..Tothom la va arribar a estimar molt. La pena i la tristor envoltava l'ambient encara que tots sabien que havia arribat la seva hora.

..El Quico havia decidit trucar al Peris per informar de les novetats de les que ell era testimoni directe. El cos del Gerard sortia del cotxe ensinistrat i els bombers es donaven pressa per treure a la Patrícia. Al seu costat, el Fidel i el Juli patien per l'estat d'ella.

Al bar, el Peris escoltava els relats dels fets amb molta atenció. Tots els clients guardaven silenci a l'espera de saber què és el que havia passat. El Peris movia el cap i no deia res, només sentia el que el Quico li explicava. Fins que va penjar el telèfon i va agafar aire:
- L'Emili Orpinell és mort. L'han trobat al bosc amb dos trets, un d'ells al cap.
- Mare de Déu! -diu la Trini.
- I què ha passat amb el Gerard i la Patrícia? -pregunta el Francisco.
- I el meu pare? T'han dit alguna cosa d'ell o del Juli?
- El Fidel i el Juli estan bé tots dos, Àlex. El Gerard és mort -diu el Peris molt seriós -. El cotxe en el que anava amb la Patrícia ha xocat contra un arbre. Ella es troba molt greu, però viu...
- Menys mal... -diu la Júlia -. Segur que es posarà bé!
- A primera vista, no ho tenen gens clar. Cal esperar. La traslladaran a un hospital i només podrem esperar.

Al llarg dels següents dies, el Fidel no es va separar de la Patrícia en cap moment. Tota la gent de Sant Andreu es va assabentar del què havia passat al basar dels horrors, com des de llavors se'l va conèixer. La tràgica mort de l'Emili Orpinell va generar comentaris per tots els gustos. Des de persones que es van quedar indiferents per aquest fet, com la Remei, fins d'altres com el Fidel que va comprendre en l'últim moment com s'estimava aquell home a la seva dona.

La Lluna acompanyava en tot moment al Juli que patia per l'estat de salut de la seva mare. La Sara també feia costat al seu ex marit, al igual que els fills del Fidel. Tots i totes esperaven una bona notícia de l'equip mèdic que atenia a la Patrícia.
I aquell dia, tot i que es va fer esperar, va arribar.
Un metge va parlar amb el Juli per explicar-li que la seva mare, havia despertat. Tots els que l'envoltaven es van alegrar molt i al noi li va faltar temps per entrar en l'habitació i veure-la.
- Mare... -diu el Juli quan entra a l'habitació -. Com estàs?
- Què ha passat, fill? -diu ella amb dificultat.
- Vas patir un accident fa uns dies, però ara tot s'ha acabat. Ja no has de patir per res.
- I l'Emili? I el Gerard?
- Tots dos..., són morts, mare.
- El Gerard també?
- Sí.
- Ho vaig aconseguir...

El Juli mira a la seva mare estranyat però cap del dos diu res més sobre aquest assumpte.
- Tens a molta gent preocupada a fora. Aquests dies han estat molt durs pensant que potser no te'n sortiries...
- Em fa mal tot el cos... Estic molt cansada.
- Vols que me'n vagi?
- No, fill, no... Queda't. Vull que estiguis amb mi.
- El Fidel també és fora. Té moltes ganes de veure't. Vols que li digui que passi?
- No, Juli..., de moment no li diguis res. Ja tindrem temps de parlar ell i jo. Ara tinc ganes de dormir una estona, però tu no marxis..., queda't amb mi, fill.
- Clar que sí, mare..., clar que sí -diu ell agafant-la de la mà.

Més tard, el Fidel sabria que la Patrícia no volia veure'l fins que no es trobés una mica més recuperada i això trigaria encara uns quants dies en passar.

El Sergi, trigà un temps en parlar amb el Juli i el Fidel:
- Ja hem tancat la investigació. Hem demostrat que la mort del Ros va ser culpa de l'Emili Orpinell i que el Gerard es va convertir en el seu còmplice i també, en el seu major enemic. El Walter ha confessat tot el que fa referència a l'atropellament de l'Eli i ens ha aclarit què pintava el Joel Recasens en tota aquesta trama.
- I la meva mare? Què li passarà a ella?
- Res, Juli. No hem trobat cap prova que la incrimini. Per tant, la Patrícia queda lliure de tota sospita. Ella ha estat una víctima més en tot aquest enrenou.
- Moltes gràcies, Sergi, per tot el que heu fet.
- De res, Fidel. És la nostra feina.

El Sergi marxa i es queden sols el Fidel i el Juli que es fan una abraçada.
- Ja ha acabat tot, oi?
- Sí. Ja no hem de patir per res. Ara només vull veure a la teva mare. Quan estarà disposada a rebre'm?
- Fidel, jo..., no sé què dir-te. Aviat li donaran l'alta i jo tampoc entenc per què no et vol veure... Però has de respectar el que ella vulgui. Ho ha passat molt malament tots aquests mesos.
- Ho sé, però tinc tantes ganes de veure-la, i els dies passen.
- Has de tenir paciència, Fidel. Una altra cosa, no et puc dir.

Els dies passaven. La vida a Sant Andreu tornava a la normalitat i cada cop la gent parlava menys dels fets que van ocórrer al basar. El local es va buidar. Ja no hi quedava res. Molts botiguers van tancar per vacances. El Juli i la Lluna ho tenien tot preparat per marxar a Irlanda. La vida continuava i també va arribar el dia en el que la Patrícia marxava de l'hospital.

Fora, al carrer, amb un ram de flors, l'esperava el Fidel.
- Fidel...
- Patrícia, això és per tu -li diu fent-li un petó.
- No calia..., però gràcies. Són molt maques.
- Patrícia, tenia tantes ganes de veure't, de parlar amb tu, d'abraçar-te... i ara ja puc fer-ho. No entenc per què no m'has volgut veure abans però això ja no importa. L'únic que importa és que ja estàs recuperada i que podem començar de nou, junts.
- Fidel, tens raó en una cosa. Podem començar de nou. Però no ho farem junts..., ho sento.
- Què dius? Per què no? Patrícia, jo t'estimo!
- I jo a tu, Fidel. Però m'has d'entendre. Ho he passat molt malament. Sant Andreu em porta molts mals records, i no em puc quedar.
- Vindré amb tu, on tu vulguis, Patrícia, però vull estar amb tu.
- Fidel, no te n'adones? Tu formes part d'aquests records. De tot el que m'ha passat, tu has estat la millor cosa que he viscut aquest temps, però sempre estaràs vinculat a l'Emili o al Gerard, i jo necessito esborrar tot el que he viscut. Ets una persona bona i meravellosa. Estic segura que un dia trobaràs a una dona que sàpiga fer-te molt feliç, Fidel.
- Patrícia...
- Té, no me'l mereixo -diu tornant-li el ram de flors.
- No, no... Queda-te'l. És teu. Almenys que puguis conservar un petit record del que vam tenir junts.
- D'acord, Fidel. Així serà. Ara haig de marxar. Un taxi m'espera.
- On aniràs? Què faràs?
- De moment, marxo amb el meu fill i la Lluna. Després, qui sap? Que tinguis molta sort, Fidel.
- Tu també, Patrícia. Tu també.

I així, sense llàgrimes, sense drames, la Patrícia puja al taxi on l'espera el seu fill i s'allunya d'un Fidel que, malgrat tot, es queda amb el cor trencat.

-CONTINUARÀ ...-

Channing