'COLORS'

..És un costum que tenim, donar-li color als diferents moments de la vida. Ara mateix, podríem dir que la vida de la Sandra Benjumea era de color rosa. Estava vivint uns moments dolços i molt feliços al costat del Nico. Perfeccionava cada dia el seu estil de dibuix. Visitava cada setmana al seu pare que vivia al seu món particular però que dins d'això, es trobava bé. I mantenia una molt bona relació amb el seu germà i el seu avi. Però havia una cosa que l'amoïnava...

La Sandra i l'Óscar paraven taula per esmorzar:
- Avui vindràs a dinar?
- Em sembla que no. L'Amèlia em va demanar ahir si podríem portar al seu cosí Jesús a no sé on, que ha de fer no sé què.
- I t'ha de molestar a tu?
- No és molèstia. Només que no dinaré a casa... És que tu no pots dinar amb el Nico?
- Quan vingui li preguntaré, tot i que no sé. L'altre dia...
- L'altre dia, què, Sandra?
- Res, oblida'l...
- Ara no callis! Si volies dir alguna cosa, fes-ho.
- Res, és que cada cop que he tret el tema d'anar a casa seva, ha desviat la conversa. No vol parlar de la seva família, ni em vol portar a casa seva... I l'altre dia, vaig tafanejar entre les seves coses...
- Què vas fer??
- Només li vaig mirar el carnet, volia saber l'adreça on viu...
- Sandra!!
- Sí, necessitava fer-ho.
- I vas anar?
- Sí, però no vaig poder tocar al timbre. Quan anava a fer-ho, un crit de dona em va espantar... Sortia de dins del seu pis. I vaig marxar.
- Ostres, què fort! I quina mena de crit era? De qui?
- I com vols que sàpiga de qui era?? -diu emprenyada a la vegada que seu -. Era un crit de dolor. Es queixava i va dir alguna cosa sobre els seus dits...
- Què penses fer? -diu l'Óscar seient també.
- No ho sé, però no puc dir-li al Nico. Potser, té problemes a casa i per això no em vol portar... Merda...

En aquell moment, va sonar el telèfon:
- Ja l'agafo jo -diu l'Óscar -. Digui'm?... Abuelo! ¿Qué tal? Cuántos días sin llamar, ¿no? ¿Qué tal estás?
- És l'abuelo? Passa-me'l després que vull parlar amb ell...
- Sí, sí, todo bien por aquí. El papa también bien, sí, la Sandra ahora se pondrá. Por aquí calor. ¿Vuelves esta semana? Muy bien, abuelo... Oye, que se pone la Sandra. Recuerdos para el senyor Felip, ¿de acuerdo? Un beso... adéu...
- Hola abuelo! ¿Qué tal por allí? -diu la Sandra que de sobte s'emociona -. Abuelo, te echo de menos...

La vida era de color blanc per la Irene, que ja només pensava en el seu casament. La notícia havia impactat això sí, a les seves germanes que no s'ho esperaven.

La Irene i l'Abel passejaven junts agafats de la mà...
- Estic convençut que la teva família m'odia.
- Per què? El que passa és que elles no han tingut tanta sort com jo..., bé, i no és que jo sigui un exemple a seguir tampoc en qüestions d'homes. Però ara t'he trobat a tu, i estic segura de que al teu costat seré molt feliç...
- I jo intentaré que ho siguem, Irene.
- Saps? Penso que poc després del casament podríem tornar a intentar-ho.
- A intentar, el què?
- Tenir un fill...
- Ah!
- El metge ens va dir que esperéssim uns mesos només abans de tornar a quedar-me embarassada.
- Tantes ganes en tens? Pensa que la teva carrera com actriu acaba de començar...
- Ho sé, però en aquests darrers mesos he tingut temps de pensar. Saber que anava a ser mare, em va despertar la il·lusió i les ganes de tirar endavant amb tot... I no ens enganyem, com actriu tampoc sé fins on arribaré. De moment, la feina a Madrid s'ha acabat i ningú més s'ha tornat a interessar per mi.
- Però si et quedes embarassada, tindràs menys oportunitats segurament.
- Això és el que menys m'importa ara. Només vull pensar en formar una família al teu costat. Quan em vas demanar de casar-nos... no m'ho podia creure! Tot és tan perfecte que sembla mentida... -diu la Irene abraçant a l'Abel.
- Quan tornem a Madrid posarem la data del casament i després a esperar el que ens vingui...
- I deixarem enrere tot el que ens ha passat.

Abel també la va abraçar amb força sense deixar de pensar en el dia en què la Irene va caure per les escales... Va ser mentre rodaven una seqüència a la serie on treballaven:

Tots dos actors interpretaven una escena a dalt d'unes escales.
- "Espera! Dame otra oportunidad, Victoria, por favor..." -va dir ell.
- "¿Ahora me suplicas? Ya tuviste tu oportunidad y la desaprovechaste. Y ahora, has perdido lo único que realmente ha merecido la pena en tu vida. Adiós, Héctor."

Abel va creuar la seva mirada amb la de la Irene. Ella fa mitja volta de manera enèrgica. Abel desvia la seva atenció cap als peus d'ella. Quan la Irene posa el peu al primer esglaó de les escales, el taló de les sabates que portava se li trenca, perdent l'equilibri i caient escales abaix, donant-se uns cops molts forts i quedant-se estesa al terra de cara per avall. Abel es quedà immòbil sense reaccionar, només la mirava des de dalt mentre tothom la rodejava. Segons després, anava corrent al seu costat.

Aquest record acompanyaria a l'Abel Selvas encara, durant una mica més de temps.

A la tarda, la Sandra va sortir amb la Pepa i pel camí es va trobar amb la Virgínia que també portava un gosset agafat amb el braç:
- Ei, hola! Feia dies que no ens veiem, com estàs? -diu somrient la Virgínia.
- Bé, passant l'estiu com millor puc. Ara anava a passejar amb la Pepa.
- Això està molt bé.
- No sabia que tu també tinguessis un gos... És maquíssima aquesta raça.
- No, no el tinc. L'estic cuidant només. Una dona que venia al cine fòrum m'ho va demanar i no he pogut negar-m'hi.
- Al final quan marxes a Mèxic?
- Doncs a principis de setembre. Estic fent un curset i en quant l'acabi, ja podré anar-me'n. Bé, Sandra, no t'entretinc més. A veure si quedem un altre dia i prenem alguna cosa amb la Yessi, no?
- Clar, quan vulguis. I així m'expliques això del curset que has fet.

Un cop es van acomiadar, la Sandra va reprendre el seu camí. Li sonà el mòbil:
- Hola guapo, digues... Estic passejant amb la Pepa... Espera'm que vinc...
- No, no cal. Aniré a fer unes coses, comprar material per dibuixar, i d'aquí a una hora em torno a passar per casa teva, d'acord?
- Molt bé. Ens veiem després, doncs. Petonets!

La Sandra es va guardar el mòbil i va pensar en aquell moment que podria anar a un lloc... Al cap d'uns minuts, es presentava a la porta del pis del Nico. La Pepa va començar a bordar però els intents de la Sandra per callar-la, no van donar fruits i la porta es va obrir. La Sandra va mirar a la dona que va sortir. Era prima i morena, d'ulls blaus, i amb cabells llargs i mal pentinats. Portava una mà sencera embenada, i no feia molt bona cara.

- Què és tot aquest soroll? -diu la dona mirant a la Sandra.
- Disculpi, no la puc fer callar.
- Mai t'he vist per aquí. Ets amiga d'algun veí?
- No, no... Ja marxava. Perdoni per les molèsties. Anem, Pepa!

La Sandra se n'adona que la dona aquella s'ha fixat que li faltava una mà. Sense perdre ni un segon més, acaba marxant amb la gossa. Més tard, el Nico va passar a buscar a la Sandra per sortir junts sense que ella li digués res.

Aquella nit, a Sant Andreu, la parella de recent casats seguien uns petits rituals que repetien cada vegada des que van començar a dormir junts. El Francisco es rentava les dents i es ficava al llit per esperar a la Trini. Ella, s'havia de pentinar els cabells, treure's el maquillatge i posar-se una mica de perfum per tornar boig al seu home. Després ella apareixia a l'habitació i a ell se li posava un somriure d'orella a orella.

Però d'unes nits ençà, la Trini havia afegit una petita variant en tot aquest ritual. Li portava al Francisco un got de llet o d'aigua segons el dia. Així era com ell dormiria tota la nit sense saber que ella s'aixecaria del llit hores més tard, trucaria a un taxi, es vestiria i aniria a un lloc que trobava a faltar des que va arribar del creuer...

- "Hagan sus apuestas, señores! Hagan sus apuestas!"

La vida de la Trini començava a ser de molts colors..., dels colors de les fitxes de la ruleta on anava d'amagat del Francisco amb la intenció de recuperar els diners que havia perdut al casino del vaixell. Però ella no s'adonava que estava a punt de traspassar una línia molt prima: la que separa la intenció de l'obsessió. Perquè la Trini no tenia la sort al seu costat.

Rosa, blanca, verda, blava, vermella..., la vida pot ser de qualsevol color. Fins i tot negra...

- Tu ets imbècil o què? -crida.
- Jo no he dit res, de debò.... em molestava i per això... -diu plorant.
- Calla! -diu donant-li una empenta fent-la caure al terra -. No tornis a obrir si no soc a casa, m'entens!!??

La dona d'ulls blaus plorava derrotada, atemorida i adolorida, sense poder mirar a l'altra persona que marxava de l'habitació, deixant-la tirada al terra.


- CONTINUARÀ ...
el divendres 17 d'agost -

ens prenem uns dies de repòs

Channing