Després d'uns anys que uns funcionaris d' "aquella època", anomenats Porcioles i Sauqué, haguessin destrossat La Rambla de Sant Andreu,
va néixer una Comissió Pro-Rambla que va encapçalar un moviment popular per obligar l'Ajuntament de Barcelona a reconstruir-la. Va participar-hi molta gent, bona gent, amb perspectives més o menys encertades, més o menys egoistes, tant per una banda com per l'altra. La victòria va ser per al poble de Sant Andreu de Palomar.

Un dia, mal dia, dels anys seixanta, quan el centralisme el dominaven els feixistes, l'Ajuntament de Barcelona va considerar que la Rambla de l'antic municipi de Sant Andreu de Palomar feia nosa. I va ser eliminada.

Era una zona de passeig, de trobada; de botigues i de bars amb terrassa; de cinemes i d'arbres enormes. I, prescindint del consentiment dels andreuencs, li van aplicar un "plan de desarrollo" i va esdevenir una ineficaç "via ràpida". Ho van fer-ho barroerament, tot requisant càmeres i pel·lícules i fent visitar la comissaria, detinguts, a uns quants veïns indignats.

Una dècada i mitja més tard, en Joan Cusidó va aconseguir introduir, dins un paquet de reivindicacions dels veïns del barri d'Estadella, la de recuperar La Rambla. Això va provocar la convocatòria d'una assemblea al Centre Cívic sota el lema "Recuperem la Rambla". Hi van assistir entre quatre-centes i cinc-centes persones, van debatre, van opinar i van ser convocats a l'Associació de Veïns de Sant Andreu tots aquells que hi volguessin col·laborar.
Se'n va fer un logotip i una auca. Es va dissenyar la presentació de la Campanya. Es va discutir, Déu-n'hi-do, fins i tot amb enfrontaments verbals de certa duresa. Es va conformar la Comissió Pro-Rambla, que va començar amb la col·locació de cinc pancartes i amb el repartiment de l'auca editada: "No volem pas carretera. Volem La Rambla tal com era".

La Comissió va quedar configurada en el seu nucli bàsic per Joan Cusidó, Pere Seda, Xavier Gómez i Jaume Domènech.

No va ser fàcil. Hi va haver tensions entre una Junta encalladota, influïda per una formació política, i la independència i el ritme d'actuació de la Comissió. Va ser el contrast entre bona gent molt suau, barrejada amb d'altra amb interessos corporatius i personals, vers altres més enèrgics i idealistes.

La qüestió és que, afortunadament, malgrat ètiques poc justificables, infundis, una escisió i travetes variades, la Comissió, recolzada en molta gent encantadora, sincera i generosa, amb certes discrepàncies i debats interns que al capdevall manifestaven el seu equilibri, va imposar el seu ritme i la Campanya per la recuperació de La Rambla va tirar endavant.

Cartells, articles al Sant Andreu de Cap a Peus i una edició especial, un manifest, un còmic, actes, aparicions a la televisió i la ràdio, una exposició, una maqueta, festes, una sola manifestació gens aspra, reunions, pancartes, enfrontaments amb persones i personatges del que es va qualificar de "virreinat" (el 'Districte': el centralisme era ara democràtic), assemblees, cartes i dossiers, nervis, diàleg...

Molta feina i molta energia; tant per part dels membres de la Comissió i de l'oposició, interna i municipal, com per part dels ciutadans de Sant Andreu. Tot molt intens, melodramàtic, un pèl cansí i prou divertit.

Es va anar passant del "Ja seria bonic, ja... però és imposible" del veïnat, del "de cap manera!" dels representants de l'Ajuntament, o de "El 'Làssaro' ja va ressuscitar una vegada" de l'alcalde Maragall, a la inauguració d'una maqueta a escala natural, a la reconstrucció de La Rambla i a la seva inauguració oficial on tots es van apuntar al repartiment de medalles, fins i tot els del PP, que tenien a les seves files al botxí de La Rambla l'any 1969, i amb els que no hi va haver cap mena de contacte, cap, al llarg de tota la Campanya.

Potser ha estat el fet més important que el Poble de Sant Andreu de Palomar ha protagonitzat des de La Revolta de Les Quintes, perquè, bo i que hi va haver una Comissió, va ser el Poble, els andreuencs, qui vàrem vèncer el centralisme de l'Ajuntament barceloní i vam recuperar el que se'ns havia arrabassat il·legítimament en contra de la nostra voluntat.
Convindria no oblidar i aplicar de tant en tant, com deia el lema principal de la Campanya de La Rambla, que
"Si TOTS volem, podrem".

Així va anar, si fa no fa. Jo hi era.

Xavier Gómez Ribera