"RESIGNACIÓ"

..Quan el Juan Benjumea va arribar al seu pis, no es podia creure el que els seus ulls miraven. Tot el pis estava destrossat. Sens dubte, els lladres que estaven robant als pisos de Sants, havien triat el seu per cometre un nou delicte. En Juan que sempre havia estat un home treballador, que s'ho havia guanyat tot amb la suor del seu front, ara es trobava en mig d'un desastre, en mig de les destrosses que uns malànimes havien decidit cometre per emportar-se quatre coses de gran valor. Ni tan sols van voler l'ordinador del seu fill que el mirava fet pols al terra del despatx. Però si una cosa caracteritzava al Juan Benjumea, era el seu poder de acceptació de les desgràcies i de poder treure sempre forces d'on no hi havia per tirar endavant. Clar que el Juan potser no comptava amb una visita inesperada...


- Mare de Déu com ho han deixat tot... -diu el Valverde entrant per la porta.
- Vaya con cuidao, señor Valverde.. Lo han dejao to, destrozaito.
- Ja veig, ja...
- La banda de ladrones que ronda el barrio, ha elegido mi casa para arrasarla sin piedad alguna.
- Vol dir que han robat res? Ha mirat si falta alguna cosa?
- No, todavía no me ha dao tiempo a mirar na, pero seguro que falta algo de dinero.
- És que em penso, senyor Juan, que no han estat lladres els que han fet això.
- Ah, no? Y entonces, ¿quién cree usted que ha sido?
- Fa una estona, estava al Pati, i he vist que sortien dos joves amb una maça a la mà, però clar no em podia imaginar que haguessin fet aquest disbarat.
- O sea, que usted los ha visto salir...
- Sí...
- ¿Y cómo eran? A la policía seguro que les interesa la descripción...
- Senyor Juan, eren el seu nét i l'amic futbolista que té..., el Ballester aquell...
- ¿Cómo?? Mi nieto??? Mi nieto Oscar??

Els fets que no ens agraden però que podem acceptar amb resignació, els entenem, però la cara del Juan Benjumea al saber això era de tal sorpresa que res ni ningú li farien entendre per què havia fet el seu nét aquesta barbaritat.


L'Óscar i el Carles, xerren asseguts en un banc d'un parc:
- Vols dir que el teu pare em deixarà en pau?
- De moment ara tindrà menys temps per pensar en tu, i és millor que el seu cabreig sigui pel que es trobarà a casa.
- Em sembla que ens hem passat. I el teu pobre avi...
- Ell ho assumirà, és un home fort i comprensible. I ara, ens desfarem d'això -diu assenyalant la maça -. Ja no es serveix per a res.
L'Óscar la llença per un petit barranc prop d'on estan.


Encara no havia sopat i l'Empar ja portava sis escarabats trepitjats malgrat el fàstic que li feien. No li quedava més remei que posar mesures dràstiques per solucionar el seu problema. Estava clar que amb insecticides no faria res.


L'Empar entra al bar del Fidel:
- Hola, quina sorpresa... Estava a punt de tancar -diu el Fidel -. On vas amb aquestes maletes? Te'n vas de vacances?
- No, Fidel... he hagut de marxar del meu pis. Els escarabats estaven per tot arreu i he hagut de contractar un fumigador perquè m'ho desinfectés tot.
- I les maletes?
- M'ha recomanat que si podia allotjar-me uns quants dies en algun lloc mentre durava l'efecte de la fumigació.
- I on penses anar?
- Doncs venia a demanar-te un favor: em pots acollir a casa teva?
- Empar...
- Només seran uns dies i prometo no destorbar-te gens... No em diguis que no, Fidel...
- Clar que no puc negar-m'hi després de tot el que has fet tu per mi. Va, tanquem i anem a casa.
- Gràcies...

Quan l'Óscar arribà a casa de nit, encara s'escoltaven els crits del Paco Benjumea. L'avi esperava assegut a una de les butaques.
- Què ha passat aquí?
- El meu ordinador, què fills de puta!! -cridava des del despatx el Paco.
- Abuelo, estás bien?
- Sí, hijo... -respon decaigut.
- Nunca hubiera pensado que nos pudiera tocar a nosotros...
- Ni yo, no entiendo por qué han podido hacerlo.
- Lo has denunciado a la policía?
- Sí, antes de que tu padre llegara, han estado aquí, pero no han encontrado na.
- Pero abuelo, te encuentras bien, seguro?
- Sí, sí..., me he quedado impactado con todo esto... Tú no sabes cuánto....
- Tot el despatx fet pols! -crida el Paco -. Tan de bo enxampin als fills de puta que han fet això, els tanquin i no els deixin sortir mai!
Emprenyadíssim, surt del pis i el Juan s'aixeca:
- Venga, ayúdame a recoger todo esto... que algún día espero entender por qué pasan estas cosas...
- Claro abuelo..., claro.

Abans d'anar-se'n a dormir, el Fidel va entrar al bany i es va trobar un munt de coses de l'Empar repartides per les prestatgeries i un moble que ell tenia per posar el que li resultava més imprescindible. De sobte no trobava res. I es va mirar al mirall sospirant. Després va continuar la seva particular busca.


No sempre sabem si fem bé les coses que fem. Per l'Óscar estava bé haver simulat un atracament per desviar l'atenció del seu pare i que deixés tranquil al seu amic. Pel Juan, estava bé mentir al seu fill dient-li que havia estat la policia a casa investigant el robatori perquè malgrat el fet, no volia que el seu nét es fiqués en cap més embolic.

Tots dos, avi i nét, es van passar la nit endreçant el pis.


El Fidel, malgrat que sabia que la convivència amb l'Empar podia ser complicada, havia d'obrir les portes de casa seva a la dona que tant va estimar perquè ella havia fet moltes coses per ell quan ho va necessitar.

El Fidel obre la porta de l'habitació on dorm l'Empar i somriu al veure-la dormir plàcidament.


Resignar-se pot no ser tan dolent a vegades. I si et sents culpable per alguna cosa, sempre pots dir-li a la persona que més t'estimes, perquè ningú pot obligar a la consciència a resignar-se per fer una cosa que de la que un es penedeix de ser còmplice.

El Carles Ballester abraça i fa un petó al Max després d'explicar-li el que havia fet amb l'Óscar Benjumea.


I si no vols resignar-te a suportar una situació, potser la millor solució sigui plantar-li cara...

L'Eva tanca l'oficina i llença a les escombreries un nou paquet amenaçant. I al girar el cap, se n'adona de la presència quasi fantasmagòrica del Valverde assegut en un banc. L'Eva es deté, pren aire i continua el seu camí.

-CONTINUARÀ DIVENDRES 04 D'AGOST...-

Channing