..A última hora de la tarda del dimecres, el David tornava a casa seva acompanyat per la Marta i tota la seva família. A poc a poc, el van estirar al llit el que li va provocar alguna que altra molèstia.
- Mira que és tossut! Et podries haver vingut a casa nostra...
- Que no, mare... Ja ho hem parlat... La Marta em sabrà cuidar molt bé. No pateixis...
- Deixa a la teva mare... Ja saps com és de patidora -somrigué el Peris- Vinga, marxem.
- Deixem que descansi -diu la Laura.
- Està bé. Marta, ja saps que si vols sopar pots passar-te pel bar...
- Ho sé Cinta, gràcies.
D'un en un van passant pel llit del David fent-li petons i abraçades. Marta els acompanya a la porta. L'última en sortir és la Cinta.
- Cuida-me'l, eh?
- Clar que sí, dona. No pateixis...
- I que faci bondat!
- Que sí... Adéu... -diu tancant la porta.
Marta s'apropa al llit i també s'estira.
- Com són els meus pares, oi?
- Sí, però t'estimen. Com jo t'estimo...
- Ho sé... Em penedeixo tant del que vaig fer al passat...
- Ara no pensis en això, David. T'has de recuperar del tot i jo m'encarregaré personalment que facis bondat... -somriu- com diu la teva mare...
- Abans, aquest matí, pensava que vindries a veure'm...
- Sí, ho volia fer, però no he pogut... He anat a fer un encàrrec... Ai, David... Ara que ets amb mi em torno a sentir segura. T'estimo...
- I jo a tu...
I després de fer-se un petó, ella l'abraça molt suaument.

Per l'emissora de ràdio, donen les notícies de les 12 del migdia, moment en que la Carme i la Clara es detenen en una àrea de servei. Apaguen l'aparell i baixen amb molt mal aspecte:
- Aquest viatge és el pitjor que he fet mai -es queixa la Carme- ¿Com hem pogut estar dos dies a Tordera esperant que ens arreglessin el maleït cotxe?
- Dona, qui es podia imaginar que a les poques hores de sortir el cotxe ens deixaria tirades en la carretera?
- La Núria a hores d'ara ja deu estar a Avignon -diu la Carme.
- Qui sap! No et va dir que es volia estar uns quants dies a Roses? És possible que la trobem allí. És clar, que ara hem hagut de fer una paradeta perquè la senyora volia esmorzar...
- He dormit molt malament aquesta nit, el seient del copilot no és el lloc més adequat per agafar la son. I tinc gana...
- Tampoc et vindria malament menjar una mica menys... No veus com t'estàs posant? Sembla que estiguis prenyada...
- Molt graciosa...
Mentre parlen, caminen cap a la cafeteria de l'àrea de servei. Entren i seuen en una taula.
- Si no fos per la Núria, ja m'hagués tornat a Barcelona -diu la Carme.
- Per mi te'n pots tornar quan vulguis. No et necessito per res...
- Ah, no? Si no arriba ser per mi, qui hagués empaitat el cotxe fins la gasolinera més propera? - D'acord, Carme... Ets imprescindible... Per cert, aniré a trucar al pare i posaré a recarregar la bateria del mòbil... -diu la Clara.
- Sí fes-ho... Mentre jo aniré demanant...
La Clara s'aixeca i s'acosta al cambrer de la barra per demanar des d'on pot posar el mòbil a recarregar. La Carme, però, seguia rondinant en veu baixa...
- Ens quedem sense mòbil, el cotxe se'ns espatlla, ens consta un ronyó la reparació... Què més ens pot passar si només portem tres dies de viatge?
- Todo el mundo quieto y con los brazos en alto!!! -crida algú des de la porta- Esto es un atraco!

Mentrestant, el Max arriba al bar del Peris on l'atén la Cinta:
- Bon dia Max. Com va això? Vols que et posi res?
- Hola! Vaig fent... Sí, posa'm un suc de taronja, si us plau.
- Ara mateix... Per cert, Max... Saps què li passa al meu germà? El noto molt ensopit i fa dies que no veig a la Clara per Sant Andreu...
- Doncs és que no sé si t'ho hauria de dir, però... -el noi dubta- el Quim i la Clara s'han separat.
- Què dius ara? Què ha passat?
- No ho sé ben bé, crec que m'amaguen alguna cosa. La Clara se n'ha anat amb la Carme de viatge i quan torni no crec que torni a viure amb el Quim...
- Mare de Déu... Moltes gràcies, Max. Seu, que et porto ara el suc.
- Què passa res, Cinta? -diu el Peris entrant en la barra en aquest moment.
- Res... El meu germà... Ai, Peris! No guanyem per disgustos...
I la Cinta entra en la cuina per preparar-li el suc al Max.

Carme i Clara tornen a estar a la carretera:
- Encara em tremolen les cames -diu la Carme- Aquells fills de puta s'ho han endut tot... Menys mal que has amagat les claus del cotxe. Tot el que teníem en metàl·lic a sobre s'ho ha emportat...
- Quina por... Ens apuntàvem amb les escopetes... Quan m'ha vingut un perquè li donés tot el que portava... em poso a plorar dels nervis que he passat...
- Doncs no ploris i fixa't bé en la carretera. Estem arribant a Roses i no vull que passi res... -diu la Clara.
- Què més vols que ens passi?
- Carme, ves en compte amb aquell gat!!! -crida la Clara.
Carme dona un cop de volant fent sortir-se'n el cotxe de la calçada i anant a parar a un terraplè sense cap conseqüència més que l'ensurt.
- Merda, Carme... No has vist el gat creuant la carretera?
- No! I no em cridis! Que ja estic molt nerviosa perquè a sobre tu em vinguis burxant més!
Les germanes surten de cotxe. Fa un dia molt xafogós.
- Què fem ara? -diu la Carme.
- Estic intentar fer una trucada, però no m'ha donat temps a recarregar la bateria del mòbil...
- Quin dia portem avui! Podem tenir més mala sort encara??
- Mira, Carme, un cotxe acaba de parar. Una mica més endavant, un cotxe s'atura i baixa un home...
- No m'ho puc creure... -diu la Carme.
- No pot ser... -diu la Clara embadalida. L'home s'apropa a elles...
- Vaja, vaja, vaja... Què petit és el món, no trobeu?
- Què hi fas aquí, Jordi? -diu la Clara.

A última hora de la tarda, el Martí es troba al pati de la presó, quan una colla de nois s'apropa a ell.
- Tu ets el Martí Costa, oi? -diu el Beni.
- Sí, què passa?
- Res, no passa res... Només et volíem donar la benvinguda de part d'una amiga meva..., i teva... Tota la colla el rodeja...
- No si us plau, no...! Deixeu-me...!

Channing