..Els retrobaments, com passa amb tot, no s'experimenten de la mateixa manera segons siguin els implicats en aquesta maca ocassió que se'n dóna quan algú que ha passat molt temps fora, torna per algun motiu. El Max es retrobava després de molt de temps amb la Núria, i aquesta amb la seva àvia i la seva tieta/mare. L'encontre feia sortir moltes emocions, molts records i algun secret que altre...

La Núria parla amb el Max a la seva habitació:
- T'he trobat molt a faltar. Però quant has canviat...
- Tu també. Però no tant físicament sinó com a persona. Sembles més dona.
- Tens raó, Max. La culpa la té el Jordi.

Núria treu el seu mòbil i li ensenya unes fotos:
- Aquest és el Jordi?
- Sí, el meu fill..., el teu nebot. Té quasi set mesos ja. I és l'amor de la meva vida. Ho significa tot per a mi.
- No sabia que haguessis tingut un fill, Núria. La Clara no m'havia dit res...
- No ho sap. De fet, ni tan sols la Carme ho sap. No he volgut dir res.
- Però, per què? Per una bona notícia que podíem rebre... I quan el podré conèixer?
- Quan tu vulguis! Està a l'hotel a càrrec de la seva nanny.
- I si tens un fill, això vol dir que estàs casada?
- Per què no deixem de parlar de mi i em parles de tu? Et prometo que tindrem una conversa més tranquil·la on t'ho explicaré tot. A veure..., com estàs?
- Fotut. Quan havia fet les paus amb la Clara, va i ho espatlla tot.
- Una mare faria qualsevol cosa per protegir al seu fill. Sembla un tòpic però és així.
- La trobo tant a faltar, Núria...
- I per què no vas a visitar-la? Segur que se n'alegra molt de veure't.
- Tu no aniràs?
- Sí, clar que sí. I per cert..., el noi que està fora? I el teu pare? Em sembla que tu tens més coses per explicar-me que no pas jo a tu...
El Max somriu i la Núria li fa una abraçada.

Mentrestant, la Carme parla amb el Beni i el Iago.
- Ja li he buscat un advocat a la meva germana. A partir de demà es posarà a treballar en la seva defensa.
- Tan de bo tingui alguna possibilitat de sortir sota fiança -diu el Beni.
- Carme, vols quedar-te al pis? No voldria que per culpa nostra anessis a un hotel.
- M'instal·laré a la pensió de la Paquita. Si veig que això va per llarg, ja tindré en compte el teu oferiment.

La Núria surt.
- Anem?
- Com ha anat? -pregunta la Carme.
- Bé, molt bé, el Max és fort i aviat el tindreu lluitant per l'alliberament de la seva mare. I pel que m'ha dit, és una sort que et tingui al seu costat, Iago.
- Jo també tinc la mateixa sort. Me l'estimo i no el deixaré sol.
- Bé, família. Ens anirem veient aquestes setmanes i tant de bo tot s'aclareixi aviat -diu la Carme.
- Marxem que estic cansada del viatge -diu la Núria.
- Baixo amb vosaltres -diu el Beni -. Fins demà, Iago.

Tots marxen i el Iago es reuneix amb el Max al que troba dormit al llit. Ell s'estira al seu costat i l'abraça.

Al dia següent, un altre veí de Sant Andreu tindria un altre retrobament, però aquest completament diferent: fred, agre i fins i tot, desagradable. El seu protagonista..., el Rafa.

El Rafa entra en La Fusteria i es troba al Rai envoltat de papers desplegats per tot el taulell.
- Bon dia, em poses un tallat, si us plau?
- Ara mateix, deixa'm acabar aquests comptes.
- Fent números?
- Això és un descontrol, Rafa. Està el negoci més abandonat que mai. El Paco que no s'atreveix a donar la cara. El Fede que està mig deprimit per això de la Irene. I jo aquí obrint com un burro cada matí intentant que La Fusteria no desaparegui.
- Dediques tu més temps que no pas ells que son els amos a salvar el negoci. Jo de tu, prendria mesures.
- Vaig a fer-te el tallat.

Algú entra al local i es col·loca darrere del Rafa:
- Home, què difícil es trobar-te!
- Isabeleta? -diu el Rafa girant-se.
- La mateixa... Ni al Peris, ni al mercat, ni al quiosc... Només em quedava aquí.
- Què hi fas tu a Sant Andreu? I per què em buscaves?
- Quina poca educació, Rafa. Ni tan sols em preguntes com estic, ni pel meu fill...
- Sí, perdona, tens tota la raó. Com estàs tu, el teu fill i la teva parella?
- Estem tots bé, i el Rafita és preciós... Quan el coneguis, segur que t'encanta.

El Rai li serveix al Rafa el tallat.
- Hola, Isabeleta. Com va tot?
- Hola. Va tot molt bé, gràcies Rai. Veus, Rafa? Això és tenir modals.
- Deixa't d'històries i explica'm d'una vegada per què m'estaves buscant.
- M'he passat quasi tot l'any a l'Argentina coneixent la família de la Charlotte, la meva parella. Però ara volem passar una temporada a casa i aprofitar per educar al nostre fill aquí, que passi temps amb els pares de la Charlotte que viuen a Barcelona i també, per batejar-lo.
- I què pinto jo en tot això?
- Ja t'ho vaig dir, Rafa. Vull que tu siguis un referent masculí pel nostre fill, ho trobem convenient. I tu ets el més indicat. Per això volem que siguis el padrí del nostre fill.
- Ni parlar-ne, tu no estàs bé del cap.
- T'ho demano per favor, Rafa... Pensa-t'ho almenys. Pensa-t'ho per tot el temps que hem estat casat i hem sigut feliços...
- Ho vam ser algun cop?
- Va, Rafa, no et posis sarcàstic ara. Pensa-t'ho. Ja saps on vivim. I diga'm alguna cosa aviat, que el bateig és divendres. Adéu Rai!

La Isabeleta surt i el Rafa es gira de nou.
- Tu l'has sentida?
- Rafa, estic de papers i números fins al capdamunt. Tu creus que tinc temps d'escoltar les converses dels clients?
- I tant...
- Tens raó, i sí, és una bogeria que acceptessis, però tampoc té res de dolent. La vida segueix, Rafa. Jo de tu, acceptaria i faria una cosa bona. I ja has vist el que ha dit... un referent patern...

El Rafa agafa el sucre i el tira dins el tallat. A fora de La Fusteria, s'esperava la Charlotte:
- Què? Com t'hi ha anat?
- Ja t'ho vaig dir, em diria que no. Però no perdo les esperances. Estic segura que divendres, vindrà.

Al Peris, esmorzaven la Carme amb la Roser:
- T'estic molt agraïda perquè em deixis instal·lar-me a casa teva aquests dies...
- Tranquil·la, filla. Queda't el temps que vulguis. La Pilar no s'instal·larà fins l'agost. I com ho té la Clara?
- Molt malament, Roser. No sé si la deixaran sortir.
- Ha comés un delicte. És normal que pagui pel que ha fet...
- Ho sé, però és la meva germana. I millor no parlem del tema que al final discutirem.
- Aquí teniu les torrades, senyores -diu el Fidel -. Perdoneu el retard. Des que no està el Peris, vaig de bòlid fent-ho jo tot.
- T'hauries de buscar a algú, Fidel. O a aquest pas, et donarà un atac de cor com li va passar al pobre Peris...
- Gràcies pels ànims i el consell, Roser. Voleu alguna cosa més?
- No, gràcies... -diu la Carme.
- I quan podré veure a la meva néta? Em moro de ganes de veure-la i fer-li molts petons..
- Aquesta tarda es passarà pel pis, i a més diu que portarà una sorpresa. La veritat que veig a la Núria canviada, més madura.

La Remei entra al Peris i s'acosta a la taula d'elles:
- Bon dia, que aprofiti. Hola Carme, com estàs?
- Molt bé, Remei. Ja veig que tu també, no?
- Sí, bé, vaig tirant. Perdoneu que us molesti, però volia saber què passarà amb el quiosc. Si conservo o no la feina, si obro... Necessito saber què faig perquè haig de mantenir una família, m'entens?
- T'entenc, però jo ara mateix no puc dir-te res. A veure si aviat puc parlar amb la meva germana i li pregunto.
- D'acord, esperaré un temps si cal. Però en quant sàpigues alguna cosa, m'ho dius.
- Tranquil·la. No pateixis que t'aviso.
- Gràcies Carme. Adéu Roser....
- Adéu... cotorra... -diu la Roser entre dents.

La Carme la mira estranyada però no diu res i agafen les torrades. La Remei s'acosta a la barra on està el Beni prenent-se una cervesa:
- Ei, Remei, com va?
- Mira, d'aquella manera. Últimament no sé què em passa que estic una mica baixa d'ànims. Deu ser per culpa d'aquell argentí dels pebrots...
- Has d'intentar ser optimista. I enfrontar-te a tot amb molt bona energia.
- Això és molt bonic dir-ho, però quan arribas a casa i et trobes sola, no hi ha la suficient bona energia com per enfrontar res. Tu es que mai t'has trobat sol?
- Sí, i tant! Molts cops... Perdona'm, Remei. Acaba d'arribar una persona a la que estava esperant.

El Beni surt a rebre a un home amb vestit de xaqueta i corbata. Tots dos, seuen en una taula i mentre la Remei es queda una mica pansida.

Els retrobaments. Tots únics, tots diferents. Tots desitjats. Uns es retroben amb un ésser estimat del que feia temps que no sabien res...

La Núria, aquella tarda, va arribar amb el seu fill, el Jordi, i la minyona, una noia jove, rossa, d'ulls blaus i pell blanca, a casa de la Roser on ella i la Carme van ser les primeres a conéixer emocionades al fill petit de la professora de música. Totes dues el miraven amb devoció i admiració, sota l'atenta mirada de la mare... i la minyona.

D'altres es retroben amb un ésser al que van estimar fa temps i que ara viu una vida completament diferent però per la que, malgrat tot, encara existeixen bons sentiments dins del cor...

- Isabeleta, soc el Rafa. On haig d'anar divendres i a quina hora? Podeu comptar amb mi.

Però, i què passa amb les persones que no es retroben amb ningú? Aquelles que arriben a casa i no s'emocionen per res, no té qui li pregunti com l'ha anat el dia o si li ha estat un bon dia de feina?

La Remei estava ficada a la banyera, amb l'aigua fins al coll, mirant una tele petita que té damunt una prestatgeria quan de sobte es capbussa, cobrint l'escuma tota la superfície de la banyera.

Aquestes persones tendeixen a enfonsar-se, si no li posen... remei.

- "Jo vull cantar" ja està fent les proves als aspirants que s'han presentat per formar part del programa d'aquest estiu. Molt aviat coneixereu als seleccionats. Presentat per l'Àlex Casademunt, un nou concurs a TV3, "Jo vull cantar".

-CONTINUARÀ ...-

Channing