..Clara i Carme, carregades amb l'equipatge, entren al pis del Jordi:
- Després de prendre la decisió de marxar per no veure't més, Carme, no sabia on anar. Vaig agafar el cotxe i vaig arribar aquí, a Roses. Casualment, vaig veure aquest pis, és petit, acollidor, estava ben de preu i per altres coses me'l vaig comprar. I ves per on, ens hem hagut de trobar de nou...
- Sí, Jordi, ens hem tornat a trobar... Algú sembla que ens vulgui castigar per alguna cosa -diu la Carme
- Deixem-nos de tonteries. Com ja t'hem explicat de camí al teu pis, la Núria està en perill... L'Oriol és un desequilibrat... Potser vol fer-li mal a la nostra filla!
- Calma't, Clara. Hem de pensar positivament, i mentre ella no se n'adoni, no passarà res. Ara, trobo una bestiesa enorme voler fer el mateix recorregut que ella. Amb tots els problemes que heu tingut, dubto que els enxampeu enlloc.
- I què se t'acut, don perfecte? -diu la Carme.
- Podem contractar un detectiu que segueixi els passos de la nostra filla. Més còmode per nosaltres...
- I més car -diu la Carme- Com es nota que sempre has fet el que t'ha semblat el més còmode per tu...
- Prou de discussions, collons! De què ens serveix perdre el temps fent-nos retrets? La nostra filla és l'únic que hi compta... -es fa un silenci- Jordi, hi ha un problema: no tenim diners per pagar al detectiu, ens van robar i...
- No t'amoïnis, dona -diu amb el seu somriure de conqueridor- Jo em faré càrrec de totes les despeses. Contractarem al millor i segur que la trobarà...
- Bé, doncs si la cosa està així, suposo Clara, que demà podem tornar a Sant Andreu...
- No, Carme. Jo, si no li molesta al Jordi, m'agradaria quedar-m'hi. Vull seguir de prop la investigació..... Tu fes el que vulguis...
- Molt bé... Doncs si tu et quedes, jo també...
- Perfecte, me n'alegro molt. Us ensenyaré el pis i la vostra habitació. Poseu-vos còmodes... Una mica més tard sortirem a sopar. Ja veureu com serà una convivència molt interessant...
- Em moro de ganes... -diu la Carme.
Tot seguit, agafen les maletes i entren en una altra habitació.

A La Fusteria, al matí, entra l'Olga que saluda amb un petó al Matt. També saluda a la Paquita i al Lluís que estan en una taula prenent-se un cafè.
- Què fas aquí tan d'hora? No ens havíem de veure al dinar?
- Sí, Matt, però he vingut per dir-te una cosa.
- Doncs parla... Et noto una mica nerviosa.
- Veuràs, fa una estona, he rebut una trucada del Martí.
- I què volia?
- Veure'm. Però el que més m'ha sorprès ha estat que m'ha dit que m'emportés els papers de la separació.
- Coi, què estrany... Però igual s'ho ha repensat millor i els vol signar.
- O igual vol tornar-se a riure's de mi... No sé Matt, no ho acabo de veure-ho clar. Però li portaré els papers i ja veurem què passa.
- Tranquil·la, d'acord? Pensa que aquest vespre ens anem al meu poble i que ens ho passarem molt bé junts...
- Sí...
Es fan un altre petó.

La Paquita els ha mirat:
- Quin goig que fan, no trobes, Lluís?
- Sí, semblen estar molt enamorats.
- I ho estan... Com tu i jo, no? -ella riu.
- Dona... -li agafa de la mà-. Enamorats, enamorats...
Ella ofesa, retira la seva mà, i tots dos comencen a riure.
- Mira que n'ets de tonto a vegades -diu ella romancera.
- La veritat Paquita, mai havia pogut pensat arribar a estimar a una dona com t'estimo a tu.
- Me n'alegra sentir-te dir això, perquè et seré sincera... Va haver al principi de la nostra relació, uns dies en que tenia por.
- Por, de què?
- De que coneguessis a algun noi que..., bé, que et pogués agradar i anar-te'n al llit amb ell...
- No pateixis per això. Si estic amb tu, estic amb tu, d'acord? -ell li torna a agafar la mà i li besa.

Matt acompanya a l'Olga quan marxa fins la porta, i després torna a la taula de la Paquita:
- Paquita, si veus a la Marta li recordes que aquest vespre comença a treballar aquí.
- No et preocupis, més tard li dic. Avui tinc el dia lliure i dinaré amb ella i el David... Clar que al Lluís ja no el veuré fins demà dissabte.
- Sí, avui la senyora fa festa i el pringat currarà tot el sant dia! Però, tot sigui per aquesta dona tan meravellosa.
- Estic tan contenta... A la nit vindré amb la Marta, Matt.
- Molt bé... Així, ja estic més tranquil -riu.
Matt torna a la barra. Lluís deixa els diners a la taula i ell i la Paquita marxen del local.

Al Peris, entra el Max amb una motxilla i una bossa de viatge.
- On vas tan carregat? -li pregunta la Cinta al noi.
- Marxo de colònies amb el Pedrito. Estic esperant al Quim que em vingui a buscar. Tenia que acabar una feina.
- Mira'l, aquí el tens...
- Hola Cinta. Max, estàs preparat?
- Sí...
- Quim, podem parlar tu i jo un moment?
- Ara no Cinta, tinc presa... Max, ves pujant al cotxe.
- Si us plau, Quim...
- Adéu Cinta -diu el Max que surt del bar.

La Cinta surt de la barra i agafa al Quim abans que marxi.
- Em pots explicar què passa? El Max em va dir que la Clara ha marxat i que ja no viureu junts...
- Cinta, no tinc ganes de parlar d'això ara...
- Però Quim, no sé què us ha hagut de passar perquè us separeu així tan de sobte... Oi que només és una baralla sense importància?
- No, no ho és! I no insisteixis més!
- Quim, només vull ajudar-te...
- Està, bé, d'acord -diu emprenyat -. Vols saber per què m'ha fet fora de casa la Clara? Vols saber per què ens anem a separar? Doncs per què vaig ser jo qui la va delatar! Contenta? Ara me'n vaig que tinc presa. Adéu, Cinta.
- Quim..., jo... - diu ella que es queda amb la paraula en la boca.

L'Olga està a l'habitació esperant trobar-se amb el Martí. Mira el rellotge, està una mica nerviosa. Llavors, la porta s'obre i entren al Martí emmanillat i amb la cara plena de blaus i alguna que altra ferida lleu.
- Déu meu, Martí!! Què t'ha passat? -diu ella aixecant-se.
- No cal que em mostris aquesta falsa preocupació per mi. Ara no... Has portat els papers?
- Sí, però no entenc...
- Dóna-me'ls!
L'Olga els treu de la cartera i li dóna a ell juntament amb un boli. Com pot, els signa. Després ell, s'aixeca.
- Felicitats, Olga. Ja tens el que volies... M'agradaria saber com t'ho has fet perquè em clavessin ahir aquesta pallissa... No em pensava que fossin tan mesquina...
- Què dius, Martí? Jo no he fet res! Em sembla brutal el que t'han fet...
- Ara no et facis la mosqueta morta amb mi. Els que m'han fet això van deixar-me molt clar que una amiga d'ells volia que signés aquests papers... Si no has estat tu... qui, llavors?
- Martí, et juro que jo no...
- Calla i ves-te'n amb el teu cambreret irlandès. Que siguis molt feliç, Olga... Algun dia ens tornarem a veure...
- Tan de bo no sigui veritat això.
L'agutzil se'n duu al Martí. Ella es queda una mica ensopida però satisfeta per tenir ja la separació del seu marit.

Lluís voltava amb el taxi a primera hora de la nit, quan veu que tres joves el demanen. Tots tres vestien quasi igual: pantaló de cuir, camiseta de tirants de color blanc, mostrant la seva bona forma física. Lluís es deté i els recull fixant-se molt bé en ells.
- Bona nit... -diu Lluís -. Cap a on?
- Al carrer Gran Via, a la discoteca Arena -diu el que seu al seient del copilot.
- A l'Arena? Molt bé, arriben de seguida.
Després d'una estona de silenci, el de seu costat li diu:
- Perdona'm, igual em fico on no em demanem, però no t'he vist algun cop per l'Arena?
- Sí, és possible que alguna vegada, fa temps, em puguis haver vist.
- És que la teva cara em sona massa...
- La teva a mi també... Tu no ets...?
- Em dic Josep Berenguer ..., i tu et dius Lluís, oi?
- Sí! Ostres! Ara et recordo...! -diu Lluís molt content.
- Amb aquest vaig passar una nit fantàstica -diu en Josep al seus amics del seient del darrere- Fa molt de temps que no et passes per l'Arena?
- Sí, ja fa uns quants mesos. Ara tinc una altra vida...
- Per què no et vens amb nosaltres? Quan acabis el torn? La nit acaba de començar i ens estarem una bona estona allí... Va, tio, no em diguis que no... Encara que només sigui per aquest retrobament tan casual... i recordar vells temps... -diu posant-li la mà a sobre de la cama del Lluís.
El Lluís se'l mira i somriu.

A La Fusteria, el Ramon i la Marta ja estan treballant-hi. La Paquita es pren una copa a la barra mentre s'acomiada de l'Olga.
- Ha estat molt dur veure així al Martí i m'ha amoïnat que es pensés que jo havia pogut fer-li això... Però ara mateix no m'importa res. Només penso en estar-me amb el Matt.
- Clar que sí, dona. T'has d'oblidar de tot i ser feliç amb ell.
- Gràcies per tot Paquita.
- No, gràcies a tu.
Es fan dos petons, quan entra el Matt.
- Ja està tot carregat en el cotxe. Nois, confio en vosaltres. Us trucaré de tant en tant.
- No pateixis per res, Matt -diu el Ramon.
Matt li fa dos petons a la Paquita.
- Ens anem Olga? L'avió ens espera.
- Sí... Adéu a tots...

La parella se'n va i la Paquita es dóna mitja volta mirant cap a la barra on està la Marta:
- Sigui qui sigui la responsable de que apallissessin al Martí, aquest mal parit s'ho té ben merescut.
- Sí, la veritat és que sí. I tu què? Avui et quedes soltera, eh?
- Sí -diu la Paquita rient- avui tinc la casa per mi sola... El Lluís preferia marxar al seu pis al acabar al torn que venir al pis i despertar-me...
- Quina sort n'has tingut del Lluís, oi? Se't veu tan feliç...
- Ho sóc filla, ho sóc. Avui he passat un dia complet... He dinat amb vosaltres, hem estat de compres tu i jo, hem sopat juntes... La veritat és que sóc molt feliç, filla...
- I que duri!! Brindem per això.
- I tant! Per la felicitat!

Un parell d'ampolles de cava pel terra... El despertador marca les 6 del matí quan al seu pis, al llit, el Josep fa l'amor amb el Lluís...


Channing