'COINCIDÈNCIES'

..El temps passa i si hi ha un gest comú a tothom és el de tenir els calendaris a punt quan comença un mes nou. Uns arranquen el full, d'altres només l'han de girar, però tots ho acaben fent. Bé, tots no.

En Ricardo Montalbán era un home que patia la desdita de tenir el mateix nom que un famós actor mexicà que va ser tot un latinlover a la meca del cinema als anys 50 i 60. Ell era un home senzill, gran professional però que en el terreny personal no havia tingut molta sort.

Es va casar molt jove perquè havia deixat embarassada a una noia amb la que es va embolicar una nit. Aquella relació va donar com a fruït un nadó del que es va d'haver de separar després de què es divorciés d'aquella noia al cap de dos anys d'insuportable matrimoni. Amb el tràngol superat i amb la idea feta de que veuria un cop a l'any a la seva filla, va reprendre els seus estudis de Medecina durant els quals, va guanyar algun quilet de més.

Tot i així, ser metge per algunes dones tenia molt atractiu, i al cap d'uns anys es va tornar a casar després d'uns quants mesos de feliç prometatge. En realitat aquella dona només estava amb ell pels diners que començava a guanyar i li va ser infidel durant anys fins que en Ricardo ho va descobrir i va estar a punt de cometre un disbarat. Òbviament, es va tornar a divorciar però per sort pel metge, no va tenir fills amb aquella segona esposa i només li va costar uns quants milions de pessetes d'aquella època.

Malgrat la seva mala sort amb les dones, en Ricardo no podia deixar d'admirar-les. Va aconseguir especialitzar-se en el que ell volia i amb els anys, va arribar a ser un dels millors en tot el país. Dones d'arreu del món, fins i tot, l'anaven a consultar i a ser tractades per ell. Fins arribar aquí, el Ricardo havia tingut relacions esporàdiques amb dones però amb ninguna va haver-hi res seriós i tot perquè tenia un aspecte físic massa descuidat.

Com que mai és massa tard per res, quan va fer els 50 va decidir que ja era hora de posar-se les piles i es va començar a cuidar ell mateix per dins i per fora. Es va posar en mans d'un dietista amic seu per seguir una dieta adequada, i es va apuntar a un gimnàs on un monitor personal li va configurar els exercicis adients per aconseguir el que ell volia.

Tot li començava a anar bé. Va trobar l'estabilitat interior que necessitava i es va mostrar més seré a la hora d'iniciar una relació sentimental amb una dona. Era conscient de que ser qui era atreia a moltes dones i que la majoria només s'apropaven a ell per interès. I en Ricardo, malgrat tot, continuava esperant trobar al veritable amor de la seva vida.

Un dia, a la seva consulta, va arribar una dona enlluernadora que necessitava dels seus serveis com a metge. Ell no ho acabava d'entendre, però ella sabia perfectament com convèncer a un home. I quasi sense adonar-se, es va convertir en una marioneta per aquella dona. Es va enamorar perdudament d'ella. Li va fer tota mena de regals, ella a ell també. Van viatjar i s'ho van passar d'allò més bé fins que un dia, molt poc abans de que comencés aquest any, el va arribar a casa seva i se la va trobar amb totes les seves coses recollides:

- Què estàs fent, estimada? -va dir ell.
- Me'n vaig. Què no ho veus?
- Però a on?, i per què? Que ha passat res?
- No... Simplement, que ja me n'he fartat de tu. Ara n'he trobat un altre que em fa sentir jove i desitjable.
- Què dius??
- Però tranquil, Ricardet meu..., jo et continuaré estimant com un bon amic i sobretot, un gran professional. No estaria com estic si no fos, en part, per tu.

Ella es va posar el seu abric de pell, va agafar la seva maleta i la seva bossa de mà i fent-li un petó al front del Ricardo només va dir:
- La resta de les meves coses ja les vindrà a recollir la Lucía, la meva nova assistenta. Adéu, xato. Et trucaré quan et necessiti.

Ella va marxar i ell es va deixar caure desfet, en una butaca del saló.

Aquell adéu sobtat el va deixar fet pols i durant setmanes, no va sortir de casa. No va anar al gimnàs, ni va anar a la seva consulta. Havia rebut un cop massa fort i no entenia res del que havia passat. Ja no va tornar a passar fulla, ni tan sols als calendaris que tenia per casa. El seu petit món es va ensorrar en un minut.

Passades les setmanes, l'únic refugi que el Ricardo va trobar va ser el taulell d'un bar on només tenia una ampolla de whisky com a companya. Només sortia de casa per anar aquí, a beure, a intentar oblidar. Només podia pensar en ella i en el dolor que sentia.

Un dia, però, va tenir un companyant de taulell molt inesperat.

- Si us plau -va dir-li al cambrer -. Un whisky, doble.

El cambrer li va servir i es va veure la beguda de cop.
- Un altra!
- No hem tingut un bon dia, oi? -va dir el Ricardo.
- No. Maleïda filla de puta... Si pogués, l'escanyaria ara mateix!
- Està bevent per culpa d'una dona? Doncs brindem, ja som dos.
- Tu també?
- Sí, les dones son unes miserables totes! -diu el Ricardo -. Juguen amb tu, t'utilitzen i quan ja no els hi fas falta, et llencen a les escombraries com si fossis un trasto inútil.
- Et manipulen, et fan sentir com una merda... Aquesta, m'ha fet xantatge! M'ha obligat a anar-me'n al llit amb ella inclús sabent que estimo a la seva filla...
- Els homes a vegades sembla que només pensem amb la polla...
- Ja sé que tinc part de culpa..., però em va amenaçar amb tancar-me el negoci... I aquesta mala pècora ho farà. Pot fer-ho...
- A mi em va enganyar la meva. Totes ho han fet! S'han aprofitat de mi, dels meus sentiments. Em va deixar per un altre, saps? Que la feia sentir més jove, em va dir...
- Tant de bo algú li pogués donar el que es mereix!
- Brindem per què això sigui possible, perquè les dones que ens han fet mal, rebin el que es mereixen!

Tots dos van agafar les seves copes i van fer el brindis i van s'ho van beure d'un glop.
- I com es diu la filla de puta que t'ha fet xantatge?
- Elena. Elena Masgrau.

En aquell moment, en Ricardo va sentir com alguna cosa reaccionava dins seu. Aquella dona era la mateixa que l'havia ensorrat el seu petit món. I sense dir res més, es va aixecar de la cadira i va marxar del bar, deixant sol a l'altre home amb qui havia coincidit.
Va passar el temps i el Ricardo no va tornar a aquell bar a beure. Va reprendre la seva vida on l'havia deixada. Tornà al gimnàs, a sortir amb els amics, i la seva feina que tant prestigi li havia donat. I només va haver d'esperar...

- Doctor Montalbán, la senyora Masgrau ja ha arribat.
- Que passi, si us plau.

El Ricardo s'aixeca de la seva cadira i es posa dret per rebre-la.
- Estimat! Hola, què bé et veig! -diu l'Elena fent-li dos petons.
- Tu també estàs molt bé. Però seu, posa't còmoda. Vols prendre res?
- No, gràcies... Ai, vinc desesperada! La meva fillastra ha tingut un nen amb un malparit, el Fidel Amorós, però en el que no vull ni pensar. Tu no saps la mena de gent que hi ha en aquest món! I necessito que el nen es trobi amb una avia estupenda. Encara que no sé si podré veure'l..., però tot serà qüestió de temps...
- Clar que sí, Elena. Sempre és qüestió de temps... I has vingut a la persona adequada... -diu somrient.
- No sabia si després de tot em voldries tornar a rebre. Però el temps ho cura tot, i jo et veig molt bé! Me n'alegro molt per tu.
- La veritat, Elena, en el fons tenia ganes de tornar-te a veure, creu-me...

El Ricardo Montalbán, un dels millors cirurgians plàstics del país, va acabar ensorrant la seva carrera mèdica. Sabia que després d'intervenir a l'Elena mai més podria tornar a exercir, però es quedava amb la satisfacció d'haver deixat a la seva última pacient sense el que més s'estimava: la seva bellesa.



-CONTINUARÀ ...-

Channing