'MENYSPREU'

..L'estiu de l'Edu no estava sent com ell imaginava...

- Aquest estiu penso follar molt, anar de festa en festa, comprar-me la roba que vulgui i passar de tot. Estar amb els amics, de bon rotllo, de marxa!! -li va dir al Max.

Després d'haver conegut al Jesús i de dir-li el que sentia per ell, l'Edu no aixecava cap. Malgrat que havia decidit deixar passar uns dies sense veure'l, no havia moment en el dia en què no pensés en ell. Menjava poc, dormia menys i quasi no sortia de casa. Però això no impedia que l'obrís la porta a qui es presentés a visitar-lo.

- Jesús!
- Hola, Edu. Puc passar?
- Clar. Acompanya'm, estava a la meva habitació.

Tots dos entren al dormitori. L'Edu es deixa caure al llit i el Jesús seu a una cadira.
- Com estàs? Fa dies que no sé res de tu.
- Estic bé. Només que no em venia de gust sortir.
- Tampoc veure'm?

L'Edu calla.
- El fet de que no corresponga al que tu sents per mi no significa que hàgim de deixar de quedar i sortir. Jo et considero un amic, un bon amic, Edu. Pensa-t'ho si vols. Només volia que sabessis què és el que penso.

El Jesús s'aixeca de la cadira i fent-li una carícia als cabells de l'altre, surt de l'habitació i se'n va. Poc després, sona el mòbil. L'Edu s'aixeca del llit i contesta:
- Ei, Max!
- Fa un segle que no et veig el pèl. On et fiques? Des que has conegut al Jesús aquest que has desaparegut.
- A casa, no em trobava bé... però ja sembla que estic millor.
- De conya. L'Enric i jo hem organitzat un sopar demà amb amics de la carrera i les amigues d'ell. Soparem primer i després ja sortirem a prendre alguna cosa.
- No sé si em farà gràcia, però millor que quedar-se aquí tancat... Hora i lloc del sopar.
- A dos quarts de déu, al Vesubi.
- Què originals que sou... Molt bé, allí estaré.
- Ah, i si vols venir acompanyat, cap problema, d'acord?
- Ho tindré en compte, però no ho crec.
- I això, és que ha passat res? -pregunta el Max.
- Doncs..., alguna cosa sí que ha passat. Tens cinc minuts?

L'Edu l'explicà al Max la seva petita història d'amor amb el Jesús perquè fins llavors, no havia parlat del que va passar amb ningú.

Al dia següent, a la pizzeria les taules rodones van ser agrupades pel sopar informal. Entre d'altres, hi havia la Maica, la Mercè i la Sònia, més alguns amics del Max de la carrera. Tots eren drets, els universitaris fent un grup i les noies amb l'Enric, un altre:
- M'heu d'explicar tot, el viatge, si heu lligat... -diu la Sònia.
- Sí, serà millor donar-te els detalls en privat, perquè hem conegut a cada tio, que l'Enric s'ens excitaria aquí mateix -diu la Maica rient.
- Què idiota que ets! -diu l'Enric picat.
- No la facis cas -diu la Mercè -. Ja saps que hi ha gent que no canviarà mai.
- I tots aquells son gais? O tinc esperances amb algú? Perquè aquell de blau està per menjar-se'l!
- Cap d'ells és gai, o sigui que tots teus...
- De debò? Vaig al ataque llavors -diu la Maica anant a l'altre grup.
- Tens raó, Mercè, aquesta no canviarà mai -diu la Sònia.

El Max surt de l'obrador amb un parell de pizzes.
- Va, apropeu-vos a les taules! -crida el Max repartint les pizzes per les taules -. Dins s'estan fent dos més, o sigui que no patiu que soparem bé. Vaig a servir-vos les begudes.
- Et dono un cop de mà, Max -diu l'Enric.

Tots dos entren darrere del taulell i comencen a obrir ampolles de cervesa. En aquest moment entren l'Òscar i la Canya:
- Ei, hola! No arribem tard, oi?
- No, Òscar, agafeu lloc on pugueu -diu el Max.

Poc després, els nois començaven a repartir cerveses i refrescos entre els convidats i algú es llençava a per una porció de pizza. Un cop tots eren al voltant de les taules, xerrant, mastegant o bevent, entra l'Edu. El Max gira el cap cap a la porta i veu entrar darrere d'ell al Jesús. El Max s'acosta a ells fent dos petons al seu amic.
- Gràcies per haver vingut.
- De res, aquest és el Jesús -diu l'Edu una mica xafat.
- Ja ens coneixem de vista. Va, passeu i col·loqueu-vos. L'Amèlia també ha vingut per si us voleu posar al costat d'ells.
- Per mi perfecte -diu l'Edu.
- Jesús, ves anant-hi, si us plau. Vull parlar un moment amb ell -diu el Max.
- D'acord... Ei cosineta!!

El Max i l'Edu surten a fora de la pizzeria:
- Quanta gent, oi? -diu una mica apagat
- Edu, estàs bé? Després del que m'has explicat, del que sents per ell, creus que és bona idea venir junts?
- Encara podem ser amics, Max... I bé, jo aniré de mica en mica, deixant-lo d'estimar. Estic segur que el podré tractar com un amic més.
- Com tu vulguis, però no et facis mal innecessàriament, em sents?
- Va, entrem o es refredaran les pizzes.

Quan entren i es reuneixen amb els altres, l'Òscar i l'Enric parlavan del viatge que havien fet els seus avis i d'alguna que altre anècdota que els hi havia passat als dos. Al cap d'una estona, el Max se n'adona de que el Jesús no estava prenent res:
- És que no t'agrada la pizza, Jesús? Com que no l'has testada...
- Sí, sí que m'agrada, però he picat alguna cosa abans de venir, a casa. Així no sopo. Si de cas m'entra gana, ja li demano un trosset a l'Edu.
- Ah..., molt bé... -diu el Max estranyat.

Durant el següent parell d'hores, tot va ser molt distés i entretingut, fins i tot la Maica va aconseguir el número de telèfon del noi de blau en el que s'havia fixat. Abans de marxar, el Max se'n va anar a la caixa registradora per calcular el preu del sopar i després dividir-ho entre els que hi havien anat. L'Edu, però, es va acostar al seu amic.
- Gràcies per demanar-me que vingués, em feia falta sortir.
- Jo penso el mateix, però no sé si ha estat bona idea que vingueres amb aquest.
- Ja t'he dit el que penso...
- Sí, ho sé. Perdona'm.
- Entre quants penses dividir?
- Entre els que som, per què?
- Volia demanar-te que no inclogueres al Jesús...
- Què? Per què?
- No ha sopat res..., només s'ha pres una cervesa i poc més.
- I ha menjat de les teves porcions, i de les de l'Amèlia... que m'he estat fixant...
- Bé, però això no és sopar. No ha menjat ni la meitat que la resta...
- Però Edu, tu saps què m'estàs demanant?
- Et pagaré jo la seva part, però no crec que ell hagi de pagar com els demés.
- No em puc creure això que estic sentint...

El Max agafa del braç a l'Edu i el fica a l'obrador:
- Què fas??
- Edu, explica'm una cosa... Aquests dies, tots aquests dies que has estat sortint amb ell..., també ho devies pagar tu tot? -diu el Max emprenyat.
- Normalment sí, però...
- Edu!
- Baixa la veu! Però té una explicació, Max.
- Què em diràs ara? Que no tenia diners? Et demanava de pagar a tu?
- No, no! Alguna vegada m'ha demanat que pagués jo, però em va dir que m'ho tornaria.
- Edu, sembles idiota! Per què no obres els ulls d'una puta vegada? No veus que s'està aprofitant de tu? El conec de fa no res i ja sé com és. I ara, si el deixes que no pagui, haurà sopat a costa teva i marxarà sense posar un duro un altre cop... Pensa-t'ho bé, Edu. Sembla com si l'amor t'hagués encegat... De debò vols un amic com ell?
- El que no vull és un amic com tu.

I dit això, l'Edu surt disgustat de l'obrador i es reuneix amb la resta de la gent. El Max, decebut, mira la comanda i torna a la caixa a terminar de fer números. Després, torna a la taula:
- Sortim a set euros cadascú.
- Què bé de preu, per tot el que hem menjat i begut -diu Maica.
- Aneu passant per caixa -va dir el Max capcot.

El Max es va col·locar al costat de la caixa i amb l'ajuda de l'Enric es va anant cobrant a tots els assistents, que després, sortien al carrer. Així, els primers en pagar van ser els amics de la Universitat i després la Maica que marxava darrere del noi de blau. Després, la Sònia, la Mercè i l'Edu. Quan aquest es dirigia a la porta, el Jesús el segueix, mentre l'Òscar anava a pagar la seva part i la de l'Amèlia.

- Eh, perdona! -crida el Max des de la caixa

- T'ho dic a tu, Jesús!
Aquest es gira fent-se el despistat. L'Edu tanca la porta sense arribar a sortir.
- Què vols?
- Tothom ha pagat. Tothom menys tu.
- Jo no he sopat. No haig de pagar res.
- Max, si us plau... -diu l'Edu.
- Realment no ha sopat -diu l'Amèlia -, només ha picat una mica.
- De la gent puc aguantar moltes coses -diu el Max acostant-se al taulell -, però no tolero que ningú se n'aprofiti dels meus amics. O sigui, que ja estàs pagant. Sinó, no haver vingut.
- No porto diners -diu el Jesús desafiant.
- Va, Max, ja t'ho pago jo -diu l'Amèlia.
- No es tracta de que tu o l'Edu li pagueu el sopar, sinó de que ho faci ell. Saps quants cops l'haurà pagat l'Edu tot el que ha volgut el teu cosí?

El Jesús es gira cap a l'Edu:
- Què et passa a tu, marica de merda? Que de seguida que no vull posar-te el cul, ja vas amb històries falses sobre mi als demés?
- Jo no li he anat amb cap història, gilipolles... I si arribo a saber que em diries això... -l'Edu es talla, no pot parlar més, i amb llàgrimes als ulls, surt.
- Imbècil! -li diu la Canya -. Com li has pogut dir això?
- Perquè segur que és veritat. Ara que l'he refusat, va explicant mentides sobre mi per tot arreu.
- No crec que siguin mentides -diu l'Òscar -. Ho sé jo que també m'has demanat favors sense donar-m'hi ni les gràcies.
- Sabia que eres un garrepa, Jesús, però el teu comportament d'avui... T'has passat un ou! I jo com una bleda intentant defensant-te -diu ella -. Anem Òscar, passe'm d'aquest!.

La parella se'n va quedant-se només el Jesús amb el Max i l'Enric.
- Això, aneu a consolar al bocasses aquest!
- Vull que marxis i que no tornis a aparèixer per aquí mai més, i sobretot, que deixis a l'Edu en pau d'una puta vegada.
- Està bé, marxaré. Però primer, que sàpigues que tu no ets ningú per prohibir-me res, i segon, potser seria millor que li diguessis al teu amic que fos ell qui em deixés en pau d'una puta vegada..., no creus? Jo no he estat qui ha anat darrere seu.

El Jesús surt deixant la porta oberta.
- Què fort! -diu l'Enric abraçant al Max.

Aquell no era l'estiu perfecte i meravellós que l'Edu s'havia planificat abans de començar-lo. S'havia trobat amb una persona menyspreable, el Jesús, però que dia a dia, aniria rebent el menyspreu de tothom qui l'envoltava.

Per l'Edu, l'única cosa bona que li havia passat aquest estiu no la tenia planificada, perquè ja era posseïdor d'ella des de molt temps abans...

L'Edu tornà a entrar a la pizzeria en companyia de l'Amèlia, l'Òscar i les noies. El Max va sortir de darrer del taulell i tots dos es van fer una abraçada que va emocionar a més d'un, i d'una.




- CONTINUARÀ ...


Channing