..Marta i Núria esmorzen al pis.
- Quina cara vas posar quant et va caure tot al damunt!
- Suposo que sí... Pobre noi, se'm va quedar mirant com dient "de què va aquesta nena?" Però em va tacar, tampoc havíem de posar-nos a xerrar com descosits...
- Si es va quedar mirant-te va ser per un altra cosa. No et va treure els ulls del damunt fins que no vam marxar.
- Què dius!!?? Jo crec que es va quedar amb ganes de demanar-me disculpes... Bé, deixem-ho.
Núria marxa a la cuina emportant-se un got i un plat.
- Escolta, aquesta tarda què fas? -pregunta Marta.
- No ho sé -diu tornant de la cuina-, però m'hauria d'espavilar amb el tema de la feina. Necessito diners d'on sigui. Fins i tot la Rut ha aconseguit feina, i mira que ens en fotíem l'altre dia d'ella, però almenys està treballant, no com jo.
- Tranquil·la dona, segur que quan comencis a buscar alguna cosa, la trobaràs. Ja saps què vols fer?
- No, aquest és el problema.
- Podries donar classes de piano... Feina a casa, i a més, que saps fer molt bé...
- Doncs no seria mala idea... Però, per què em preguntaves què faria més tard?
- No, per res. Perquè he decidit fer-me un tatuatge -ara és Marta qui va a la cuina.
- Què dius? Però quan..., per què...?
- Mira, ho he estat rumiant -Marta torna -. Després de veure'l el de Natàlia vaig començar a donar-li voltes i aquesta nit no he deixat de pensar-ho. O sigui que ho vull fer.
- I què en dirà el David? Per què li diràs, no?
- Ja veurem. Igual no li dic, segur que no li agradarà...
- Dona, no ho sé... Tard o d'hora el veurà, dic jo -diu rient la Núria.
Marta la mira i també riu.

Lola arriba a la parada on són la Isabeleta i el Rafa que callen al veure-la arribar.
- Bon dia... Ui, per mi no calleu, eh?
- No, perdona. És que estàvem parlant d'això del creuer. Volem fer un viatge i havíem pensat que això seria una bona ocasió de tenir temps per nosaltres -diu en Rafa.
- I per això parleu d'amagat?
- És que no estem segurs de concursar -diu la Isabeleta -, com a tu també et fa il·lusió aquest viatge... "Tingues en compte les circumstàncies i guarda't del mal, i no t'hauràs d'avergonyir de tu mateix", Eclesiàstic 4:20.
- Ah, però per mi no us preocupeu. Vosaltres feu. No seré la única que vulgui concursar. A més, que cal saber la resposta a la pregunta que faran. No es tracta només de trucar i que t'agafin... Intervenen molts factors.
- Llavors ho intentem, no? -diu en Rafa.
- Sí, i a veure si en tenim sort.

En aquest moment passa la Rut pel costat d'ells i el Rafa la crida:
- A veure si ens pagueu d'una vegada tot el que ens deveu!
La Rut es deté i dóna mitja volta apropant-se a ell:
- Jo no us dec res. Va ser el Jordi qui us va estafar.
- Però per culpa teva -diu la Lola -. L'has exprimit com una taronja.
- Jo vaig acceptar el que ell em va donar.
- I ho dius tan tranquil·la? Les noies com tu tenen un nom...
- Digues el que vulguis..., però jo tinc casa... i vosaltres ni un duro!
Rut els mira i marxa.
- I tu, Isabeleta? -recrimina el Rafa
-. No penses dir res??
- "L'insensat manifesta al instant la seva còlera, mes l'home prudent sap dissimular una ofensa", Proverbis 11:16
- Ai, Senyor! -es lamenta Lola.

Cecília tanca la porta després que la Mari marxi a la feina. Entra en l'habitació.
- Alba, ja estàs enganxada a l'ordinador un altre cop?
- Sí, àvia. Estic navegant. Si necessites alguna cosa m'ho dius.
- Vaig a canviar a la Desi -diu resignada.
Alba obre es fica al xat. S'ha posat de nick, "Alba_9". Sota el seu àlies hi ha sis més, però cap d'ell diu res. Alba saluda encara que sense rebre resposta. Es queda una mica ensopida.

Marta xerra amb la seva mare al Caprabo.
- Estàs segura del que vols fer? Mira que els tatuatges són per sempre...
- N'hi ha que no ho són... Però mama, em fa gràcia, no crec que després me'n penedeixi.
- I no ho penses consultar amb el David?
- No ho sé, voldria que fos una sorpresa.
- A veure si la que s'emporta a sorpresa ets tu -diu la Paquita.
- Parlant de sorpreses, encara no m'has dit res del regal que t'ha fet l'Olga...
- Ai, aquesta dona és boja... Però ja vaig parlar amb el Francisco. Ell se n'ocuparà de tot i si necessita un cop de mà sap on trobar-me. Ara he d'estar més per tenir llesta la pensió pel setembre, encara que estic molt contenta de tenir un cine.
- M'alegro que tot et vagi tan bé, mare... -Marta li fa un petó.
- A veure si tu no espatlles el que tens, eh? S'han de cuidar molt les coses.
- No pateixis. Et deixo. La feina em reclama.

La perruqueria acaba de tancar i en la porta xerren la Núria i la Mari.
- Doncs és que la Cecília ja se n'ocupa d'ella, ho sento...
- No passa res, al final segur que acabaré fent cas a la Marta i penjaré cartells per impartir classes de piano.
- Aquesta és una molt bona idea, i segur que treus més calers que fent de cangur. I tu de tocar el piano en saps...

Aleshores apareix el Nacho, tímidament:
- Hola Mari... -de sobte se n'adona que coneix a l'altra noia.
- Us coneixeu? -pregunta la Mari.
- De fet, vam coincidir ahir a la nit a La Fusteria -diu la Núria.
- Sí..., vaig ensopegar amb ella... Em sap molt de greu el que va passar.
- Bé, jo he de marxar. Nacho, ja parlem un altre dia. És que em moro de ganes de veure la Desi. Adéu.

- Vaja, aquesta dona sempre va amb presses...
- Sí, bé..., doncs res, jo també marxo.
- Em dic Nacho -diu de cop -. I tu?
- Núria..., em dic Núria -diu ella.
- Bé..., potser et sembla atrevit però... em deixaries que et convidés a dinar? Em va saber tan greu el que va passar ahir que jo...
- No t'amoïnis, però gràcies, és tot un detall. Ara de he marxar...
- Bé doncs... Adéu...
Tots dos es donen mitja volta i comencen a caminar, però poc després es detenen, tornant-se a girar tímidament. Es miren i quan s'adonen que l'altre ha fet el mateix, reprenen el camí i se'n van.

L'Alba continua asseguda davant de l'ordinador. Està tancant algunes finestres quan una indicació li diu que algú vol xatejar amb ella.
--"Alba_9"- Hola, ja pensava que no em saludaria ningú.
--"Pinoxo"- Hola, acabo d'entrar. Abans no he pogut fer-ho. D'on ets?
--"Alba_9"- De Barcelona, de Sant Andreu, i tu?
--"Pinoxo"- De Barcelona també, de Sants. Tens 9 anys?
--"Alba_9"- Sí, tu quants tens? 11 acabo de fer fa uns dies.

La Cecília recull totes les coses:
- Vinga Alba, vols deixar estar l'ordinador? La Mari està a punt d'arribar i hem de marxar! -s'apropa a la seva néta -. On s'apaga això?
- Espera't que li dic adéu al meu amic.
- Ai... molt bé, però ràpid!

--"Alba_9"- Ara t'he de deixar, aquest ordinador no és meu. Però em connecto tots els dies. Ets la primera persona amb que xatejo.
--"Pinoxo"- Jo entro de tant en tant, quan em deixen. Demà si puc tornaré. Adeú.
El noi acaba la conversa i surt del xat. Alba fa el mateix, apagant l'ordinador.

Just en aquest moment arriba la Mari que després de saludar, va a buscar a la Desi.
- Bé, nosaltres ens anem. Fins demà.
- Gràcies Cecília... Alba, t'ho has passat bé amb la Desi?
- De fet ha estat tot el dia a l'ordinador.
- He fet un amic -diu l'Alba.
- Aquestes criatures d'avui dia... S'ho saben tot! -diu la Cecília.
- I tant, jo ni sé encendre'l... -diu Mari rient -. Vinga, adéu!

Al vespre, la Marta hi és al pis amb el David. Núria entra en la sala i li dóna un full a la Marta. Ella el llegeix.
- Què és? -pregunta el David.
- Vaig a posar un anunci per donar classes de piano. Necessito guanyar diners.
- Això està molt bé, i l'anunci m'agrada -diu la Marta que li torna el full.
- Bé, jo vaig a sortir a passejar al Trasto. Trigaré una estona -diu rient.
Núria es fica en una habitació amb el full i surt amb la cadena del gos. El va a buscar a la cuina i surt amb ell, marxant tot seguit.

- Em sembla que ens ha volgut deixar sols -diu en David.
- Potser haurem d'aprofitar-nos, no et sembla?
- Clar que sí...
Tots dos comencen a acariciar-se i a fer-se petons. Però la Marta l'atura...
- Espera't un moment.
- Què passa? Si és pel condó en porto...
- No és això, burro... Volia demanar-te una cosa. Demà voldria que m'acompanyessis a un lloc...
- A quin?
- Vull fer-me un tatuatge i vull que vinguis amb mi.
- Ostres Marta... -diu ell aixecant-se -. A què ve això ara?
- Què et passa? No t'agradaria?
- Doncs mira, no! No ho sé... No t'imagino amb un tatuatge a qualsevol part del teu cos...
- No m'has d'imaginar, m'has d'acceptar.
- No ho sé... -diu intranquil -. No fan per tu aquestes coses...
- David -diu ella apropant-se a ell -. Tinc ganes de fer-me un tatuatge -li fa un petó al coll -, vull que m'acompanyis -li fa un altre petó -, i que entre tots dos escollim el dibuix que més ens agradi -diu fent-li un petó als llavis.
- Això que fas és xantatge emocional -intenta dir entre petons.
- Ho sé... A que funciona...? -dit això el tira a terra i...

Channing