.. En Peris i la Cinta arribaven a la porta del bar amb l'equipatge, molt somrients:
- Per fi hem arribat... -diu ell.
- Ho dius com si en tinguessis moltes ganes... I això que hem estat de vacances un parell de setmanes...!
- Cinta..., jo no estic ja per aquests tràfecs... Que un ja te una certa edat...
- Rondinaire! Quina vellesa m'espera passar al teu costat!
- Ai, reina... No comencem... -diu joganer- A més, avui dilluns encara estem de vacances...
La Cinta riu per les pessigolles d'un petó del Peris al seu coll.
- I sembla que no som els únics que estem de vacances. La farmàcia també està tancada...
Ella es queda mirant fixament a la fatxada de la farmàcia.
- Mira Peris... -diu la Cinta apropant-se- És una esquela...
Tots dos s'apropen i la llegeixen sorpresos...
- Mare de Déu... Com...?? -diu ella.
- Aquest matí és l'enterrament. Encara podem arribar a temps...
- Ho sabrà el David?
- Probablement... Pobre Núria... Què hi deu haver passat?

Al mercat, la Pilar passa a la parada veïna:
- Bon dia, Isabeleta... Ja has tornat de les vacances?
- Sí, no ho veu? -diu.
- I la Lola ja ha marxat?
- No, ho farà aquest vespre. Ha anat a l'enterrament. Vostè no hi va?
- No, a mi no em proven els cementiris... Pobre Roser, està tan afectada... Ahir em vaig passar tot el dia amb ella però no hi va haver manera de consolar-la...
- Sí, és una tasca complicada... Però l'important és que sàpiga que vostè és al costat d'ella.
- Això sí, la meva germana pot comptar amb mi pel que necessiti. Bé nena, vaig per feina, tot i que en aquestes dates no n'hi ha massa... Fins després, reina.
- Adéu, senyora Pilar...

Les campanes de l'església anuncien la seva mort. Familiars i amics entren consternats i afligits, apoderats alguns pel dolor.
Rosa, la professora de piano, des de lluny, els veu passar i pensa... " Suposo que tots tenim un somni. Tots volem ser alguna cosa en aquesta vida o destacar per algun fet, i segur que la Núria també ha tingut aquest somni. Imagino que hauria de ser el de tenir una família perfecta, un marit perfecte i una feina a la seva mida. Ella sempre ha volgut el millor, tant per ella com pels seus. Però al llarg d'aquests anys ha viscut moltes decepcions i enganys, i això l'ha marcada massa i tot. Encara recordo aquell matí, després de fer la prova de piano, com li va cridar al seu pare que se n'anés i no tornés... Ella sempre l'ha estimat, i aquelles paraules li van fer molt de mal. Ara, possiblement, ja és tard per reconciliar-se amb ell..."

Clara abraça a la seva germana que no deixa de plorar. Totes dues encapçalen la comitiva fúnebre, seguides per la Roser i el Jaume, destrossats pel fet. Els seguien l'Adrià i la Teresa, la Montse acompanyada pel Huari, la Glòria, la

Lola, la Paquita, l'Olga i el Matt i barrejat amb d'altra gent intentant passar desapercebut, el Martí.
Poc després, s'afegien a la comitiva fúnebre, el Peris i la Cinta.
L'Elsa també hi és present a l'acte eclesiàstic.
En el seu cap encara ballen les imatges que va veure quan va entrar en l'habitació d'aquella masia...:
La Núria estava tacada de sang, el ganivet en el terra. L'Oriol amb la mirada perduda vestit de negre i en Sergi amb la mirada fixada en la Núria, tremolant. I el cos sense vida del Jordi damunt del de la seva filla, ferit de mort a l'esquena.
- En Jordi morí protegint a la seva filla...

Les campanes de l'església repiquen per la mort d'en Jordi.
- La Núria està ingressada en aquest mateix hospital -explica el David a la Marta- Li han diagnosticat un excés de calmants en la sang. Encara no sé si és conscient que el seu pare és mort.
- Jo la podré veure, oi?
- Clar que sí, Marta. Quan et trobis millor. Però ara descansa, d'acord?
- I la Natàlia, David? És troba bé?
- Sí, tot bé, no pateixis... -diu ell fent-li un petó als llavis- Fins ara.
Marta es queda mirant com el David surt de l'habitació de l'hospital.

Montse, Huari i Teresa arriben al seu pis després de l'enterrament.
- Estic esgotada -diu la Teresa.
- Tomba't una estona. Ja faré jo el dinar -diu la Montse.
Surt el Narcís de l'habitació de la seva mare.
- Com ha anat tot?
- Bé, fill -diu abraçant-lo- Bé dintre del que era...
- Jo volia anar-hi també.
- Sí, Narcís, ho sé, però algú s'havia de quedar cuidant de l'Isaac, no?
- També... Però si n'hi ha un altre enterrament, promet-me que em portaràs.
- T'ho prometo...
L'Isaac comença a plorar.
- I ara ves a veure què li passa.
Montse seu al sofà al costat de la seva mare, mentre el Huari para taula.
- No m'ha donat temps ni de preguntar-te com us ha anat el viatge.
- Molt bé, filla. Ens ho hem passat d'allò més bé. Quan em va demanar que l'acompanyés, em vaig quedar de pedra... No m'ho esperava això.
- L'Adrià i tu portàveu uns dies massa units, diria jo.
- Massa units? Què vols dir?
- Vull dir si avui no dines amb ell...
- Ai, filla, no vegis coses on no n'hi ha, d'acord? Jo me n'alegro molt per ell. Aquesta herència li ha vingut com caiguda del cel. Bé, i ara faré el dinar.
- Espera't, mare. El Huari i jo et volem demanar una cosa.
El Huari s'apropa on són elles. La Montse s'aixeca i l'agafa de la mà.
- Mare, el Huari i jo et volem demanar...
- El que la Montse le quiere pedir es si quiere ser madrina de nuestra boda.
- Oh! Fills! -diu emocionada- Clar que sí! És clar que vull ser la padrina de la vostra boda...
Teresa s'aixeca i els abraça a tots dos.

Channing