"LA POR"

..Tothom té por a alguna cosa. L'Empar no suporta trobar-se escarabats a la cuina, com li passa cada estiu. L'Antònia té por dels ciclistes. Des que va patir aquella caiguda es mira les bicicletes com si fossin armes de destrucció massiva. En Valverde tenia por a quedar-se sol...

En Valverde era un home monòton. S'aixecava cada dia a quarts de set de la matinada. Tenia preparada des de la nit anterior, la roba que es posaria per anar a la feina. Arribava al Pati amb el temps just de fer un cafè i marxar cap al banc per entrar puntual a les 9 del matí. Després de la seva jornada laboral, dels seus descansos per esmorzar o dinar, tornava a casa caminant i es preparava el sopar. Tot sol, un plat a taula, aigua i pa. Sense ningú més.

Però ell desitjava tenir companyia. Des de jove havia sortit amb noies però cap ni una el convencien. A algunes les trobava massa primes, a d'altres amb sobre pes. Que si els cabells massa llargs, que si li feia pudor la boca, que si era avorrida, trista, massa alegre... I mai va trobar la dona perfecta per la seva vida monòtona fins que un dia, arribà a l'oficina una nova empleada: l'Eva. I des de llavors res va tornar a ser com abans. Pel Valverde, l'Eva era la dona perfecta sinó fos perquè estava casada. Tot i així, va fer tot el possible perquè a ella li anés molt bé a la feina pensant que aquell esforç es veuria recompensat amb temps i paciència..., però no va ser així.


El Fidel li posa un cafè al Salva que comenta una notícia que surt al diari que està llegint:
- Un altre atracament en un pis del barri, i ja van dos en una setmana.
- La cosa s'està posant molt fotuda -diu en Fidel -. Cada cop hi ha més immigrants al barri!
- Home Fidel -diu en Max que estava a prop -, tampoc pots culpar als immigrants d'aquests robatoris. També ho poden haver fet gent d'aquí.
- Noi, ets massa jove i modern, i per això penses així. Ara a molta canalla us ha donat per sortir en defensa de tots aquests que venen de fora...
- Sigui com sigui -diu el Salva -, jo m'estic rumiant la possibilitat de posar mesures de seguretat al meu pis. Ara que en ell hi viu la meva mare sola, prefereixo quedar-me tranquil.
- Això és una bona idea... -diu el Fidel -. I per cert, com et va vivint amb la Marina?
- Molt bé, amb la Mireia no he tingut cap problema i la veritat és que el Pol m'ho ha posat molt més fàcil del que pensava. I en part li dec a la teva filla...
- Se'ls veu molt bé junts. Mira qui entra, una altra dona que se la veu molt bé.
Entra al bar, l'Eva.
- Hola bon dia...
- Bon dia, senyora directora de la Caixa Metropolitana -diu el Fidel amb sorna.
- No te'n fotis... No saps quina quantitat de feina tinc acumulada per culpa del impresentable del Benjumea.
- Encara continua la auditoria?
- Sí, però ja no només és això. És tornar els diners als clients estafats. Per cert, que un d'ells és l'Antònia. Però no van ser molts diners... 500 euros em sembla.
- La mare que el va parir...
- I encara es passeja pel barri com si res -diu el Fidel -. Bé Eva, què et poso?
- Un tallat, si us plau.
- I del Valverde què en saps? -pregunta el Salva.
- No res..., em sembla que el volien pre jubilar, però no n'estic al cas. El pobre..., em va disgustar que marxés així, pensant que l'havia traït... Jo només vaig fer el que havia de fer...

Entra l'Empar amb unes bosses i seu al costat del Max:
- D'on vens tan carregada? -diu ell.
- De comprar insecticida. Anit em vaig trobar un escarabat a la pica i avui estic disposada a acabar amb ells!
- Amb tot el que has comprat segur que no deixes ni un -diu el Max rient.

En Salva arriba al seu pis on ara viu l'Antònia sola. Li porta la compra. La dóna està veient la televisió:
- Hola mama, què fas?
- Res fill, perdre el temps. A la tele a l'estiu, no fan res de bo.
- Mira, et deixo tot el que he comprat aquí i ja ho guardes com et vingui millor.
- Gràcies fill! No sé què faria sense tu.
- Penses sortir després?
- Sí, al vespre, amb la Trini.
- Tanca-ho bé tot -diu el Salva acostant-se al sofà on seu l'Antònia -. He llegit al diari que estan robant en pisos del barri.
- No pateixis, ho deixo tot molt ben tancat.
- Per si de cas, vaig a passar-me ara per una empresa de seguretat. Vull que et canviïn la porta i que posin una alarma.
- No cal fill. Estaré bé i no vull que et molestis.
- No és cap molèstia, mare. A més, em quedo més tranquil. Bé, marxo. Ja et diré alguna cosa.
- Com tu vulguis... -diu l'Antònia resignada.
- Adéu -li diu fent-li un petó abans de marxar.

L'Eva torna a l'oficina i un dels empleats li diu:
- Un missatger t'ha portat un paquet. L'ha deixat damunt de la teva taula.
- Moltes gràcies...
Ella entra segura de sí mateixa a l'oficina i agafa la capça que l'han portat. Treu el llaç de regal i quan l'obre el deixa caure al terra pel contingut fastigós del regal: escarabats i flors seques.
Eva dóna un crit i un dels empleats entra al despatx trepitjant els insectes...
- Es troba bé? Què ha passat?
- Sí... sí, estic bé. Si us plau, fes que algú ho netegi tot...
- És clar...
Eva seu a la seva cadira, blanca com la llet, portant-se la mà a la cara, amb la respiració agitada, quan se n'adona que el regal portava una targeta. Amb presses l'obre i treu un paper amb un text format per lletres retallades, i on pot llegir: "Me les pagaràs PUTA".
Eva, més pàl·lida encara, surt del despatx al carrer molt a poc a poc i mira al seu voltant. I de sobte se n'adona que el Paco Benjumea l'està mirant des de l'entrada del "Rápido"... Sense canviar la seva expressió seca i amarga, entra a l'edifici. L'Eva continua mirant al seu entorn... Passa gent, i llavors és deté... La seva mirada es creua amb la d'un altre. Tots dos es miren fixament. La respiració de l'Eva és agitada, està nerviosa. En canvi ell està molt tranquil, molt seré, amb un rostre inexpressiu. En Valverde es gira i se'n va..


La por té moltes cares...

Cara de fàstic quan has de fumigar tota la cuina amb l'insecticida que has comprat per desfer-te d'uns bitxos repel·lents.

Cara de preocupació quan saps que la teva mare està sola a casa i que al barri s'està produint una sèrie de robatoris.

O la cara que qualsevol de nosaltres posaria si rep una amenaça com li ha passat a l'Eva. I ella ho té clar, ja sap qui ha sigut... El responsable és un home que tenia una vida monòtona però que de sobte, ja no ha de matinar com cada dia ho feia, ni s'ha d'arreglar per treballar a la caixa, ni ha d'anar al Pati a fer-se el cafè i que s'ha vist sense res de tot això per culpa de la dona a qui ell estimava i per la que va fer tant perquè arribés lluny.

Un home que cada nit continuava posant un plat a taula, aigua i pa. I que seguia tenint por a una cosa: quedar-se sol.

-CONTINUARÀ DIMECRES 26...-

Channing