"L'OBSESSIÓ"

..Des de feia un temps, la Maise es trobava cada dia, una o més vegades al dia, a la Virgínia Soler, una veïna del barri de Sants d'uns quaranta anys, i que no era ni massa alta ni massa baixeta, ni massa prima ni massa grossa, ni massa cridanera ni massa discreta. Molta gent la coneixia i parlava d'ella, sobretot del fet que visqués sola i que encara no s'hagués casat.

La primera vegada que es va trobar a la Maise va ser pocs dies després de la representació teatral del Galvany quan casualment, van coincidir als contenidors de les deixalles. La Virgínia va aprofitar aquella ocasió per felicitar-la pel vestuari tan maco que havia creat per l'obra teatral i de pas aprofità per alabar el paper de la seva germana.

La següent va ser al forn, on la Virgínia va entrar per comprar pa justament quan la Maise amb les seves germanes, acabaven de seure en una taula per esmorzar. I clar, ja es van haver de saludar totes.

I així, cada dia, la Virgínia es trobava amb la Maise a soles, o amb la Maise i les altres germanes al mercat, al bar del Fidel, pel carrer al girar una cantonada o al banc.


La Maise es troba amb la Irene al Pati:
- O sigui que el Galvany està intentant que un altre teatre de Barcelona o rodalies us deixi representar l'obra -diu la Maise.
- Sí, i la veritat és que a mi la idea m'agrada. No sé, sortir, conèixer gent... No tinc ganes d'estar-me aquí tot l'estiu.
- Jo hauria de fer el mateix. Pensava marxar amb la Mercè però ara que surt amb el Pol, ja no li vindrà de gust.
- Ui! Mira qui ve! La teva nova amiga Virgínia... Jo foto el camp, és una pesada!
- Queda't si us plau, Irene! -diu en veu baixa.
- Hola! -diu Virgínia molt somrient -, com va? Puc seure?
- Clar.., clar -diu la Maise veient que no pot dir que no.
- Vols prendre res? -diu el Fidel.
- No, gràcies, marxo de seguida -respon Virgínia -. Doncs que sort que et torno a trobar, Maise, perquè fa una estona que m'han trucat de la feina. Organitzen una festa i han convidat a tots els empleats, i havia pensat portar alguna cosa original.
- Original? Què vols dir amb original?
- Doncs això, un vestit que sigui únic... Havia pensat encarregar-te'l.
- A mi?? Però si jo... no...
- Tu ets modista. I sé que tens bona mà dissenyant. Només cal recordar el vestit tan preciós que portava la Irene a l'obra de teatre.
- Era normalet -diu la Irene.
- No cal que et treguis mèrit dona... Estava tot molt bé -insisteix Virgínia.
- En això tens raó. Irene, la veritat que pel poc temps que vaig tenir, va sortir força bé. I per quan el voldries?
- D'aquí 5 dies. Massa precipitat, ho sé, però estic segura que ho podràs fer. Quan em puc passar per casa vostra a que m'agafis les mides?

Maise, de sobte, es va sentir acorralada i no va tenir més remei que quedar amb ella.


Després que marxés la Irene, la Maise havia de desfogar-se amb algú que l'escoltés. No sabia si podria entendre-la, però a ella tant li feia. Necessitava algú proper per explicar-li els seus sentiments i, òbviament, no va haver de marxar del bar: el Fidel era l'únic candidat.

- Et veig una mica neguitosa. Va tot bé, Maise?
- No, no del tot. Saps qui era la dona aquesta que ha assegut amb nosaltres a la taula?
- Em sona la seva cara però no caic...
- Li deien "la solterona de Sants" -diu ella fluixet.
- Era ella?? N'havia sentit de parlar. No es diu que mai s'ha casat?
- Sí, això he sentit, i d'altres coses. Estic començant a pensar que... No paro de trobar-me-la per tot arreu! Allà on vagi jo, apareixerà ella.
- Em sembla que s'ha enamorat de tu -diu rient el Fidel.
- Sí tu riu-te'n de mi, però no saps en quin embolic estic ficada.

- Dona, no serà per tant. Pot ser es troba sola i vol tenir una amiga.
- Em sento... com assetjada. I ara m'ha demanat que li faci un vestit! Es deia que no treballava però que tenia diners...
- Es diuen tantes coses! -diu el Fidel.
- La tindré a casa cada dia -es lamenta la Maise.
- Doncs li haguessis dit que no i llestos. Si és que et preocupes massa pels altres.
- Ja saps que sempre he estat una bleda. I no m'hi he pogut negar... ha estat tan directa, que m'ha agafat amb les defenses baixes.
- Estic segur que sabràs posar-la al seu lloc. Si veus que vol alguna cosa més de tu que l'amistat o el vestit, talles i s'ha acabat. Fi de la història.
- Ai, Fidel..., no sé què faria sense tu -diu fent-li una abraçada -. Mira la hora que és! Marxo guapo, que he de passar pel banc.
- Ves, corre, que segur que te la trobes -diu rient ell.
- Burro... -diu ella rient també i marxant del bar.

Un cop més, el caixer de la Caixa Metropolitana no va donar calers i la Maise va entrar en l'entitat. Els empleats estaven atenent clients i va mirar si l'Eva estava massa ocupada per ajudar-la. Es va acostar al seu despatx i va veure que tenia la mirada fixada en un punt. Com que no feia res, va decidir entrar:
- Puc passar?
- Hola! Sí, i tant...
- És que he tingut problemes amb el caixer automàtic... i... Et trobes bé?
- Sí, és clar, és clar.
- És que com no deixes de mirar el regal que tens ficat a la paperera... No el vols o qué?
- Em sembla que no. Porto tota la setmana rebent un d'aquests cada dia. I creu-me, no és el que sembla.
- De veritat que estàs bé Eva?
- Sí, de veritat. Només pensava en trobar una solució a aquest problema. Quan algú s'obsessiona d'un altre, s'ha de saber molt bé què fer.
- Què fred sona això.
- Va, vinc amb tu per mirar el problema de la màquina aquesta. Em té farta, com moltes antiguitats d'aquesta caixa...
L'Eva s'aixecà i acompanyà a la Maise per solucionar el seu problema.

Quan la Maise arribà al seu pis, la Mercè asseguda amb la Irene al sofà, va haver de parlar amb la seva mare:
- Mama, m'he de comprar un biquini nou. Marxo amb el Pol de cap de setmana i vull un.
- Molt bé, filla. Compra-te'l.
- Però jo vull anar amb tu. M'acompanyaràs?
- No pots anar-hi sola? Tinc una clienta aquesta tarda que vol que li faci un vestit. He quedat avui per prendre-li les mides.
- Va, anem... Quina cosa tens millor a fer que sortir amb mi de compres?
- Vinga, Maise! -diu la Irene -. Truca a la pesada aquesta i li dius de quedar demà.
- D'acord! Això faré. Total, no vindrà d'unes hores... -diu somrient.


A vegades, ens obsessionem amb les coses o amb les persones.

L'Eva apaga les llums del seu despatx deixant el regal que algú li envia cada dia, dins de la paperera, sabent que el proper dia tindrà un altre damunt la taula.


A vegades, pensem que algú està obsessionat amb nosaltres.

Per la tarda, la Maise surt del seu edifici amb la Mercè per anar de compres. La Virgínia les veu sortir després de portar una estona esperant en una cantonada.


Però a vegades, res és el que sembla ni res és com ens pensem.

Sona el timbre de la porta i la Irene obre.
- Virgínia! -diu sorpresa.
- Hola, puc passar? He quedat amb la teva germana.
- Si t'ha trucat per canviar la cita. Ella acaba de sortir... Com és que...?
- Oh, ho sento, l'he hagut d'entendre malament. No saps l'estrès que porto aquests dies... Quina calor que fa avui, estic morta de set. T'importaria donar-me un got d'aigua?
- No, clar, passa... Ara mateix te'l porto.
- Gràcies...
Quan la Irene es gira, i mentre va a la cuina, la Virgínia la repassa amb la vista de dalt a baix..., i somriu complerta.

-CONTINUARÀ DILLUNS 31...-

Channing