..Si a molts és la calor d'aquest insuportable estiu la qui no els deixa dormir, als membres de la família Benjumea és un terrible descobriment que des de fa dies, no els deixa descansar. Cap d'ells son capaços de treure del pensament la cara d'aquella noia, aquella cara idèntica a la de la Sandra i que els fa preguntar-se per què..., qui és ella, i el pitjor de tot, qui és en realitat la Sandra.

Els darrers dies la inquietud s'havia apoderat d'aquella casa. La Sandra es va tancar més que mai a tractar el tema obertament, i no volia parlar d'això amb ningú, ni tan sols que s'esmentés l'assumpte. El Ros va notar un distanciament amb ella perquè el feia culpable de provocar aquesta situació. Però en realitat, el silenci, el mostrar-se tan esquerpa amb tothom, només era una façana per evitar reflectir el que realment sentia... por.

La Sandra esmorzava sola a la taula del menjador quan va arribar l'Óscar:
- Bon dia -diu ell.
- Hola -respon ella mirant al no res.
- Queda cafè?
- No ho sé.

L'Óscar posa cara de resignació i entra a la cuina mentre la Sandra continua donant mossegades a una torrada.
- Vols alguna cosa?
- No.
- Sandra..., no pots continuar així -li diu l'Óscar acostant-se a ella.
- Com no puc continuar?
- Així, tan distant, tan absent de tots... Hem d'afrontar el que ha passat, Sandra!
- Què vols afrontar, Óscar? -diu llençant la torrada contra la taula -. Que hi ha una persona idèntica a mi? Que podríem ser germanes? I si ho som? I si...
- "Basta de gritos!" -diu el senyor Juan darrere d'ells -. "Tenemos que solucionar este problema que ya lo hemos dejao pasar muchos días. Sandra, niña. Para bien o para mal, hay que afrontarlo. Coger al toro por los cuernos, y descubrir la verdad."
- "Tu no sabías nada? De verdad me lo prometes?"
- "Niña, ¿tú crees que yo sería capaz de ocultaros una cosa así?"
- "Abuelo..."

La Sandra no pot evitar llençar-se als braços del seu avi. Ell creua la seva mirada amb l'Óscar sabent que ha de fer alguna cosa.

Aquella tarda, el senyor Juan es va acostar a la botiga on treballa la Mireia. Es va esperar a que marxessin uns clients per poder parlar amb ella: - Bona tarda, en què el puc ajudar?
- "Hola, me llamo Juan. No te acuerdas de mi, verdad?"
- Sí..., ja el recordo.

La noia es gira i s'acosta al mostrador.
- "Eh, qué pasa? No quieres hablar conmigo?"
- No, no és això... No vull parlar del tema.
- "Mira... ¿cómo te llamabas?"
- Mireia.
- "Mireia, es evidente que algo sucede. Te estoy mirando y es como tener a mi nieta delante. Sois como dos gotas de agua. Mi nieta debe saber el por qué."
- Jo també porto dies donant-li voltes i em fa por fer preguntes a casa. No els hi he dit res a la meva família.
- "Tienes que hablar con ellos. Es importante y esencial para vuestras vidas saber qué ha pasado. Podríais ser hermanas... y eso cambiaría muchas cosas pero hay que ser fuertes y valientes para afrontar la verdad."
- No ho sé, no em veig amb cor. Jo ja tinc la meva família, les meves germanes... No vull que tot això canviï de cop i volta.
- "Para bien o para mal, ya ha cambiado... A mi también me da miedo conocer la verdad pero es peor esconder la cabeza bajo el ala y olvidar lo que ha pasado, porque..., esto es algo que no podremos olvidar. Te voy a dejar mi dirección. Ojalá hables con tu familia y vengáis a hablar con la mía."

El senyor Juan li escriu en un full l'adreça del seu pis i el seu número de telèfon.

- "Toma, Mireia. Espero que hagas lo que sabes que tienes que hacer por mucho miedo que te dé."

Dit això, el senyor Juan marxa de l'establiment.

A última hora de la tarda, la Sandra es trobava asseguda en la sorra d'una platja, mirant al mar, mentre escoltava el soroll de les ones trencant en la vora. La seva calma va ser interrompuda per l'Óscar.
- Sabia que et trobaria per aquí. Era al lloc on solies venir per fugir dels problemes quan érem petits.
- Aquí intentava trobar solució als problemes, triar la opció més convenient, o simplement, oblidar-me de tot. Mirava al mar i pensava fins on arribaria tota aquesta quantitat d'aigua.
- I jo et deia que fins al final, que en aquella ratlla s'acabava tot.
- M'agrada respirar l'olor que fa el mar i escoltar el seu soroll.
- Ho sé..., però saps que ara res de tot això t'ajudarà.
- Óscar, tinc por... tinc molta por de perdre tot el que pensava que era meu, la meva família, la meva identitat...
- Pot ser no siguis tu la que perdi tot això.
- Què vols dir?
- No has pensat en la possibilitat de què la nostra mare tingués dos filles en lloc d'una només?
- I l'abuelo no saber-ho? Impossible.
- Sigui el que sigui, has de saber la veritat o et farà molt de mal.
- Passi el que passi, Óscar, t'estimo molt.
- Em sembla que és la primera vegada que m'ho dius...

Tots dos es fan una abraçada molt llarga i quan es separen ella diu:
- Em sembla que ja sé qui pot conèixer la veritat...

Quan l'Óscar arriba al pis, es rebut pel seu avi molt amoïnat:
- "Óscar, ¿sabes algo de tu hermana? No la he visto en toda la tarde y me tiene muy preocupado."
- "Tranquilo, hace un rato que he estado con ella. Lo está pasando muy mal."
- "Lo sé, yo también. Durante los últimos meses, he creído tener un hijo que luego resultó no ser mío. Ahora, mi niña, podría no ser mi nieta."
- "Abuelo, ¿no podría ser que mi madre tuviera gemelas?"
- "No, vamos, yo diría que no... "
- "Bueno, espero que ella aclare sus dudas."
- "La Sandra? Pero, ¿dónde está?"
- "Ha ido a buscar a la única persona cercana que cree ella que la puede ayudar".
- "¿A quién?"
- "Al papa..."

Sandra arriba a Granollers i localitza el pis on acollen als indigents. El lloc fa una pudor desagradable però allí troba en una habitació amb dos persones més, al Paco Benjumea en un estat lamentable:

- Eh! Hola! Em sents??
- Qui...? què passa...? -diu ell amb veu dèbil.
- Desperta! Soc jo, la Sandra...
- Filla..., què fas aquí?
- Precisament això, saber si sóc o no filla teva.

Trobar respostes a preguntes que poden canviar les nostres vides. Cal per això molta valentia. La majoria s'ho pensen molt bé abans de fer un pas endavant...

La Mireia, asseguda al llit de la seva habitació, mirava el paper amb l'adreça del senyor Juan.

D'altres intenten anar per un camí amb una única sortida...

- La teva mare només va parir una criatura...
- Però no era jo, no podia ser jo... Te n'adones? No sóc la teva filla, Paco Benjumea... Ara entenc que mai ens haguéssim entès. Mai has estat el meu pare!
- Jo t'he estimat sempre com la meva filla, Sandra.
- I també m'has odiat. I en el fons, me n'alegro de no ser filla teva veient com estàs vivint. Adéu.

La Sandra surt al carrer i es posa a plorar.

I ara que sabem les respostes, ja és massa tard per penedir-se. Ara, sabem que tot ha canviat, i que res serà igual que abans.

-CONTINUARÀ ...

Channing