'ENCONTRES'

..Les emocions surten quan menys t'ho esperes i de moltes maneres, i cadascuna d'ella pot ser diferent segons el tipus de persona que es tracti. La Maise i l'Helga ploraven juntes quan al final d'una pel·lícula romàntica, la noia protagonista aconseguia casar-se amb l'home del que estava enamorat profundament. La Remei s'emocionava cada cop que el seu fill tocava el violí o feia alguna cosa que cap altre nen no era capaç de fer. O la Maica es va emocionar com mai ho havia fet abans quan un dia passejant per Barcelona es va trobar a un famós jugador de futbol amb el que es va fer una foto amb el mòbil.

Però per alguns altres, les emocions costaven més de sortir, clar que al final, sempre havia alguna cosa que les manifestava amb poques dificultats. Això li va passar a la Sandra el dia que va arribar el seu avi a l'estació de tren quan tornà del seu viatge amb el senyor Felip.

- "¡¡Abuelo!!" -crida la Sandra al veure'l aparèixer entre d'altres viatger.
- "¡¡Niña, qué alegría verte!!"

Tots dos es fonen en una forta abraçada. L'Òscar, però, espera el seu torn. L'Enric també abraça al senyor Felip.
- Ei, nano, com ha anat tot per aquí?
- Molt bé avi, el Max ha cuidat molt be de mi.
- Ell també ha cuidat molt de mi, eh? -diu el Max que també hi era.
- Ai, no sé que farà el meu net sense tu quan marxi a Madrid a estudiar Medecina...
- Ja l'he intentat convèncer perquè es quedi, però no hi ha manera.
- Per mi serà millor sortir fora i haver-me de buscar la vida tot sol -diu l'Enric.
- Va, ja parlarem a casa amb més calma. Estic molt cansat del viatge -diu el Felip.

Després de saludar als seus dos nets, el senyor Juan dóna instruccions a l'Òscar.
- "Anda, niño, coge tú mi equipaje y marchémonos a casa."
- "¡Cuánto te he echado de menos, abuelo!" -diu ella.
- "Y yo a ti también. ¿Estás bien? Tienes la mirada un poco triste."
- "Sí, tranquilo, todo va bien."
- "¿Tu padre está bien?"
- "Sí, no te preocupes. El Óscar fue a verlo ayer y le comentó que hoy regresabas."
- "Tengo ganas de verlo, y de descansar. Anda, vayámonos ya a casa."

Mentre sortien de l'estació, el Max s'acosta a l'Òscar per donar-li un cop de mà:
- Al final vindreu al sopar d'aquesta nit?
- Sí, em sembla que sí. Però igual arribem una mica tard. Entre que surti de la feina, arribi a casa i tota la pesca... Sort que la pizzeria la tinc al costat de casa -diu somrient.

Un cop a casa, l'Òscar deixa tot l'equipatge del seu avi a la seva habitació, mentre el senyor Juan seu al sofà acompanyat de la seva neta i de la Pepa.
- "¡Cuántas ganas tenía ya de volver a ver a esta perra!" -diu acariciant a la gossa.
- "Abuelo, ya lo tienes todo en tu cuarto. Yo ahora me voy a trabajar, pero cuando vuelva a la hora de comer, quiero que me cuentes cómo te ha ido todo, ¿vale?"
- "Claro que sí, Óscar."
- Adéu...

El noi se'n va i la Sandra abraça al seu avi i es recolza en ell.
- "Entonces, ¿habéis disfrutado del viaje el senyor Felip y tu?"
- "Mucho, la verdad que ha sido sorprendente a veces. Eso sí, hemos pasao muchísima calor. Y el viaje en sí..., más largo que un día sin pan."
- "Ya, imagino" -diu ella somrient.
- "Ay, mi niña... Aunque tú no me lo quieres reconocer, pero sé que a tí te pasa algo. Lo sabré yo que soy tu abuelo..."
- "La verdad es que hay algo que me preocupa, pero no quiero inflarte la cabeza ahora con eso."
- "Ya me lo puedes estar contando. No quiero verte tan preocupá."
- "Se trata de la madre del Nico..."

Quan l'Òscar anava a pujar a la furgoneta, es troba amb el Nico:
- Ei, hola!
- Que vas cap a casa meva?
- Sí, és hora de les classes de la teva germana.
- L'he deixada amb el meu avi que ha arribat fa una estona.
- Ah, molt bé. Ja tinc ganes jo també de veure'l. Vinga, fins després.
- Adéu...

El Nico prossegueix el seu camí. Entra al "Rápido" i puja al pis dels Benjumea, però quan va a picar a la porta sent la veu del senyor Juan:
- "Niña! Es una acusación muy grave!" -crida ell caminant pel saló.
- "Abuelo, no estoy acusando, sólo sospecho que algo tiene que estar pasando."
- "Pero no te das cuenta que estás hablando de maltratos a la madre del Nico..."
- "Él nunca me habla de su familia, no sé nada de ellos. Ni si quiera puedo plantearle el tema."
- "Es algo muy serio, Sandra! Y tu obligación es hacer algo, ¿cómo puedes permitir que algo así esté pasando?"
- "No lo permito, abuelo. Es que no puedo hacer nada!! Estoy atada de pies y mano! Cada día pienso en qué puedo hacer..., y no se me ocurre nada..."
- "Ahora mismo vamos a ir a hablar con ella."

El Nico surt de l'edifici mentre Sandra i el senyor Juan continuen la discussió:
- "No, eso no! El Nico tiene que estar a punto de llegar y además a tí te conviene descansar, abuelo..."
- "Pero después me llevarás a su casa y hablaremos con ella."
- "Abuelo, que te digo que no!"
- "Sandra, tú mejor que nadie deberías saber lo que estará sufriendo esa mujer."
- "Antes que ir a su casa, prefiero hablar con él. Así podamos conocer mejor lo que está pasando en su casa..."
- "Está bien, habla con él. Y si necesitas algo, acude a mi, niña."

Al cap d'una estona, la Sandra rep un missatge de mòbil:
- És el Nico. M'acaba d'avisar que no pot venir. "Tú quieres ir a hablar con su madre, no?"
- "Sí, alguna cosa hay que hacer, digo yo..."
- "Está bien, pero después. Ahora quiero que decanses."
- "Desharé el equipaje y me echaré un rato..."

El senyor Juan entra en l'habitació i ella fa una trucada pel mòbil:
- Hola guapo..., com és que no pots venir avui? Ja ho tenia tot preparat...
- Ho sento, carinyo, m'ha trucat un company de l'escola. Necessitava urgentment un cop de mà i vaig cap a casa seva ara mateix.
- Vols que quedem per dinar?
- Si vols després, d'acord? A la tarda. Ah, per cert, ja ha arribat el teu avi?
- Sí, fa una estona.
- Deus estar contenta, no?
- Molt... Bé, doncs parlem després, d'acord? Un petó, t'estimo.
- Un altre per tu... Adéu.

El Nico arribà a casa seva, fet una fúria. Va treure un dibuix de la seva carpeta i es va dirigir a la cuina on estava la seva mare:
- Era aquesta? -crida el Nico.
- Qui? Què tens, fill?
- La noia que estava en la porta amb un gos fa uns quants dies..., era aquesta? -crida molt emprenyat.
- Sí, era molt semblant a aquesta -respon la mare amb por.
- Maleïda sigui... Per què ha hagut de ficar el nas? Per què? -diu recorrent la cuina sense sentit -. Ara sospita alguna cosa. Vindrà i...
- Fill, què passa?
- Calla!! Vols? Haig de pensar ràpid, haig de pensar...

La mare el mirava apartant-se de mica en mica del seu costat.
- Calma't, Nico... si m'ho expliquessis podria ajudar-te...
- Tu, ajudar-me? Tu només saps que donar-me problemes!
- Però no em diràs qui és?
- Aparta't! Deixa'm passar. Ets un destorb!

El Nico surt de la cuina i ella tanca els ulls alleujada. Es dirigeix al forn on estava rostint carn i l'obri. De sobte, sent molt de mal als cabells i com el seu cap s'endinsa en el forn...
- Escolta'm bé, filla de puta... -diu el Nico que l'està agafant pel darrere -. Si torna a venir aquesta noia, ja aniràs en compte per fer veure que som una família normal i feliç. O del contrari, serà la teva cara la que s'acabi rostint al forn..., m'has entès?

La dona assenteix amb el cap com pot, mentre unes llàgrimes rellisquen per la seva cara. El Nico la deixa estar i surt de la cuina i la dona seu enfonsada i morta de por.

Quan el senyor Juan surt de la seva habitació després d'estar descansant una estona, no es troba a ningú al pis i baixa al "Rápido". S'acosta a la màquina on arregla les sabates i es queda mirant la meitat d'un antic bitllet de mil pessetes que té enganxat a l'aparell. En aquest moment, arriben la Sandra amb la Pepa.
- "Hola abuelo! ¿Ya has descansado?"
- "Sí, me ha sentao de maravilla."
- "Yo he aprovechado para dar un paseo con la Pepa. Voy a subirla y si quieres, vemos qué preparamos para comer..."

Però l'avi només mirava aquell tros de bitllet.
- "Abuelo, ¿me estás escuchando?"
- "¿Qué? Ay, perdona niña, se me ha ido el santo al cielo."
- "Ya veo. Te has quedao embobao mirando ese billete."
- "Es que en Utrera me ha pasado una cosa que jamás en la vida hubiera esperado."
- "¿El qué?"
- "Por fin encontré al poseedor de la otra mitad de este billete."
- "¿Qué me dices, abuelo? ¿En serio?"
- "Sí. Hace muchos, muchos años, cuando jugaba en campos de tierra al futbol, siendo un adolescente, coincidí con un amigo al que perdí la pista en tiempos de guerra. Pero antes nos partimos este billete y dijimos de guardar cada uno esa mitad hasta que algún día volviéramos a encontrarnos y juntarlas."
- "Entonces te emocionarías mucho al reencontrarte con él después de tantos años..."
- "Sí, me emocioné, pero no me reencontré con él."

El discurs del senyor Juan era lent i melancòlic mentre que la Sandra l'escoltava molt atentament.
- "El senyor Felip y yo entramos en un bar del pueblo. Ya te puedes imaginar la de lugares que visitamos recordando mis viejos tiempos... Y todo lo nuevo, todo lo que ha cambiado. Uno de esos lugares fue ese bar que te digo. Era un sitio lleno de fotos y cuadros. Y en una pared, vi enmarcado un trozo de billete, la mitad del mío."
- "¿Y qué pasó?"
- "Pregunté al camarero y propietario del bar. Me dijo que era de su padre, y cuándo pregunté por él me dijo que hacía varios años que había fallecido."
- "Oh, lo siento, abuelo!"
- "El hijo de mi amigo fue muy amable con nosotros. Yo le expliqué toda la historia y él nos invitó a subir a su casa. Conocimos a su familia y me enseñó fotografías de su padre... Cómo me emocioné con tantos recuerdos..."

Sandra va donar la volta per entrar a dins del "Rápido" i es va abraçar molt fort al seu avi.
- "Va, subamos y mientras preparamos la comida, me sigues contando cosas de tu viaje.

Tots tenim motius en algun moment de la nostra vida per emocionar-nos. Durant aquest moment, tot deixa de tenir sentit i només vivim intensament l'instant precís que ens emociona. I oblidem per un segon el que ens pot preocupar o el fet al que ens doni por enfrontar-nos... Clar que sempre acaba arribant tard o d'hora.

La Sandra va trucar al Nico:
- Hola..., podem quedar? Hem de parlar.



- CONTINUARÀ ...



Channing