Ahir es va acabar el Fòrum, però de fet ja fa molt de temps que es publiquen comentaris i se senten anàlisis com si ja hagués finalitzat fa dies. Deixo per a un altre dia alguna reflexió pertinent sobre les operacions urbanístiques que s'iniciaren molt abans de l'any 2000, i que impediren la continuïtat normal del Pla Cerdà fins al mar. En les quatre ratlles que em queden de text apuntaré alguna resposta a un dels interrogants que més s'ha formulat en aquestes setmanes: per què la gent no s'ha fet seu el Fòrum?

Activitats meritòries se n'han fet. Conferències i debats de pes se n'han celebrat, no n'hi ha dubte. Trobada de gent de tot el món i generació de propostes més o menys novedoses són una realitat que no podem ignorar... I per què la gent de Barcelona, i especialment de la resta del país, no ha sentit el Fòrum com una cosa pròpia?

Fa dotze anys les coses no van anar exactament així. L'esdeveniment dels Jocs Olímpics va significar també una "excusa" perquè Barcelona aconseguís finançaments necessaris per tirar endavant –a diferència de Madrid, que sempre els "cauen del cel"– però hi hagué un factor diferencial important: el pacte olímpic. Aquell pacte mai escrit del tot, "signat" a desgrat per bona part dels poders polítics d'aquell moment, insuficient i molt limitat també, esdevingué però el símbol que els Jocs es feien en terra catalana i que la gent, ja fos acompanyant amb banderes la torxa o assistint a les competicions o el que fos, impregnava de "normalitat" nacional unes competicions mundials i, d'alguna manera, n'acabava esdevenint part integrant, ni que fos de forma emotiva i íntima.

Competicions on, com encara ara, els nostres atletes no podien competir sota la quadribarrada, i el COC era tema tabú per als organitzadors. Però el lligam emotiu funcionà.

En canvi ara es va voler construir una mena de Ciutat del Vaticà laica, un "territori" al marge del bategar de la ciutat; una fàbrica de continguts aliena al país, més enllà d'unes oficialitats lingüístiques buides de contingut, perquè tot era amanit amb el discurs ja de les multinosequantescoses. Un discurs falsament progressista, en el qual allò que som dins la diversitat cultural del planeta no passa de ser un ingredient ben emmascarat d'una mediterraneïtat artificial i glamourosa. Davant de tanta prepotència paternalista sobre el que era políticament correcte, tant de decorat de luxe per embolcallar "això del Fòrum", tant d'èmfasi en passar de puntetes que el Fòrum de les Cultures era acollit per la capital d'una d'elles –ni pitjor ni millor que les altres–, els organitzadors, i tota la bona gent que hi ha posat tantes hores i esforços, poden estar satisfets per la quantitat de gent que l'ha visitat... Gràcies també a la llarga i esforçada campanya publicitària brindada pels mitjans de comunicació privats i, especialment, els públics.