..No era el més habitual pels matins que la Isabeleta li portés l'esmorzar a la Charlotte al llit, però avui era un dia molt especial per les dues i ho volia celebrar d'alguna manera.

- Bon dia, amor meu -diu la Isabeleta deixant una safata al terra.
- Quina son que tinc... -diu la Charlotte badallant.
- Mira el que t'he portat.
- Què bo! I aquest detall?
- Per començar molt bé aquest dia.

Totes dues es miren. Es somriuen i es fan un llarg petó.

- Feliç aniversari, estimada -diu la Isabeleta.
- Felicitats. Tres anys ja, eh? No sé com encara m'aguantes.
- Perquè ets la dona més especial i meravellosa del món.
- Tu també ho ets. T'estimo.
- I perquè fas uns panqueques per xuclar-se els dits!
- Seràs interessada? -diu rient totes dues.
- Jo també t'estimo a tu... Per això, posa't còmoda aquí al llit que et col·locaré la safata amb un esmorzar complet, com a tu t'agraden.

La Charlotte s'aixeca una mica, s'acomoda posant el coixí darrere de l'esquena i espera a que la Isabeleta li posi la safata damunt les cames.

- Bon profit. Vaig a veure un moment al Rafita i de seguida torno.
- D'acord...
- I deixa'm alguna cosa -diu la Isabeleta des de la porta del dormitori.

La Isabeleta surt i la Charlotte es queda contemplant aquella magnífica safata que portava suc, cafè, torrades, melmelada, mantega, bombons, una rosa estesa al llarg de la safata, i sota el sucre, un sobre. La noia se n'adona i l'agafa, llegint: 'Per tu, amor meu'. L'obri i treu una carta escrita a mà:

'Estimada Charlotte:

Tres anys passen ja des que ens vam conèixer en aquell autobús que sense saber-ho, ens portava a passar la nostra vida juntes. Ja saps que no ha estat fàcil per mi. Venia d'un desastrós matrimoni i de viure una experiència molt inusual però que em va servir per conèixer-me a mi mateixa i adonar-me'n de com era realment. Si no hagués estat així, ara mateix no estaríem juntes probablement.

Ets la millor persona que -he trobat mai i sempre li estaré agraïda a la cosina que em va acollir a casa seva quan més enfonsada estava jo perquè va ser en aquell viatge on ens vam trobar. Sé que des del primer moment que vaig pujar, no em vas traure els ulls de sobre. I va ser per això que vaig decidir seure al teu costat. Se't notava nerviosa i jo ho estava encara més. Però en aquell moment res m'importava, ja ho saps, i no tenia por d'enfrontar-me a qualsevol cosa. Ara sé que la por no s'ha de perdre mai perquè és la que t'impedeix fer bestiesses i mantenir el control sobre mi mateixa. De totes maneres, aquella nit vam fer l'amor com dues gosses en cel. Al dia següent estavem tan a gust l'una amb l'altra que vam parlar quasi fins l'hora de dinar, te'n recordes?

Al llarg d'aquest temps hem viscut situacions de tots colors. Afrontar les reaccions de la família va ser una de les pitjors èpoques. I tu vas estar al meu costat intentant fer-me entendre la reacció tan desagradable de la meva família quan van conèixer la relació que manteníem. Mai l'amor havia sigut tan dur i trist com en aquell període. Vam plorar plegades, vam patir, em vas fer costat i saps que mai t'ho podré agrair prou. Van ser molts dies que al final em van servir per adonar-me'n de com era d'important per mi la família i de que volia formar una amb tu.

Quan perds els amics, el marit, les creences... Quan estàs perduda i no saps on anar, l'únic que et queda per aferrar-te a ella és la família. Per això fa més d'un any et vaig plantejar formar la nostra pròpia família i tenir un fill. Sé que la idea al començament et va agafar desprevinguda. Ets independent i potser, era massa aviat per pensar en això, però la teva resposta em va sorprendre tant com em va fer feliç: em vas dir que sí i allò va canviar la meva vida, les nostres vides. I no fou fàcil. Després d'informar-nos i decidir-nos amb seguretat, vas intentar-ho tu i no va ser possible. I mesos més tard, jo, que sí vaig poder gestar al nostre fill, al que estimem i pel que seríem capaços de fer qualsevol cosa.

Ser mare és l'única experiència que no hem pogut experimentar plegades. Sé que d'alguna manera, ho has viscut tant com jo. I qui sap? Potser algun dia, augmentem la família... I deixa'm donar-te les gràcies per les setmanes tan meravelloses que vam viure a Buenos Aires on els teus germans, em van rebre amb els braços oberts, fent-me sentir com una més i no com una intrusa embarassada...

Si després de tot el que hem patit, de tot el que hem viscut, el nostre fill és la recompensa per tot això, em sento recompensada de sobres. Però de totes maneres, arribats a aquest moment de les nostres vides, de la meva, ara que tenim un fill, que formem una família, que els nostres pares semblen que ens miren amb bons ulls, que estic en pau amb el Rafa que saps que per mi és una persona molt important... Ara que sembla que tot està al seu lloc, només falta fer una cosa per què tot sigui com cal....

Veus els bombons que t'he deixat? Agafa el que sobresurt de la resta i obre'l.'

Charlotte, amb els ulls humits, agafa el bombó, deixant la carta damunt els llançols. L'obre per la meitat i apareix una aliança. La Charlotte comença a plorar d'emoció i quan va a agafar els fulls de la carta, escolta la veu de la Isabeleta que des de la porta, l'acaba de dir el que estava escrit:

- Perquè ets la persona que més estimo en aquest món -li diu mentre s'acosta al llit -. Perquè tenim un fill que és de totes dues. Perquè sense tu no podria viure, avui que fem tres anys com a parella t'ho vull demanar.

La Isabeleta, al costat de la seva parella, li agafa la mà. Totes dues emocionades, es miren fixament als ulls.

- Charlotte, et vols casar amb mi?
- Sí, sí que vull...

Totes dues van somriure. La Isabeleta trau la safata de damunt el llit. Així pot besar a la seva promesa i acabar fent l'amor amb ella.

-CONTINUARÀ ...-

Channing