..L'habitació de la Cinta i el Peris està il·luminada per unes quantes espelmes, i ells abraçats, ficats al llit, després d'haver fet l'amor...
- Quant t'he vist aparèixer al teatre no sabia com reaccionar -diu el Peris -. El meu cor ha començat a bategar molt ràpidament. Em moria de ganes d'abraçar-te i petonejar-te.
- He fet tantes bestieses... Anava en el cotxe i no deixava de pensar en tu, en el David, en tota la vida que deixava enrere..., per un sentiment estrany que em confonia... Si ho hagués pensat tot amb més calma, ara... potser...
- De res serveix penedir-se ara, Cinta... De res serveix pensar en el passat. El que hem fet, el que hem viscut ningú ho podrà esborrar. Ara només serveix pensar en el futur i tirar endavant.
- I ara què farem? Què direm a la gent? -diu ella com angoixada.
- Què ens importa la gent, estimada meva, si tornem a estar junts.
- Tinc ganes de veure al David. Ahir no vaig poder parlar amb ell... Em vas agafar i vam marxar del teatre...
- Avui tindràs temps de fer tot el que vulguis..., avui i sempre... A partir d'ara les coses canviaran. Tu has de continuar estudiant, eh? -diu content -. Seràs la psicòloga més maca de tota la facultat.
- Peris... -diu la Cinta somrient -. Estic tan contenta d'haver tornat... No sabia el que tenia fins que ho vaig perdre...
- Mai m'has perdut -li diu mirant-la als ulls fixament -. T'estimo, Cinta.
- I jo, Peris... -li diu fent-se un petó.

Comença un nou dia a Sant Andreu. Al mercat, a la parada, Lola i Isabeleta, parlen amb el Rafa i el Francisco.
- Vaig plorar al veure la Cinta entrar -diu la Lola -. Com m'agradaria que algun dia, un home fes això per mi.
- Mai s'ha de perdre l'esperança -diu el Francisco -, i això mateix us dic a vosaltres. Tard o d'hora el Jordi us pagarà el que us deu.
- A la presó dubto molt que ens pugui pagar res -diu Rafa emprenyat. - "La desventura persegueix al pecador, mes la felicitat acompanya al just", Proverbis 13:21
- Necessito unes vacances -diu la Lola -. Heu escoltat la ràdio aquest matí? En Ona Mediterrànea hi ha un programa de música que fa un concurs on es pot guanyar un creuer pel Mediterrani. Vuit dies de relaxació total!!
- Ostres! Sí que serien unes bones vacances... I què s'ha de fer per guanyar-lo? -diu Francisco.
- Contestar a una pregunta musical, però fins divendres no diran quina és. Després s'ha de trucar..., en fi, que ho fan complicat perquè no el pugui guanyar.
- Bon dia! -diu la Paquita molt contenta en arribar a la parada -. Què, Francisco? Nerviós?
- Jo? Gens ni mica! -diu somrient.
- Per què ha d'estar nerviós en Francisco? -pregunta la Isabeleta.
- Lola, posa'm un quart d'ametlles... -mirant a la Isabeleta li contesta -. Perquè demà serà un gran dia...

Al bar del Peris, tots feliciten al matrimoni reconciliat.
David, abraçat a la Cinta, està molt emocionat. Quim, Marta, Marcel i Mari amb la Desi, els acompanyen.
- Sabia que això no podia acabar tan malament -diu en David -. Us estimo tant, pares...
- Ara el que heu de fer és fer unes bones vacances -diu el Marcel.
- Ei, tranquils, nois, tranquils -diu el Peris seriós - La Cinta i jo ens prendrem les coses amb calma... No farem vacances fins l'agost! -diu rient.
Entra la Paquita que al veure a la Cinta, corre cap a ella. La Cinta la correspon i totes dues es fan una forta abraçada, dient-se a cau d'orella:
- Estic molt orgullosa de tu, Cinta. No totes les dones haguessin fet el que has fet tu.
- Gràcies per tot, Paquita. Sóc tan feliç en aquest moment!
Es separen i el Peris treu una ampolla de cava.
- Ho hem de celebrar!
Mentre el Peris escorxa l'ampolla, Quim se la mira preocupat.
- Jo hauria de marxar... Tenim feina muntant la nova lampisteria...
- I no penses brindar amb nosaltres per la tornada de la teva germana? Té, home, té -li diu el Peris donant-li una copa de cava.
Quim amb cara de resignació l'agafa. Tots en tenen una. Fan el brindis i se la beuen. Quim ho torna a fer d'un glop.
- Collons, nano! Una mica més i et quedes sense aire -li diu rialler el Peris.
- És que tinc pressa -diu el Quim com avergonyit- Adéu a tots -diu anant-se.
- Jo també vull brindar -diu la Paquita-. Per la meva nova aventura que aviat començarà: brindem per la Pensió Regina.

Tots contents, fan el brindis i envolten a la Paquita interessats en conèixer més detalls sobre aquest negoci.
Però el Marcel agafa a la Mari i la treu del grup.
- Escolta, després he de passar pel teu pis. Tinc un regal per tu.
- Un regal? Quin regal? No t'has de molestar...
- No és cap molèstia. T'ho diré perquè de fet tampoc és gaire cosa. Vaig a regalar-te un ordinador. Què et sembla? -diu entusiasmat.
- Però què dius? T'has tornat boig?
- No, res d'això. He aconseguit un a molt bon preu i vull que el tinguis. Està preparat perquè et connectis a internet. Així et podràs distreure quan no sàpigues que fer... Ja veuràs que és molt útil.
- Marcel, no puc acceptar-ho...
- I tant que pots. Aquesta tarda passaré per casa teva i t'ho deixaré tot muntat i instal·lat... Ja veuràs què bé ens ho passarem!
Mari somriu mentre veu cava sense deixar de mirar al Marcel que s'integra en la festa.

Remei entra al pis de la Pilar amb una bossa que deixa al sofà. La Roser entra darrere d'ella amb una maleta.
- Gràcies per ajudar a la meva germana a fer el trasllat. T'estic molt agraïda.
- De res, Pilar. Si necessiten alguna cosa, conten amb mi.
- Vaig a deixar això a la meva habitació -diu la Roser.
Pilar s'apropa a la Remei i li fa una abraçada que agafa per sorpresa a la noia però que correspon.
- Hem viscut tantes coses sota aquest sostre... I ara què faràs, Remei?
- Estic buscant feina i si no trobo res doncs marxaré de vacances...
- Jo t'oferiria tornar a la parada, però ja saps que ara és del Ramon...
- Ho sé, Pilar. Però no s'ha de preocupar per mi. Me'n sortiré.
- Espero que algun dia puguis perdonar-me. Al començament no et vaig tractar bé i em penedeixo...
- Pilar, no tinc res que perdonar-la. Em va ajudar quan pitjor ho estava passant. Això és el que conta. I ara me'n vaig. Vostès tenen que endreçar-ho tot!
Pilar acompanya a la porta a la Remei.
- Per cert, Pilar... Què sap del Ramon?
- Doncs ara viu sol..., aquí, a Sant Andreu. Ha de refer la seva vida...
Remei se la mira i marxa.

Per la tarda, Paquita està a La Fusteria prenent-se una copa. La Marta i el Fede estan amb ella.
- Trobaré a faltar a la teva filla -diu Fede - Espero que la meva clientela masculina no deixi de venir.
- Segur que trobes una cambrera més jove i guapa que jo, que sàpiga atraure a la teva "clientela masculina" -diu irònicament, rient ella i la Paquita -. De totes maneres m'estaré amb tu fins que trobis substituta.
En aquest moment entra la Remei.
- Mira, he sentit a dir que la Remei busca feina. I se la veu una noia molt eixerida -diu la Paquita.
- No sé, no sé... M'ho he de rumiar... Però tu ara, de moment, ves a veure què vol... Aquests empleats no són com els d'abans.

Marta va a la taula de la Remei, quan entra el Francisco que es reuneix amb la Paquita. Seu al costat d'ella.
- Ha arribat ja? -diu ell.
- No, encara no. Li deu faltar poc. Em va dir que arribaria cap aquesta hora...
- Et deu haver sentit, perquè acaba d'entrar...
Paquita dóna mitja volta i somriu. Es dirigeix cap a ella per fer-li uns petons i una forta abraçada...
- Què contenta estic de veure't, Olga...
- I jo d'haver tornat... -diu molt contenta.

La Iolanda guarda coses de l'antic taller en unes caixes. Huari penja el telèfon i es reuneix amb ella.
- No contesta ni en casa ni en el móbil.
- On es deu haver ficat aquest home?

La música posada, les llums apagades... Quim estirat al sofà, dormit, i amb una ampolla de vi al terra, buida, al costat.

En una habitació fosca, on només hi ha un sofà, una taula i un parell de cadires, el Ramón agafa dues fotografies..., encén una cerilla i les cala foc, deixant les dues fotos en un cendrer..., mentre ell no treu la vista...
No deixa de mirar com es cremen les fotografies de la Mari i la Remei...



-CONTINUARÀ...-

Channing