Viktor Suvorov va ser un alt oficial soviètic, membre de l'estat major general i del GRU, els serveis secrets militars. És autor de mitja dotzena de llibres sobre la increïble realitat soviètica.

Explica com el 1967, el mariscal Andrei A. Gretxko, en passar a ser ministre de Defensa de l'URSS, va fer pintar de color gris, que li agradava, els penya-segats del mar de Barentsz.

"En total -escriu Suvorov- van ser pintats uns vint quilòmetres de línia de costa. Els mariners de dues divisions senceres i els homes d'un regiment d'infanteria de marina van ocupar-se en aquesta feina titànica durant diverses setmanes. En fer-ho, van usar tota l'assignació de pintura anticorrosió fornida a tota la flota per a un any sencer. Al ministre li agradava el color de les pedres i d'aquell dia endavant el pintar les pedres abans de l'arribada d'un alt cap esdevingué una de les més notables tradicions de la nostra flota".

El mariscal Gretxko segur que no podia considerar el futur president francès François Mitterrand un diguem germà comunista, però sí un cosí germà jacobí. Aquest va arribar a president el 1981, cinc anys després de la mort de Gretxko. Tenien en comú, com a mínim, un mateix sentit absolut del poder.

Ja el 1972, Mitterrand ho havia confessat. "En tota ciutat -va afirmar, malgrat estar lluny del poder- em sento emperador, o arquitecte, que és si fa no fa el mateix. Jo resolc, jo decideixo, jo arbitro, jo condemno". Nou anys després i durant catorze ho va poder fer.

Aquí hi ha els seus Grans Treballs (en majúscules), una tradició dels monarques absoluts, per no dir dels faraons, segons la qual el president francès pretesament republicà pot gastar sumes realment faraòniques per construir, segons el seu gust i arbitri, grans edificis que recordin la seva memòria. Encara que costi de creure, Mitterrand hi va dedicar 30.000 milions de francs, és a dir 4.608,4 milions d'euros o 765.000 milions de pessetes. Més que cap faraó.

En aquesta col·lecció de personatges sinistres i malignes, Catalunya hi acaba d'aportar Joan Clos, amb els seus ja 53.000 milions de pessetes (i el taxímetre està en marxa) destinats a un fòrum de no se sap què, per camuflar una operació immobiliària i urbanística.

Les ganes de poder omnímode i irresponsable de Gretxko, Mitterrand i Clos obeeixen a un mateix fons psicològic i a unes visions del món que situen els polítics per damunt d'aquells als quals haurien de representar i servir. Poques coses em fan més fàstic.

Alfons Quintà