..Quan la gent es marca un objectiu només té una cosa al cap: aconseguir-ho. D'això se'n diu èxit. Uns intenten ser les millors cantants de Catalunya. D'altres, fer la millor campanya publicitària que s'hagi creat mai. I d'altres es conformen només, amb rebre un correu electrònic que l'ajudi a sortir de dubtes.

Des de feia uns quants dies, el Ros anava a un cybercafè per connectar-se a internet, entrar en el seu compte de correu amb la intenció de trobar un d'una admiradora que l'havia promès enviar-li una foto. Una tarda, per fi, el va rebre i efectivament, adjuntava la fotografia que s'havien fet plegats al centre comercial. La noia havia aprofitat per escriure unes paraules:
'Hola Ros, sóc la Sílvia. Aquí t'envio per fi la foto que ens vam fer. Espero que l'Eli tingui molta sort i guanyi el concurs. També volia dir-te que si vols em pots afegir al messenger i xerrem i m'expliques coses de la tele, ok? Fins una altra!'

- I ara què és això del messenger dels collons? -diu el Ros.
- És aquest programa que tens aquí -l'indica un jove que seia en l'ordinador del costat -. L'únic que has de fer és obrir el programa i afegir al contacte que vulguis. I quan t'aparegui el ninotet en verd és que l'altra persona també està connectada.
- Ostres tio, gràcies. No sé defendre'm massa en aquest terreny.
- Ja ho imaginava... Si tens cap dubte més, pregunta'm.
- Merci, ho faré.

Amb la lliçó apresa, el Ros afegeix al nou contacte al programa de xat i per sorpresa d'ell, el ninot està en verd.

- Hola! Ets el Ros?? -escriu la Sílvia.
- Sí. Hola.
- Quina il·lusió! Mai hagués pensat trobar-te aquí!
- És la meva primera vegada.
- Què contenta! Quan li digui a les meves germanes no s'ho creuran. Estic xatejant amb el germà de l'Eli, què fort!
- Tampoc és per tant... Vull dir que per mi és normal.
- Clar. I aquesta nit vas al programa?
- No. Només aniré si proposen a l'Eli per abandonar-lo.
- Espero llavors que triguis a anar-hi! Canta super bé la teva germana. A casa nostra ens encanta! Com m'agradaria conèixer-la algun dia!
- Fem un tracte?
- Depèn...
- Quan acabi el programa, quedem i així la coneixes. A canvi, tu em dius com puc conèixer a la teva germana Mireia.
- I per què la vols conèixer?
- Recordes l'altre dia quan ens vam trobar? Em va semblar que era una altra persona.
- Sí, sí, ho recordo.
- Necessito veure-la perquè tinc un neguit que no me'l trec. Vull sortir de dubtes i saber si és qui em pensava o no.
- I si et dic on pots trobar-la tu em presentaràs a la teva germana?
- Sí. O una cosa molt millor. Em pots acompanyar al programa, què et sembla?
- Li hauria de demanar permís als meus pares.
- Li demanes. Però segur que t'ho passaries molt bé.
- Quina emoció! Està bé, t'ho diré. De totes maneres és fàcil, perquè treballa en aquell centre comercial, bé avui no. Ja en tot cas, la trobaràs demà pel matí.
- Moltes gràcies! Quan la vegi em quedaré més tranquil i em trauré aquesta paranoia que porto a sobre des de fa dies.
- I jo aniré a la tele!

El Ros es queda somrient esperant rebre la informació.

El Max caminava per un carrer de Sant Andreu quan es troba a l'Óscar i la Canya.
- Ei, on vas tan sol?
- Hola! Ja veus, a que em toqui l'aire una estona. A casa del meu pare no es pot estar. Porta uns dies de bòlid amb tot el rotllo aquest de la campanya d'uns calçotets...
- Uns calçotets? -diu ella.
- Sí, bé... roba interior masculina. Està flipat el meu pare amb les idees que ha tingut i a sobre, ha agafat al Iago com a model i no el veig pràcticament res.
- Què fort, no? -diu somrient l'Óscar.
- I això no és tot. Es veu que el Iago s'ha fet una sessió de fotos per aparèixer en tanques publicitàries per tot Barcelona. I no son fotos precisament ligths...
- Ui, que això sona a gelosia -diu la Canya.
- Bah, no sé. Últimament no tinc esma per res. Entre que no puc estar amb la meva parella, tampoc puc parlar amb la meva mare de moment, i veig molt poc al meu pare... I la calor que fa...
- Sí, ja veig que estàs poc fi. I ara on anaves dius?
- Doncs a fer un tomb i cap a casa. Suposo que deuen estar a punt de marxar a la tele, al programa aquell de cantar on està la K. Avui presenten la línea aquesta de roba interior i el Iago és l'estrella de la desfilada.
- Mare meva, com se't nota la felicitat, eh? -diu la Canya.
- T'hauries d'animar, amic meu. Mira, per què no vens a sopar a casa? La Sandra hi serà perquè veiem plegats el concurs aquest. Sopem, mirem la tele i comentem la desfilada, les actuacions, i ja no estàs sol a casa -diu l'Óscar.
- No sé, no voldria molestar.
- No diguis ximpleries, Max... Va, anem-hi a comprar alguna cosa i així no li donem feina a l'abuelo.
- Em sembla molt bona idea, Óscar -diu ella.

El Max també accepta i se'n van els tres plegats.

A la nit, tots a casa dels Benjumea estan asseguts als sofàs pendents del concurs de televisió quan algú toca al timbre:
- "Anda niña, ve a abrir tú que a estas horas seguro que es tu novio."
La Sandra s'aixeca i obri.
- "Tenías toda la razón, abuelo!" -crida.
- Hola carinyet! -diu el Ros.
- Va passa, que està a punt d'actuar la teva germana.

Seuen el dos i l'Óscar puja el volum de la televisió:

- Continuem a "Jo vull cantar". Encara ens queden 4 concursants per participar i ja sabeu que aquesta nit cadascú ha triat una cançó, la que ells han volgut, per interpretar-la al nostre escenari -diu l'Àlex Casademunt -. El jurat està prenent bona nota de tot i també us recordo que el Marc i el Josep estan pendents dels vostres vots perquè un marxi i l'altre segueixi al programa.
- Com s'enrotlla aquest tio -diu la Canya.
- Ara és el moment de l'Eli. Com estàs guapissima?
- Bé, molt bé.
- Parlem mentre veiem imatges de la teva setmana a l'acadèmia, d'acord? Tu has triat un tema titulat "Un món de bojos".
- Així és.
- I com ha anat la preparació de la cançó?
- Doncs prou bé trobo. És una cançó que porto molt a dins meu. Li cantava al meu germà i ara li vull dedicar també aquesta actuació.

- Ostres, em farà plorar -diu el Ros.
- Què sensiblon m'ha sortit, mare! -diu la Sandra fent-li un petó.
- La veritat -continua dient l'Eli -, que esperava que això d'estar tancada fos més difícil de portar però la veritat és que estic bé.
- Igual és més fàcil tenint a una amiga amb tu...
- Això clar, és també un avantatge. Però si us fixeu, passem poc temps juntes, només als dinars i sopars i clar, a les classes. Preferim compartir el temps lliure amb els altres companys perquè mai se sap a qui li pot tocar deixar el programa.
- Esperem que tu ho facis tan bé que segueixis amb nosaltres algunes setmanes més. De moment, ves cap a l'escenari... Un fort aplaudiment per l'Eli que marxa per preparar-se... I que ens interpretarà aquesta maquíssima cançó titulada "Un món de bojos" i que com ella ha dit, li dedica al seu germà Ros. Us deixo amb l'Eli!!

Tothom l'escolta i se la mira atentament:
- Tinc una finestra dins tancada amb pany i clau. Mai no l'he pogut obrir. Però pels seus vidres resistents, puc veure un món de bojos on la vida és diferent. En un món de bojos als covards no aixequen torres, per fugir dels enemics. Ni s'adonen que amb les preses, s'han tancat a més a dins. M'agrada aquest món però no hi puc entrar. I només puc esperar, respirar i somiar. Fins que obris la finestra. Fins que deixis de ser tu, i jo deixi de ser jo, en el nostre món de bojos... En el nostre món de bojos.

El públic trenca en aplaudiments només acabar l'actuació de l'Eli, i alguns espectadors fins i tot, ploren de l'emoció.

- Vaig a per un mocador pel meu homenot! -diu la Sandra.
- Ho ha fet molt bé, eh? -diu l'Óscar.
- Estic molt orgullós de tu, germaneta -diu el Ros.
- Això li hauries de dir en persona, no trobes? -diu la Canya.
- "Más de una pareja de hermanos tendrían que aprender a decirse el uno al otro lo mucho que se quieren".
- "Si lo dices por nosotros abuelo, la Sandra sabe que la quiero mucho!"
- Però tampoc passaria res si m'ho diguessis de tant en tant... Té, els mocadors -diu la Sandra seient al sofà.
- Va, calleu que acaben de posar un vídeo dels nois que li han regalat els calçotets.
- Això és que sortirà ara... -diu l'Óscar.

El presentador continua fent la seva feina:
- Boxers, slips... tot un assortiment en roba interior masculina gràcies a la firma IntimMen que els hi ha regalat als nostres concursants. Per les noies, un altre dia. De moment, deixeu-me que us presenti la darrera col·lecció de roba interior masculina IntimMen que com us dic, vesteix als concursants masculins de Jo vull cantar. I és que amb IntimMen, la comoditat no es veu, se sent. Endavant els models!
- Aquest és l'eslogan del Beni -diu el Max
- És graciós trobo -diu la Canya -, i mare meva com estan els models...

Per l'escenari del programa comencen a desfilar una colla d'homes fibrats, depilats i molt atractius mostrant la roba de la marca patrocinadora. Fins que arriba l'últim model, el Iago, que porta uns boxers molt ajustats i una samarreta de color blanc. Es deté al mig de l'escenari i aquí es trau la samarreta mentre el públic xiula i crida floretes pel somrient i satisfet Iago.

- Quina sort que tens de tenir al Iago com a parella -diu la Canya.
- I de que sigui gai, perquè sinó, era meu...
- Sandra! Que estic aquí davant... -diu el Ros.
- Carinyet, era només un pensament en veu alta.
- Digues que no, Sandra, que està boníssim! I ara que ha sortit a la tele, Max, te'l trauran de les mans!
- No li facis cas a l'Amèlia, Max... -diu l'Óscar.
- No et preocupis. El Iago no és una persona que li pugi al cap la fama ni l'èxit.

La càmera es recrea en ell mentre la resta de models tornen a entrar per fer una darrera desfilada tots plegats.

- Com ha pujat la temperatura al plató, eh, noies? Em deia la Kristina que ja està al meu costat, que coneix al darrer model que ha sortit i que no sabia que s'hi dediqués... Doncs la primera oportunitat de conèixer al Iago, la imatge de IntimMen i que aviat veureu arreu de Barcelona. Fort l'aplaudiment per ells i ara tornem al concurs que ens queden uns quants participants per actuar. No estàs d'acord, Kristina?
- Totalment. Però voldria, si m'ho permets, felicitar als models que estaven que déu ni do, i sobretot al Iago que ho ha fet molt bé!
- Queda dit, i ara ets tu l'estrella. Perquè has de cantar la cançó que has triat mentre veiem el teu vídeo de la setmana a l'acadèmia. Setmana en la que has parlat amb la Beth, amb la directora, no?
- Sí, perquè volia cantar acompanyada d'un bon amic i no sabia si seria possible això.
- I qui és ell?
- Ell és el Manu Ripoll, un cantautor excepcional i que toca la guitarra com cap altre. Hem actuat plegats durant molt de temps i per aquesta cançó jo volia cantar-la acompanyada per la seva guitarra.
- Doncs la Beth va escoltar la proposta de la Kristina i no va posar cap objecció. O sigui que ja pots anar a l'escenari perquè allí t'espera el teu amic Manu Ripoll amb la seva guitarra i amb qui cantaràs el tema 'Sense tu'.

El públic aplaudeix mentre a algú, assegut al sofà de casa seva, que està mirant el programa, li cau un got al terra, trencant-lo. Agafa el comandament a distància i puja el volum de la televisió. Kristina arriba a l'escenari on li fa una fortíssima abraçada al Manu, donant-li també dos petons. L'home, deixa el comandament, i amb llàgrimes als ulls diu:
- Fill meu...
- Us recordo -diu l'Àlex Casademunt -, que tenim a l'escenari al Manu Ripoll que tocarà a la guitarra el tema 'Sense tu' interpretat per la veu inconfusible de la Kristina! Un fort aplaudiment per tots dos!!

La gent aplaudeix fins que els llums s'apaguen i només il·luminen als dos artistes. El Manu comença a tocar la guitarra...
- Sense tu, les meves mans es veuran buides. Malgrat toquin altres cossos, coneixent noves carícies, tremolant mortes de por. Sense tu..., sense tu...

Al dia següent, quan el Max estava esmorzant al bar Peris, llegint la premsa, es va presentar el Iago. Tots dos es van fondre en un apassionat petó i després van seure agafats de les mans.
- Com estàs, Max?
- Jo bé, ahir et vaig veure després d'un munt de dies sense saber res de tu.
- Va ser increïble, Max. No tinc paraules per descriure-ho!
- Ja se't veu emocionat... I ara què faràs? Et dedicaràs a això?
- Dedicar-m'hi a ser model?
- Això diu la premsa... Han publicat una entrevista que et van fer després de la desfilada. Amb la foto inclosa.
- Max, jo no pensava prendre'm seriosament això, però ahir quan estava sortint a l'escenari, les llums, els focus, les càmeres, la gent... No sé, alguna cosa em va passar dins meu que... quan m'ho van preguntar vaig dir el que pensava en aquell moment.
- No sé si haurà estat una bona idea la del meu pare...
- No has de patir per res, Max. Res canviarà, t'ho prometo.

La Remei s'acosta al Iago:
- Ei, nano..., què bé ho vas fer, eh? Semblaves un professional i tot. I quin cos que tens -diu rient -, que ho tenien ben amagat! Ara ves amb compte pel carrer perquè entre la tele i la publicitat per la ciutat, no podràs ni caminar, i et sortiran fans per totes bandes. Max, jo de tu el vigilaria perquè algú te'l voldrà prendre... Per cert, vols beure res?
- No, gràcies -diu seriós el Iago.
- Bé, si vols res, ja saps on sóc.
- Max, no li facis cas...
- Però té raó i sinó, temps al temps...

La fama, un fet amb el que qualsevol pot trobar-se sense voler. I davant la qual, no se sap com reaccionaran ni els afectats directament per ella ni les persones que les envolten.

El Max s'aixeca de la cadira i surt del bar, deixant al Iago sol a la taula.

Tot es qüestió de paciència i de saber esperar perquè en algunes ocasions, de la fama es pot traure alguna cosa, com aclarir una curiositat que es tenia des de feia temps i que un cop aclarida, pot canviar la vida a més d'una persona...

El Ros per la seva banda acudeix a la botiga on li va dir la Sílvia que treballava la seva germana Mireia. La sabateria era buida quan ell entra. Es posa a mirar els diferents models quan sent darrere seu una veu femenina:
- Perdona, en què et puc ajudar?

Quan el Ros es gira es queda de pedra. La Mireia és exactament igual a la Sandra.
- Com pot ser...? -diu ell sorprès.l

-CONTINUARÀ ...-

Channing