..Conten les llegendes que quan la set, la calor, la desesperança, s'apoderen d'alguna ànima en pena que camina sense rumb pel desert, és quan apareixen els miratges que donen al moribund, l'últim hàlit de felicitat abans de trobar-se amb la mort. Uns últims moments de placidesa que només existeixen en la ment d'aquell pobre desgraciat, doncs com tots sabem, els miratges no son reals. Això hauria de pensar la Remei quan davant de la persiana del quiosc de la Clara llegia un cartell anunciant la venda del local.

La Remei es presenta al pis de la Roser amb la intenció de parlar amb la Carme:
- Com que és que poseu a la venda el quiosc? I no pensàveu avisar-me?
- Remei, calma't... T'ho volia dir, però vaig molt atrafegada buscant un bon advocat per la defensa de la meva germana.
- Si jo t'entenc, però t'ho vaig dir... Volia saber què anava a passar i m'he hagut d'assabentar així, de cop, que devia semblar tonta mirant el cartell de "Es Ven" penjat al mig de la persiana.
- L'han posat aquest matí, o sigui, que no cal que facis cap drama. Amb la gestoria et pagarem el que se't deu i ja està, Remei.
- Què fàcil ho veieu...
- Necessitem els diners, no teníem una altra sortida.

La Remei, emprenyada pren la decisió d'anar-se'n del pis.

La Sandra i el Ros esmorzen al pis de l'abuelo:
- "¿Y dices que las han elegido a las dos? ¡Menuda coincidencia!"
- Sí, la meva germana, pobreta estava feta un flam.
- Estan una mica amoïnades. Hauran de competir les dues en el concurs -diu la Sandra.
- Jo no em penso perdre cap programa -diu l'Óscar.
- Ens podríem reunir plegats aquí, a casa, per veure'l -suggereix la Canya.
- "Eso sería muy buena idea, niña! ¿Y cuándo decís que es el concurso?"
- "Los miércoles, abuelo."
- "Ea, pues no hay más que hablar. Desde este miércoles, nos reuniremos aquí o donde haga falta para ver a la Eli y la Kristina."
- De fet jo no podré, senyor Juan -diu el Ros.
- "¿Y eso por qué?"
- Haig d'estar a l'estudi representant la meva germana...
- Sí, aquest ara es farà famós i tot! -diu rient la Sandra.
- Per cert, hauríem d'anar tirant cap al centre comercial. Vull comprar-me roba per sortir a la tele...
- Si al final tindrà raó la Sandra -diu la Canya.
- D'això, jo no podré venir amb tu, Ros. No me'n recordava que havia quedat amb ells per ajudar al Pau i la Júlia al fer el trasllat al pis nou que s'han comprat.
- No fotis! Em deixaràs sol comprant roba?
- Va, home, que no és per tant. Que ja ets grandet per anar-hi tot sol -diu somrient.
- Al teu germà li passa igual. Per segons quines coses, no poden passar sense una dona -diu la Canya.
- Què he fet jo ara perquè us fiqueu amb mi? -diu l'Óscar.

Tots riuen.
- Va, pongámonos en marcha que no quiero volver tarde a casa.
- Ens veiem a la finca de La Sagrera després, no? -diu el Ros.
- Sí, clar.

I fent-se un petó, la parella s'acomiada i el Ros marxa, ficant-se la resta en una de les habitacions per fer paquets.

La Carme arriba a la pensió de la Paquita on ha quedat amb la Núria. La Lara l'acompanya fins al menjador.
- Bon dia a tothom!
- Hola Carme! -diu la Paquita fent-li un petó amb el nen als braços -. Quina cucada de nadó... Està per menjar-se'l!
- I tant, és una preciositat.
- Li estava dient a la Paquita que aviat començarà a donar guerra si no li donem de menjar.
- Té, dona, té! Li pots donar de menjar aquí si vols.
- M'estimo més fer-ho en una habitació, amb la minyona.
- Dona, si només és el biberó -diu la Carme.
- És millor pel nen, estarà més tranquil que si li estem aquí totes a sobre.
- Com vulguis. Lara, acompanya'ls a una habitació que estigui lliure.
- Gràcies Paquita. Tornem de seguida.

La Núria agafa al Jordi i segueix a la Lara acompanyada per la minyona. Un cop les deixa instal·lades, se'n torna cap a la cuina.

- La Clara té un nét preciós... Com li va tot? Heu pogut parlar amb ella?
- Doncs va tot molt lentament. Estem intentant reunir diners per aconseguir contractar un advocat millor que el d'ofici. I a l'espera de que ens deixin anar a veure-la. No sé en què pensava la meva germana quan...
- Pensava només en el seu fill, Carme.
- Sí, però les coses s'han de pensar una mica més... Ai, mai deixarem de patir!
- Sort en teniu ara del petitó que almenys us donarà més d'una alegria.

La Lara entra al menjador portant tovallons i passa pel costat del cotxet del nen.
- Senyora Paquita, la Núria s'ha deixat el pitet del nen aquí.
- Doncs agafa'l i porta-li que segur que li deu fer falta.
- Ara mateix.

La Lara deixa els tovallons damunt d'una taula i agafa el pitet, dirigint-se cap a l'habitació. Pica un cop molt suau i entra però es troba a la Núria dreta i a la minyona asseguda al llit amb el nen als braços. La Núria s'interposa entre ella i la Lara ràpidament:
- Què vols tu ara?
- Res, només volia portar-li això...
- Dona'm! Gràcies!

La Núria tanca la porta i la Lara torna al menjador un tant estranyada.
- Què ha passat res? -pregunta la Paquita.
- No ho crec, senyora... Si em disculpa, torno a la cuina.
- Clar... Cada cop és més difícil trobar a gent eficient -li diu la Paquita a la Carme en veu baixa.

El Ros anava una mica perdut pel centre comercial sense trobar res encara que li agradés. La gent ho envaïa tot i quasi que era una mica difícil caminar amb normalitat sense ensopegar amb ningú. De sobte mira l'aparador d'una botiga quan veu a la Sandra:
- Què hi fa aquí aquesta? Segur que ha vingut a buscar-me.

El Ros intenta obrir-se pas entre la multitud però li costa i quan arriba a l'aparador, ja no hi ha ningú. Mira per tot el seu voltant però ja no hi és. Agafa el seu mòbil, truca i surt la veu dient que l'altre mòbil està apagat o fora de cobertura
- Merda! -diu el Ros.

La Remei passa per davant del quiosc detenint-se cinc segons per contemplar el cartells que posa en venda el negoci. Després de prendre aire, camina fins al Peris on el Fidel va molt atrafegat. La Remei seu en una cadira al taulell i espera que algú l'atengui.
- Fidel...
- Ara vinc -diu ell.
- Fidel, perdona -insisteix la Remei un parell de minuts després.
- Tinc molta feina, un segon. Ara t'atendré. Gonzalo! 3 entrepans de pernil! -crida agafant la safata amb 3 cerveses.

Els intents de la Remei per ser atesa no donen resultat:
- Fidel, porto aquí quasi un quart d'hora i em moro de sed!
- Si tanta sed tens, perquè no t'ho agafes tu mateixa?? -li diu angoixat i mig cabrejat el Fidel.
- D'acord..., d'acord..., tranquil. Ja m'ho serviré jo.

La Remei es posa darrere del taulell i comença a obrir càmeres buscant el que ella vol per beure. De sobte, s'acosta un client:
- Perdona, em pots portar un parell d'ampolles d'aigua a aquella taula?
- D'això..., no crec... no treb...
- I també un plat d'olives. Merci -diu el client sense escoltar-la.

El Fidel entra per agafar els entrepans de la cuina.
- Fidel, aquell home vol un parell d'ampolles d'aigua i olives...
- Remei, vaig de cul. O li dius que s'esperi o li poses tu. Aquí tens l'aigua. Gonzalo! Quants cops t'he dit que han de portar més oli els entrepans! Coi de nano!

La Remei, veient el panorama, decideix servir ella les aigües i les olives. Clar que quan ho va portar a la taula, una altra clienta també li demana i sense voler, comença a servir als clients.

El Ros arriba al pis dels Benjumea on es troba a l'Óscar a punt de sortir amb una caixa.
- Ei, què bé que hagis arribat. Pots agafar aquella caixa i baixar-me-la a la furgoneta?
- On és la teva germana?
- No ho sé. Fa una estona va dir que havia de marxar i se n'ha anat.
- Gràcies...
- Eh, Ros! La caixa!

El Ros surt amb presses i se'n va a La Sagrera on es troba al Patxu que col·loca un cartell de suport per l'Eli i la K.
- Tio, saps on és la Sandra?
- Dins, a la cuina. Què et sembla el cartell?

Però el Ros no li fa cas i va en busca de la noia.
- Hola guapo...
- Hola. Què bé que et trobo... Tot el matí que vaig buscant-te al centre comercial.
- Buscant-me al centre comercial?
- Sí, clar. T'he vist allí però no t'he pogut agafar.
- Impossible. Del pis del meu avi he vingut aquí per acompanyar al Patxu a comprar.
- Per què em menteixes, Sandra? Sé perfectament el que he vist!
- I jo et dic que no he trepitjat el centre comercial on has estat, en setmanes! I si el que vols es que ens discutim per una obsessió teva sense sentit...

El Ros guarda silenci quedant-se molt estranyat.

Algun cop ens ha passat veure coses que no existeixen, situacions que potser no siguin reals i que nosaltres pensem que sí que ho son. D'això en diem un miratge.
Com quan la mainadera va entrar a l'habitació on estava la Núria.
La Lara no li deixa de donar voltes al que li va semblar veure mentre fa neteja a la pensió.

O com quan fem una feina que no pensàvem fer i que al final resulta que surt a la perfecció.
- Remei, gràcies -diu el Fidel -. Si no arriba a ser per tu... m'hagués tornat boig. Mai t'has plantejat treballar en això?
- Mai, però saps què? Estic a l'atur, o sigui que...
- I estaries interessada en treballar al Peris?
- Seiem i en parlem de les condicions -diu la Remei molt somrient.

O quan creiem veure a algú en un lloc i aquesta persona ho nega rotundament.
- Per què em menteixes, Sandra... Per què? -diu el Ros en veu baixa mentre a fora de la finca mentre es fuma una cigarreta.

No sempre tot és com hem cregut veure o no ho volem i per això s'acaba oblidant. Com aquell dia que la K li va semblar veure a algú. Ara ella ni ho recorda perquè va pensar que no podia ser... I no sap com n'estava d'equivocada.

Per la nit, algú encén una cigarreta, agafa el seu telèfon mòbil i marca el número de contacte que apareix en el cartell de venda del quiosc, per després, guardar-se'l.

-CONTINUARÀ ...-

Channing