.. La setmana passada va ser la dels despropòsits i els malentesos i aquesta pot ser la dels fets consumats. Totes les trames queden definides i amb objectius (que s'acompliran...o no, en el que resta de temporada) i la trama del Jordi, que va començar al setembre, ha quedat totalment enllestida.
Tot plegat es podria resumir en el títol d'una pel.lícula: "Tres bodes i un funeral".
Què? Massa resumit? Doncs poseu-vos còmodes que us taladraré el cervell ;-)

1a. boda:
La Marta i l'Albert fan oficial el seu desig de casar-se ben aviat i cap de les dues famílies salta d'alegria davant la notícia. Els "peròs" són obvis: fa poc que es coneixen, són molt joves, és una decisió que canvia la vida... però ells, enamorats o inconscients?, no baixen del burro i semblen fins i tot feliços per la seva decisió.
La Dora i el Fabra són qui veuen més problemes en tot plegat. La seva pròpia relació és un model d'allò que no hauria de ser un matrimoni. No s'estimen però continuen junts perquè els fills els necessiten. Això, almenys, és el que ells creuen.

2a. boda:
La Lola es casarà Diumenge de Glòria amb el seu estimat Nelson a Cuba. I gloriosa ha sigut la seva "despedida de soltera" amenitzada per un Paco que ha demostrat "saber estar" en qualsevol tipus de situació.
I com que no és home d'anar massa temps darrera una cosa sense tenir-la, ha aconseguit vèncer la resistència de la Cecília i ha conquerit el castell. Una foto i uns records de Paris, ensenyats a la "Ceci" en el lloc i el moment adequats, han posat d'actualitat la famosa frase "Paris bien vale un achuchón " I, per a fer perdurar l'encant parisí han decidit que la seva relació sigui clandestina... quin morbo!!!!!

3a. boda:
"Els camins del David són inescrutables" i ha aconseguit, tot solet, reconvertir un trencament definitiu en una possible futura boda. Com s'ho ha fet? Madurant i caient de l'arbre d'una vegada.
La copa de la Laura amb el Robert a casa va ser tan llarga que va donar, fins i tot, per a unes quantes revolcades amb regust de culpabilitat. El Robert va sortir d'aquella casa creient-se, altre cop, el seu home i la Laura en va sortir feta pols (i no només per l'esforç físic)
Ella sabia que li ho havia d'explicar al David però no s'hi veia amb cor.
El Robert, una bellíssima persona sempre disposada a ajudar i a fer favors, es va encarregar de donar la bona notícia al David. Al xiquet li va pujar la sang al cap i unes quantes cerveses amb el Fede la van mantenir allí.
Quan va anar a trobar la Laura en busca d'una explicació i va sentir "Tu havies anat a veure la Marta..." (era l'inici d'una confessió que la Laura no va poder acabar) va petar i li va dir que no la volia veure mai més.
Però, de vegades, el destí no accepta les nostres decisions i va a la seva. El David, l'endemà, va rebre de mans de sa mare una carta de la Laura, escrita el dia abans, on li explicava perquè i què havia passat, li demanava perdó, li assegurava que no tornaria a passar i li parlava d'amor.
Tot i el primer impuls, "I una merda et perdonaré!", va anar a trobar la Laura i després d'uns moments de tibantor, vergonya i penediment, van caure l'un en braços de l'altre amb proposició matrimonial inclosa.

Els convidats:
Hi ha tres personatges que podrien ser els convidats de qualsevol d'aquests casaments perquè, de moment (ja veurem quan de temps dura), viuen en un núvol de felicitat. La Núria ha aconseguit el primer petó del seu enamorat. És un petó de circumstàncies i fet sense cap intenció amorosa però... recoi, per a ella és un petó!!!!
La xiqueta, convertida en senyora Fletcher quan era jove, troba el Marcel a la porta de la Batacada just en el moment en què el presumpte assassí del Huari anava a confessar el seu crim. El Marcel, per salvar la situació, l'abraça, li fa un petó per fer-la callar i la presenta als companys com a "la seva nòvia".
Més tard, i ja a casa, li explica tot el què està fent després d'haver-li fet jurar que no ho dirà a ningú.

El Toni també viu al setè cel perquè la dona més mentidera, "liosa" i falsa de Sant Andreu li ha dit que, un cop tinguin els diners, fugiran junts a un altre país. Si és que no som res quan estem enamorats, ufffff!

El Fede està que no hi cap perquè la presentació del llibre ha sigut un èxit i la seva editora li diu que, si vol, té les portes obertes per a continuar guanyant-se la vida fent fotos.
Ha fet un parlament tan sentit que a la Cecília li han caigut les llàgrimes i al Paco poc li ha faltat. Res, la família feliç!

El funeral:
És el de la Rut que, si bé no és físicament morta, sí que ha d'enterrar per sempre més el somni de viure a la seva gran mansió.
Li ha costat entendre (potser el cervell el té allí on les males llengües diuen que el tenen els homes, je, je, je...) que des que el Jordi va sortir de la presó ha viscut un gran engany amb un únic objectiu: la venjança i la recuperació de la casa que ella li havia pres.
Els intents d'apropament del Jordi, els porcs de la discogràfica, l'oportuna aparició Martí, el notari, els documents hipotecaris... tot, tot i tot formava part d'una maquiavèl·lica conxorxa pensada i orquestrada pel Jordi durant el temps que va ser a la presó.
I, quan es troba davant l'evidència física de la pèrdua --té un requirement notarial que l'obliga a deixar la casa en un termini de 10 dies i veu davant seu tots els actors de la farsa--, no se li acut preguntar altra cosa que: "Jordi, què m'has fet?". S'ha de ser el melic del món per a no tenir consciència de les pròpies errades i no convertir la frase egoista en una altra molt més real i adequada: Jordi, què ens hem fet? En fi... d'allí on no n'hi ha, no en pot rajar.
El Jordi no s'ha immutat, però, i li ha contestat la frase definitiva: "El mateix que em vas fer tu. I ara fort el camp, nena!"

Els assistents:
Hi ha tres trames que van de dol, unes més que d'altres, que ens faran patir fins al final de la temporada.
L'Eduard s'ha tret definitivament la "pell de corder" i ha ensenyat les urpes. Si fa uns quants dies li va dir a la Montse que no calia que s'amoïnés, que ell tenia molt clar que l'Isaac havia de viure amb la família que li havia triat la Vicenta, divendres, amb molt bones paraules això sí, va deixar ben clar que ell és el seu pare biològic, que se l'estima i que se'l vol endur amb ell a córrer per aquests móns de déu.
La Montse està desfeta i busca un bon advocat que deixi les coses tal i com estan. El Narcís li diu a l'Eduard que es va equivocar amb ell i que no és l'àngel que creia sinó un temible dimoni i la Teresa calla i ajuda en el que pot perquè deu pensar que això "estava cantat".

El Quim no se'n surt. L'Empar té hora, fins i tot, per acompanyar-lo al psicòleg però ell creu que només la botella li fa oblidar els entrebancs que veu per tot arreu i no s'hi presenta.
Arriba a casa amb un pet com un piano i el Max que ja n'està d'ell, i de tots els problemes que porta a sobre, fins més amunt del cap, pren una decisió dràstica i una mica "elevada" per a la seva edat. Va a comprar una botella i es disposa a beure i a agafar una turca com un general. Li etziba al Quim la següent promesa: "Cada cop que tu beguis, jo també ho faré. T'ho juro per la meva mare!" i li recorda que ell sí que en sap de complir les promeses que fa.

El Ramon dóna a la Gemma el paper d'acomiadament basant-se en les fotos carretejant una capsa que li va fer. Ella no el vol signar i li assegura que la capsa era buida.
Quan l'Emili, que era a Berga en aquells moments, sap què ha passat, pren dues determinacions. Portarà el cas als sindicats per acomiadament improcedent i li dóna al Ramon el cop de puny que ningú, encara, li havia regalat mai.

I, fins aquí el que ha donat de sí la setmana, que no ha sigut poc!!!

Bones vacances a tots!!!

Casablanca