..Asseguts en una taula de La Fusteria, xerren l'Olga, el Francisco i la Paquita.
- Quan em vas trucar dient que venies per la inauguració del cinema és que no m'ho podia creure -diu la Paquita.
- Aquesta tarda m'he passat per veure com anava tot i la veritat és que m'he emocionat. Sembla el Xicago de tota la vida, però no ho és.
- És més modern, més còmode... Segur que a la gent li agrada -diu el Francisco - Entre tots han fet una bona feina.
- Estic segura, a més que com tu de tant en tant passaves per veure com anava tot -diu somrient -. T'estic molt agraïda, Francisco.
- No podia fer altra cosa tractant-se del cinema del teu pare...
- Demà per la nit és el gran dia. El Xicago tornarà a projectar una pel·lícula.
- El teu pare n'estaria molt orgullós del que has fet, Olga. Brindem pel Xicago i pel teu pare -diu la Paquita.
Els tres agafen les seves copes i fan el brindis.

Al matí, Quim arriba al taller on són la Iolanda i el Huari. Ho han buidat tot.
- Bon dia, nois...
- Bon dia, Quim -diu la Iolanda seriosa, que es fica en l'oficina.
- Què li passa? -li pregunta al Huari.
- Ayer nosotros te esperábamos. Tota la feina nosaltres sols. ¿Dónde estabas?
- Ho sento, Huari... Em van trucar per una urgència a l'Hospitalet, un conegut... La cosa era més complicada del que pensava i se'm va fer tard -diu amb pena.
- Ja, molt bé... I no podies haver llamado? Tu tampoco tenías mobil.
- Sí..., és que se'm va acabar la bateria... No vaig caure en avisar-vos... Ho sento...
- D'acord, però Iolanda també fotuda...
Quim es mira al Huari que se li nota en la cara l'emprenyament, i s'apropa a l'oficina.
- Iolanda, jo... ho sento, no era la meva intenció deixar-vos penjats.
- No t'amoïnis, però si et torna a passar, avisa'ns.
- Molt bé. No tornarà a passar, us ho prometo. I ara si em dieu què he de fer...
Huari es mira al Quim i li somriu.

Teresa despara taula després d'haver esmorzat.
- Quina tranquil·litat, mama -diu la Montse -. La perruqueria l'obrim una mica més tard; el Narcís i l'Ivan hi seran d'acampada tota aquesta setmana; l'Isaac dormint, i el meu marit reformant el taller marxa d'hora... Què més puc demanar?
- Ai, filla... Esperem que tot l'estiu sigui així de tranquil. Per cert, aniràs a la inauguració del Nou Xicago? És aquest vespre.
- Sí, m'agradaria anar-hi. A veure si el Huari no arriba molt cansat. Bé, ara he de marxar.
Sona el telèfon i Montse contesta.
- Digui?... Hola Cecília, passa alguna cosa?... Vaja, però et trobes bé?
- Si, només hauré de tenir la mà uns dies en repòs sense moure-la massa. Per això et trucava, per avisar-te que no podré anar a treballar en uns dies.
- No t'amoïnis. Ja trobaré una solució, encara que passa't per la perruqueria i arreglem els papers de la baixa.
- Molt bé... D'això de trobar una solució, jo n'havia pensat una...
- Sí... d'acord. Ens trobem a casa seva -diu la Montse després que la Cecília li expliqués el que havia pensat -. Adéu, fins ara.
- Què ha passat? -pregunta curiosa la Teresa.
- Res, la Cecília, s'ha fet un tall en la mà i no la pot moure. Em trucava des del centre de salut. L'han hagut de posar punts.
- I ara què? Tu tota sola no podràs portar la perruqueria...
- No et preocupis, mama. La Cecília ha pensat en tot. Ara he de marxar. Ja t'explicaré després com ha anat tot. Adéu...
- Adéu, filla.

Núria surt del Peris trobant-se en el carrer amb el Martí.
- Hola, què tal? Com va tot?
- Què vols tu ara?
- Vaja, sembla que no t'agafo en un bon moment. Com està el teu pare?
- I a tu què t'importa!
- És... un vell amic. M'interessa saber com està... Potser fins i tot, el visiti.
- No l'has d'anar a veure per res. Per què no el deixes en pau?
- Mira, jo vaig intentar donar-li un cop de mà. Però al Jordi se li va anar tot de les mans. Ara és massa tard per ajudar-lo. No t'esforcis -diu en un to sarcàstic.
- I tu què saps? Mira, deixa'm en pau.
Núria se'n va deixant-lo plantat, però mentre ella s'allunya, ell la mira:
- No està malament... -diu el Martí.

Sona el timbre de la porta. Mari s'aixeca de la cadira i va a obrir.
- Hola, Montse, passa. La Cecília ja ha arribat.
Montse entra i seu en una cadira. L'Alba està asseguda jugant en l'ordinador.
- Com et trobes, Cecília? T'han deixat la mà feta un cristo...
- No cal que ho juris, dona. Tallant pa per fer unes torrades se m'ha anat el ganivet i mira...
- I què és el que voleu? M'has deixat amoïnada quan has trucat, Cecília -diu la Mari.
- Veuràs, com que jo no puc ajudar-la en la perruqueria, havia pensat que tornessis tu uns dies, fins que em posi bé. A més, aviat tancaràs per vacances, no Montse?

- Sí, com a molt t'hi estaries fins llavors. Ja saps que l'1 d'agost tanco el negoci. I jo necessito a algú, només mitja jornada.
- Però la Desi? No la puc deixar sola ni emportar-me-la a la feina.
- Per això no et preocupis. L'Alba i jo farem de mainaderes mentre tu treballes. Per cuidar la nena encara serveixo. Va! Què dius?
- Si només són uns dies... I no creus que l'Alba s'avorrirà de venir aquí?
- L'Alba?? Si ja saps com s'estima a la teva filla, a més, sembla que ha trobat distracció. Quan t'has comprat l'ordinador?
- Va ser cosa del Marcel. Un regal -diu somrient -, i no sé si sabré fer-lo servir...
- Aleshores, què dius? -pregunta la Montse -. Acceptes tornar abans d'hora?
- Molt bé, d'acord. Quan començo? -diu la Mari mirant a les dues amigues.

Al vespre, Marta arriba al pis. Núria està asseguda al sofà, acariciant al Trasto. Seu al costat d'ella.
- Ei, hola... -diu Marta sense rebre resposta de la Núria -. Et trobes bé?
Marta la mira. Núria té la mirada perduda encara que sembla que es miri al gos. De sobte comença a dir:
- A vegades penso en tot el que m'ha passat en aquests dos últims anys. I en què passés el que passés, sempre trobava algú que em protegia, o que m'escoltava... Però ara, els meus avis són morts..., la Clara ha marxat a Cardiff, la Carme està a Figueres... i el meu pare en la presó.
Núria comença a plorar. Marta l'abraça.
- Calma't..., em tens a mi... al David, tens als teus amics...
- Però i la meva família? No em queda res... Estic tan cansada... Avui he anat a veure al meu pare, fent el cor fort... Però a la sortida ja no he pogut aguantar més... Ja no puc més, Marta...
- No ploris Núria, si us plau... Comprenc com pots sentir-te... Però has de ser forta malgrat tot; no et deixis arrossegar. Vull que t'animis, que tiris endavant. Et queda molt camí per recórrer. Sempre podràs comptar amb mi.
Núria la mira, amb llàgrimes als ulls i somriu.
- Mira, entre les dues farem que tot et solucioni, d'acord? I ara anima't, va! Vull que m'acompanyis.
- A on?
- Inauguren el Nou Xicago. Projectaran una pel·lícula pels convidats. Segur que et distreus. Vinga, no em pots dir que no.
- Molt bé -diu Núria eixugant-se els ulls -, aniré per tu... Me n'alegro tant que estiguem vivint juntes...!
Les dues amigues tornen a abraçar-se.

Els convidats a la inauguració van entrant. Montse i Teresa ja estan assegudes.
- Pobre Huari. Ha arribat fet pols. Ni tan sols li he dit si em volia acompanyar.
- Deixa'l que penqui, que ja li convé. I per cert, què tal la Mari?
- Molt bé! No s'esperava començar avui mateix. L'ha costat una mica deixar a la Desi, però només han estat unes poques hores. Sort en tinc d'ella!

Fent cua, Marta i Núria arriben a la taquilla on han de dipositar la invitació. Quan se n'adonen, veuen a la Rut darrere de la finestreta.
- Què hi fas tu aquí? -pregunta la Núria.
- Treballar. Cap problema? -diu seriosa la Rut.
- No, cap -contesta mig rient la Núria -. Un consell, no t'estressis. Per cert, aquest uniforme fa joc amb els teus cabells. Passa-ho bé.
Rut estripa la invitació de la Núria amb molta ràbia, mentre ella i la Marta entren al cine:
- Després de tot, m'ha animat venir. No m'hagués perdut per res del món aquesta imatge de la Rut vestida amb aquest uniforme tan hortera.
- No siguis dolenta... o sí...
Totes dues comencen a riure i un cop dintre, seuen.

De mica en mica, les butaques es van omplint. Les llums s'apaguen. Sota la pantalla, un faristol està preparat. Un focus l'il·lumina.
Olga, asseguda al costat de la Paquita i el Francisco, s'aixeca i es posa darrere d'ell.
- Molt bona nit a tots i totes. Gràcies per assistir a la inauguració del cinema "Carles Torres, Nou Xicago".
Els llums mostren una placa commemorativa amb aquest nom. El públic aplaudeix.
- El meu pare s'hagués sentit molt orgullós de veure a tanta gent omplir aquest cine que va ser la seva vida. Però el que per ell ho era tot, per mi no ho és tant. Jo tinc la meva família i la meva feina lluny d'aquí.
Per això, abans de veure "Doctor Zhivago", una de les pel·lícules preferides del meu pare, vull deixar constància davant de tots d'un fet. I és que aquest cinema serà copropietat i estarà dirigit per dos de les persones que el meu pare i jo mateixa, estimem més: el Francisco i la Paquita.
Amics, aquest cinema és nostre!

Els dos al·ludits es queden bocabadats mentre la sala s'omple d'aplaudiments.
Paquita mira enrere. Veu a la Marta a qui saluda, i se n'adona que unes files més enllà, hi és el Martí...

Channing