..Avui és un dia important per a molts veïns de Sant Andreu: és el dia en què comencen les seves vacances d'estiu. Al bar Peris ja està penjat el cartell que anuncia que tanquen per vacances i que es tornarà a obrir el 18 d'agost.

La Trini entra carregada de bosses al bar on està la Remei.

Se suposa que molta gent prepara les maletes, revisa que tot estigui a punt, deixa a mà els bitllets de tren o avió per tenir-los a la vista i sobretot, hi ha parelles que intercanvien opinions sobre el que es pot ficar a la maleta o no, com l'Óscar i l'Amèlia que estan acabant de preparar l'equipatge per anar-se'n a Bilbao a visitar a l'avia d'ella. O això és el que ells es pensen...

Però sens dubte, és en aquesta època de l'any quan la ciutat s'ompli de turistes que venen al nostre país a passar uns dies de descans. Passegen per la ciutat, visiten els llocs típics, fan cues interminables i alguns, fins i tot, admiren grans cartells i tanques publicitàries que alegren la vista. Clar que això s'ho troba un turista o qualsevol.

El Max anava a comprar uns llibres quan es queda sobtat al arribar a Plaça Catalunya.

No tothom, però, té la sort de molts altres de poder anar-se'n uns dies de vacances. La feina, la manca de diners o de companyia fa que algunes persones s'hagin de quedar a casa sense sortir. Això és el que li passa a la Charlotte que no està vivint el seu millor estiu, o al Rafa que se sent encara una mica culpable per l'accident i que intenta fer companyia tant com pot a la pobre noia.

O també a la Remei, que malgrat tenir uns dies lliures pel tancament del bar, no pot anar-se'n a cap lloc...

- Mira Remei -diu la Trini -, mira quin conjunt més maco m'he comprat.
- Trini, vols dir que aquest bikini tan colorit i florit fa... per una dona de la teva edat? I no em mal interpretis, eh? No estic dient que siguis gran ni res d'això només que és massa... cridaner...
- Remei..., que ja ens coneixem. Estic segura que al Francisco li encantarà i mentre a ell li agradi... la resta de la gent no m'importa. Ai! Quines ganes que tinc d'arribar ja d'una vegada a Penyíscola...
- Quan marxeu?
- Aquesta mateixa tarda. I tu, què faràs aquests dies de vacances que tens?
- No ho sé... igual truco a una amiga per prendre alguna cosa, ja veuré. Però amb el Mateuet i la crisi, no estic jo per sortir a cap lloc.

Apareix el Fidel que surt de la cuina:
- Hola, Trini! Ja tens les maletes a punt?
- Ara m'hi vaig. El Francisco ha dit que se'n carregava ell però no me'n refiu gens! I la Sara, el Ventura i tu? Sortiu a alguna banda?
- Hem decidit anar aquest cap de setmana a Madrid a visitar al Peris i l'Àngela, i a la nena, és clar.
- Doncs dóna-li records a la família i li dius de part meva que els trobem molt a faltar. A veure quan es deixen caure per quí.
- Li diré de part vostra.
- Adéu guapos!

La Trini surt amb les seves bosses després d'haver estat comprant.
- Remei, pujo dalt una estona.
- Molt bé Fidel.

Quan es queda sola, agafa la seva bossa i remena per dins fins trobar la targeta que la Bea li va donar de "La Maleta Roja" i mira el seu número de telèfon.

Al seu pis, l'Óscar i la Canya preparen l'equipatge per anar-se'n de viatge.
- Que no vull portar-me aquests pantalons, Amèlia... Donen molta calor.
- A Bilbao refresca Óscar, i segur que els trobaràs a faltar.
- Si ens ho portem tot, haurem de pagar sobrecàrrega quan facturem.
- Però què dius? Porta aquests pantalons!

Mentrestant, el senyor Juan parla amb la Sandra al saló:
- "Me llamó ayer que quería hablar conmigo..."
- "Y qué te dijo el Ivan?"
- "Na, que se marchaba a Colombia para pasar una temporada con su familia. Que había pasado un año muy malo aquí y que el dinero del alquiler se lo ingresara en otra cuenta corriente."
- "El pobre..., a pesar de que intentó hacer lo correcto pero ya fue demasiado tarde."
- "Si...."
- "Y tú, abuelo, ¿cómo estás? Piensas en papá?"
- "A veces, niña, pero ahora es diferente. No estoy tan preocupado. Tomé una decisión y no me arrepiento en absoluto."

Sona el timbre de la porta i el senyor Juan va a obrir apareixent el Ros molt exaltat. Es reuneixen al saló amb ells, l'Óscar i la Canya.
- Hola Ros, què hi fas aquí? -diu la Sandra -. No havíem quedat fins d'aquí una estona, oi?
- Sí, però necessitava dir-te una cosa..., o dir-vos a tots una cosa... Porto uns dies donant-li voltes si ho hauria de fer i crec que sí.
- "¿Qué pasa?" -pregunta Juan.
- Bé, és que si us ho dic no em creureu.... És millor que m'acompanyeu. És tan fort que us quedareu de pedra.
- A on vols anar ara? -pregunta l'Óscar.
- Veniu i ho veureu.

El senyor Juan agafa les claus i tots surten darrere del Ros.

El Max arribava a Plaça Catalunya sense deixar de mirar una enorme pancarta penjada d'un edifici comercial on s'anunciava la darrera col·lecció de IntimMen i on es podia veure a mida gegant, a un Iago sensual mostrant un dels boxers d'aquesta marca. Sona el mòbil del noi:

- Hola Edu, quant de temps! Jo bé, i tu?... Me n'alegro. Ah, sí? Has vist al Iago en una tanca publicitària? On?... Sí, està per tot arreu. Aquesta vegada, el meu pare ha treballat de valent... Sí, és una campanya del Beni... Jo ho porto bé, quin remei... D'acord, ja parlarem en una altra estona. Fins aviat, petons.

El Max penja i torna a mirar la pancarta. La veritat que la seva expressió no mostra tota la satisfacció que ell vol aparentar. Li torna a sonar el mòbil:
- Hola guapo, què tal?
- Hola Max, et trucava per avisar-te que no podrem quedar després. M'han trucat d'una revista de moda i volen que posi per una sessió fotogràfica. Ho sento, carinyo, però quan acabi et truco.
- Iago, tinc les entrades per anar al musical des de fa setmanes... què faig amb elles ara?
- Intentaré acabar a temps, t'ho prometo. No comptava amb això. Et trucaré quan acabi, d'acord?
- Sí, clar....
- Max, t'estimo. Et deixo que haig d'anar al gimnàs i al centre d'estètica. Un petó, fins després.

El Max penja i dóna mitja volta deixant a les seves esquenes, la gran pancarta.

El Rafa, per altra banda, arriba al pis de la Charlotte:
- Com va tot?
- N'ha fent, trobant molt a faltar a Isabel.
- Què has fet aquests dies?
- Res, he fet trucades per avisar a la meva família d'Argentina del que havia passat..., per anul·lar tot el referent al casament..., anava a ser avui, saps?
- Sí...
- Demà pensàvem marxar uns dies a Canàries i ara...
- Ei, no ploris Charlotte...
- No ho puc evitar, Rafa... Tot em recorda a ella, i l'estimo tant...
- Però has de ser forta, i tractar de superar-ho, no només per tu, sinó també pel teu fill... Per cert, com està? Quan te'l portes a casa?
- Aquesta tarda aniré. He trucat cada dia per saber com estava... i saps? Per una banda tinc moltes ganes de tornar a tenir al meu fill amb mi, però per l'altra... tinc por no suportar el record de Isabel, que el nen em recordi massa a ella...
- No t'amoïnis, dona. Estic segur que trobaràs la manera de transformar aquesta por que tens en amor i coses positives que el vostre fill t'aportarà. Sí, serà com recordar a la seva mare, però això també és bo... I a més, jo t'ajudaré que per això soc el seu padrí.
- Moltes gràcies, Rafa, de veritat.
- Si vols, aquesta tarda t'acompanyo a casa dels sogres i el recollim plegats.
- Gràcies, però potser sigui millor que m'enfronti a això tota sola, no? Per alguna banda he de començar...
- Clar que sí...

Tots dos es fan una abraçada. Els Benjumea, mentrestant, caminen ja pel centre comercial...

- Per què ens has portat aquí, Ros?
- Vols calmar-te, Sandra... De seguida ho entendràs...
- Per ser un anti-sistema, t'estàs començant a convertir en un adicte a aquets llocs...
- Al final perdre'm el vol -diu l'Óscar.
- Ja em arribat, entreu, si us plau.
- "No entiendo na" -diu l'abuelo -. "Se pué saber qué hacemos aquí?"

De sobte apareix la dependenta, la Mireia i tots es queden al·lucinats, els Benjumea i la mateixa noia que es troba cara a cara amb algú idèntic a ella.
- "Ros, qué significa esto?"
- No ho sé, senyor Juan, per això volia que ho veiéssiu per vosaltres mateixos.

La Sandra i la Mireia no deixaven de mirar-se fixament l'una amb l'altra. La Canya agafa la mà d'un Óscar atònit.
- No entenc res -diu la Sandra -, no ho entenc...

La Sandra es gira i surt corrents de la botiga. La resta de la família la segueix amb una sensació de neguit inexplicable. La Mireia, també sorpresa, li pregunta al Ros:
- Qui era? Què passa aquí?
- No ho sé... Això és el que m'agradaria saber a mi...

Aquella tarda, la Charlotte acudeix a casa dels pares de la Isabeleta. Toca al timbre uns quants cops fins que finalment, la Nati obri:
- Hola, Charlotte.
- Hola. Puc passar?
- No. - Com que no?
- No ets benviguda a aquesta casa.
- Però què diu? On està el meu fill? -diu posant-s'hi nerviosa.
- Dins, amb el seu avi. Es troba perfectament bé, amb nosaltres, amb la seva família.
- Què dius? Em sembla que no t'entenc...
- Doncs està clar, molt clar em sembla a mi. El Rafita es queda aquí, amb nosaltres. Tu no ets ningú i no permetrem que el nostre nét sigui criat per una dona com tu, soltera i...
- Lesbiana?
- Sí!
- Miri, senyora, deixi's de tonteries. Vull que em tornin al meu fill, això va ser el que vam quedar! -diu cridant.
- Oblida-te'n! No tens cap dret sobre ell, Charlotte. El nen no és fill teu, no porta la teva sang; no tens cap dret. O sigui que es quedarà amb nosaltres.
- No em pots fer això. La Isabel no hagués volgut, no ho hauria permès!!! -crida.
- Deixa en pau a la meva filla, ara ella no hi és i nosaltres sabem què és el que més li convé al petit!

La Charlotte es tira a sobre de la porta per tractar d'entrar però la Nati tanca ràpidament i l'altra xoca amb la porta. Cridant i plorant, pica i dóna cops de peu i de mans:
- Torneu-me al meu fill, si us plau!! Torneu-me al meu fill...

Passats uns minuts, cau a terra sense forces i plorant d'impotència.

Arriba el temps per descansar, per estar amb la família, per anar a la platja o a la muntanya, per quedar amb els amics, per passar-s'ho bé, riure i ser feliç... Però també és temps per enfrontar-se amb veritats, secrets amagats des de fa anys, amb traïcions, enganys i amb la soledat.

-CONTINUARÀ ...
... dilluns 18 d'agost 2008

Channing