Fa una ullada i veu a una noia d'esquenes a ell.
- Hola. Perdona'm, em dic Ivan... Tu ets l'Esperança?
La noia que porta una samarreta on diu "Aquarium - San Diego", es dóna mitja volta.
- Sí soc jo -respon ella.
L'Ivan la mira de dalt a baix i veu que està embarassada...

< FI >

* * *

Reunits al voltant d'una taula, un grup de persones fan comentaris respecte a una cosa que acaben de llegir.
- Què us ha semblat tot això que aquest tal Channing ha escrit?
- Una feina, no creus, Esteve? -diu una dona.
- Sí, jo m'ho he passat molt bé. S'ha de tenir molta imaginació per escriure tot això.
- I pareix que a la gent del Fòrum de Sant Andreu els hi ha agradat també -diu una altra dona.
- A mi la idea del joc del rol m'ha agradat... -diu l'Esteve- I aquest final sorpresa tampoc ha estat malament.
- Sí, per ser un afeccionat ho ha fet prou bé. Però els seguidors del Cor de la Ciutat ja tenen ganes de tornar a gaudir dels capítols reals i deixar-se d'aquesta lectura per ordinador.
- Suposo que tens raó. Però ha servit per passar millor aquests dies d'estiu -diu l'Esteve.
- I si ara fem la nostra feina i repassem els propers guions?
- Molt bé, d'acord.
Tothom deixa de banda els fulls impresos amb els capítols del Cor de l'Estiu i es posen a treballar en els guions de El Cor de la Ciutat.

Channing